ArticlesHistoriadors

Antifranquistes de poble. 40 anys de la Unió de Pagesos de Catalunya

Autor:

Cristian Ferrer

Llicenciat en Història

Màster en Història Contemporània

El 3 de novembre de 1974, van reunir-se clandestinament a la població alt-penedesenca de Pontons pagesos de setze comarques catalanes amb l’objectiu de fundar un sindicat del camp. «Unitari, democràtic i independent» eren les seves màximes i senyes d’identitat. La Unió de Pagesos naixia oficialment aquell dia d’ara fa quaranta anys, però la seva estela venia de força més lluny. Ja feia un temps que el model de conflictivitat en alguns Sindicats Verticals franquistes havia convençut les avantguardes organitzades de l’oposició al camp que era imprescindible «extender por toda Cataluña una red de organizaciones campesinas que sea el sustento y base de la movilización payesa».

Efectivament, la Unió de Pagesos va significar l’inici d’una etapa d’alça en la conflictivitat al camp català, tot i que també en marcava un final: el de les Comissions de Pagesos i Jornalers de Catalunya, nascudes amb prou feines sis anys enrere. La voluntat d’aplegar sota una sola organització totes les heterogènies classes populars de la ruralia, per fer front al franquisme marcava la fi de les Comissions Pageses i iniciava la cerca d’una nova fórmula que aspirava a ser la Unió de Rabassaires antifeixista dels anys trenta, una organització que va moure aquells homes de camp a organitzar-se i iniciar un cicle de mobilització que contribuí a laminar els suports de la dictadura i, especialment, els dels seus representants locals.

Fins aleshores, tots els intents d’organitzar políticament la pagesia s’havien trobat amb la tebiesa d’aquella gent que s’esllomava sota les inclemències meteorològiques, que havia estat testimoni de la mort de molts companys, veïns i amics, que havia vist confiscades les seves collites durant l’amarga postguerra, que havia hagut de consentir que els buròcrates verticalistes intervinguessin en les negociacions dels preus de la seva producció, etc. Però era aquesta tebiesa una característica exclusiva del camp? La classe obrera del cinturó industrial barceloní havia respost amb el mateix «desinterès» a les proclames de vagues generals polítiques suïcides, que els politburós des de l’exili clamaven a la darreria dels anys cinquanta. No obstant, semblava que algú havia comprès que no eren les proclames polítiques, sinó les demandes concretes el que mobilitzava la classe treballadora. Així succeí durant la vaga dels tramvies de 1951 a Barcelona, les dels miners asturians de 1962 o els primers boicots fiscals a les cotitzacions de la Seguretat Social Agrària, el 1966. Sent tots ells conflictes que no formen part dels mateixos cicles de conflictivitat, tots tenien quelcom en comú: la voluntat de millorar les condicions materials de la majoria.

La bogeria desarrollista de la dècada dels seixanta va afectar no sols l’economia espanyola, sinó que va transformar les condicions de vida i treball del gruix de la població. El règim va començar a aplicar convenis col•lectius a les indústries, per tal de lligar els salaris a la productivitat i desactivar, així, els focus més actius de protesta obrera. La repressió, l’autarquia i l’inici dels canvis econòmics havien produït l’èxode de les classes més vulnerables del camp, migrant a les grans ciutats i transformant-se en els nous obrers industrials que protagonitzarien la majoria de conflictes laborals des de 1956 fins la fi del franquisme. Aquells que havien pogut subsistir amb la feina agrícola, sovint complementada amb treballs estacionals com a jornalers en terres d’altri o com a obrers de la construcció, veien com les necessitats econòmiques de la dictadura escanyaven cada cop més les seves delmades economies familiars. A més, la desregulació de preus agrícoles va crear una casta d’especuladors que actuaven d’intermediaris, cercant únicament el màxim benefici i a qui poc els importava els preus que percebien els pagesos.

Enfront d’aquella situació, un grapat de pagesos posaren de manifest: «hem convingut en la necessitat de defensar amb les nostres mans els nostres interessos, els quals coincideixen amb els democràtics generals del nostre poble», ja que, del contrari, «els propietaris petits i mitjans aviat serem assalariats dels intermediaris que mengen nostre fruit com els ve en gana». Era l’any 1968, començava l’autodefensa dels col•lectius pagesos, no des d’estructures político-sindicals d’antigues organitzacions camperoles d’època republicana, sinó des dels pobles, finques i cooperatives. De la mateixa manera que els seus iguals de les grans indústries, aquells pagesos es reunien en comissions de treballadors de la terra per discutir sobre la carestia de la vida, l’increment de la pressió fiscal o l’alça dels preus dels seus productes en el mercat de què ells no es beneficiaven