Crítica de cinema històric

12 Years a Slave: el film definitiu?

12-years-a-slave

Autor:

Oriol Canals

Llicenciat en Història

Aneu amb compte! Aquesta ressenya conté informació concreta del contingut del film 12 Years a Slave. Llegiu sota la vostra pròpia responsabilitat.

Sembla que la polseguera que porta aixecant des de l’any passat el film d’Steve McQueen 12 Years a Slave no s’ha acabat i encara ens queda debat per estona. Això, sens dubte, és quelcom positiu. La pel·lícula es va endur tres estatuetes a la darrera edició dels Academy Awards (els famosos premis Oscar), al millor guió adaptat per John Ridley, a la millor actriu secundària (literalment “Best Performance by an Actress in a Supporting Role”) per Lupita Nyong’o i, finalment, al millor film de l’any (“Best Motion Picture of the Year”). Els membres de l’Acadèmia, de la crítica i de les institucions s’omplien el pit amb orgull en anunciar que havia estat el primer cop en la història dels premis que un director negre (dit amb aquesta sensibilitat racial tan pròpia dels “americans”), s’enduia l’honor a la millor pel·lícula, succeint, a més a més, que els altres dos Oscar se’ls emportaven un guionista afroamericà i una actriu d’orígens kenyans; el marc per a una obra sobre l’esclavatge no podia ser moralment més perfecte. Tot això, mentre es repetia el mantra sobre el fet que es tractava d’un film necessari, al qual la societat estadounidenca s’havia d’encarar, per desagradable que fos, per tal d’enfrontar-se a un dels capítols més foscos de la història de la nació i poder ser finalment “educats”. Deixant de banda les qualitats fílmiques de 12 Years a Slave, que en són moltes, potser caldria que ens qüestionéssim fins a quin punt l’obra té la capacitat i força que tant se li atribueixen. Anem, però, pam a pam.

Històricament, és cert que hagués estat molt més fàcil, honrós i còmode haver realitzat un film en el context polític i social del Procés Abolicionista, o sobre l’“Underground Railroad”. La xarxa organitzada que ajudava a escapar els esclaus del sud per dur-los fins la llibertat del nord o més enllà; la “redempció” del públic nord-americà, en aquest cas, hagués estat molt més senzilla, ja que la dicotomia “nord-bo/humà” i “sud-malvat/inhumà” hauria esdevingut molt més explícita i s’hauria reafirmat un cop més allò de “no tots els blancs eren pas racistes”; però no ha estat així. La pel·lícula de McQueen no mostra pas cap glorificació històrica del Procés Abolicionista, ni ens recrea aquell sud elegant i preciosista completament fals de Gone with the Wind (1939) i, de fet, pren la direcció contrària al “camí cap a la llibertat” que clandestinament recorria l’Undergroud Railroad: ens ensenya com un home negre del nord, legalment lliure i criat com a tal, és segrestat i portat al sud per ésser explotat com a esclau, un fenomen que succeïa molt més del que pot arribar a semblar. Així, l’obra és una biopic que es basa en les memòries de Solomon Northup, fent així justícia al personatge, que ens aporta un testimoni únic i una de les experiències més il·lustratives i valuoses de la història de l’esclavitud als Estats Units. També és cert, però, que la imatge del “nord lliure” se’ns mostra tan idíl·lica com de costum (cal tenir en compte que en aquest nord, el que posteriorment durant la Guerra Civil esdevindrà el bàndol de la Union, en alguns estats com Delaware o Maryland, l’esclavitud seguia legalment permesa) i que els personatges que representen el “blanc bo”, a part de clarament superficials, tenen un encaix en la trama poc creïble i esbiaixat, essent el personatge que representa Brad Pitt l’exemple més clar.

Pel que fa a l’execució del film, no hi ha cap mena de dubte de la qualitat d’Steve McQueen com a realitzador. La consecució i encadenament de les escenes està marcada per una dinàmica que, malgrat no ser frenètica, sí ens manté alerta i completament enganxats a la trama en tot moment; al mateix temps, però, es permet trufar la història de moments de ritme tan lent que arriben gairebé al total immobilisme, aconseguint transmetre una viva impotència i ràbia a l’espectador, que ha de fer veritables esforços per no desviar la vista de la pantalla. Aquí és on enllacem amb l’estil tan particular de part de l’obra de McQueen: els seus tres llargmetratges, sota el meu punt de vista, podrien ésser referenciats gairebé com una trilogia; una trilogia pel que fa al cos i al seu ús, ja sigui com a arma de protesta política (Hunger, del 2008), d’alineació social i rendició a una realitat privada prefabricada (Shame, del 2011) o bé, en aquest darrer cas, com a màquina de treball i servitud. La gran diferència, però, aquí la trobem en el fet que, als seus dos primers films, l’espiral de destrucció i maltractament del propi cos que pateixen els protagonistes és imbuïda per ells mateixos; en canvi, a 12 Years a Slave, el cos d’en Solomon Northup és víctima dels altres, víctima d’una situació en què, sense esperar-s’ho gens, s’acaba trobant del tot immers. Aquest darrer fet és clau tenir-lo en ment, ja que fa que aquí el personatge principal sigui un subjecte passiu a la violència, contràriament als dos films anteriors del director. És precisament el concepte de “passivitat” respecte al personatge d’en Solomon el que m’agradaria ressaltar; trobo excessiu el rol d’observador que McQueen atorga al seu protagonista, fent que gairebé es tracti d’un simple narrador que es limita a mirar i comentar, prenent acció en la història en ocasions comptades.

Així doncs, què ens aporta sobretot el film? La resposta a aquesta pregunta és clara: violència, grans dosis de violència gràfica. És clar, no parlem de violència en l’escala “tarantiniana” (com a Django Unchained, 2012), però per un film basat en un personatge i un document històrics, de pretesa intencionalitat realista i amb un clar objectiu d’obrir consciències, el recolzament en el factor violent potser acaba sent una mica excessiu. Per descomptat que no hi ha cap invenció: la repressió i destrucció inhumana que es mostra al film és ben certa en relació a l’esclavatge de l’època i, fins i tot, es queda curta! Això no vol dir, però, que calgui dependre-hi amb tanta necessitat, quan la reflexió sobre el tema de l’esclavitud podria ser tan o més profunda, deixant la violència com un element clau més, però no pas l’únic. Fer una lectura més complexa de les relacions esclau-amo o, sobretot, dels esclaus entre ells, arrodonir més alguns personatges força superflus i puntuals, dotar d’un paper més actiu al protagonista i enriquir la bellesa estètica amb un missatge més contemporanitzant i, tanmateix, igual de ric, podria haver dotat el film de més matisos i, sobretot, d’un arrelament social del debat més palès.

Arribats a aquest punt, ens toca plantejar-nos si realment el film representa un canvi tan revolucionari en l’escena cinematogràfica pel que fa al tema de l’esclavatge i, per extensió, tot allò que se’n desprèn històricament i social: el racisme, la segregació, la memòria històrica, els clixés i el debat sobre la diferència en general i sobre l’element afroamericà en concret. Abans de res, crec apropiat afirmar que, sense cap mena de dubte, 12 Years a Slave és un film que coincideix a la perfecció amb el perfil de blockbuster de Hollywood; sembla una ximpleria, però és un factor clau a tenir en compte a l’hora d’avaluar el seu impacte social. Al llarg de les darreres generacions de mitjans segle passat ençà, sembla que hi hagi hagut sempre alguna o altra superproducció sobre el tema de l’esclavatge o de la qüestió racial als Estats Units, palesant que cap d’elles va arribar a una penetració social prou gran per normalitzar-ne el debat: des de la famosa sèrie Roots (1977) i les caricatures sentimentaloides de The Color Purple (1985) o Amistad (1997), ambdues produccions del “noi d’or” de la indústria de Hollywood Steven Spielberg, fins a la patriòtica Glory (1989) o, ja aquest mateix darrer any, la peça romàntica de producció britànica Belle (2013), que en fa un tractament gairebé burlesc. No hi ha dubte que la qualitat fílmica de 12 Years a Slave supera qualsevol d’aquestes altres produccions, les quals sempre semblen tallades per un mateix patró de superficialitat de contingut i excessiva dramatització del que, per desgràcia, el film de Steve McQueen no s’escapa. Totes aquestes obres varen aconseguir al seu moment que una generació de nord-americans s’emocionés, plorés, cridés de ràbia i es dugués les mans al cap, tot clamant al cel: “Oh my God!” per, poc temps després, continuar amb les seves vides com si res no hagués canviat. Altres films, en canvi, malgrat ser poc (o gens) valorats, han provat de reflectir tant l’època de l’esclavatge com la lluita pels drets d’igualtat racials posteriors amb molta més originalitat i lucidesa; alguns, arribant a aconseguir una base prou sòlida per desenvolupar el debat i la reflexió des de l’actualitat, demostrant que, malgrat aquell perfil d’esclavatge ja no existeixi, en la societat estatunidenca (i en el món), roman una intensa i molt tòxica herència del racisme que cal replantejar-se i canviar de soca-rel. Exemples així els trobem en films com Leadbelly (1976), del gran director i fotoperiodista Gordon Parks, la màgica Sankofa (1993), de Haile Gerima o, especialment, la polèmica Bamboozled (2000), del més que reconegut Spike Lee; i això sense parlar dels auteurs de la negritude i del cinema independent africà, immens i de gran valor.

En definitiva, no podem afirmar res de manera taxativa de moment, però sembla que 12 Years a Slave serà un blockbuster de Hollywood més sobre el tema de l’esclavatge, molt aplaudida i glorificada, però que no arrelarà més enllà del seu impacte momentani i efímer. Tan de bo m’equivoqui i Steve McQueen aconsegueixi deixar petja a una nova generació de directors que continuïn amb produccions d’aquesta temàtica, més complexes i profundes, que puguin assentar els fonaments possibles per a un debat seriós, actual, socialment palès i, sobretot, durador.

Imatge: cartell promocional de la pel·lícula 12 Years a Slave (2013).

Share: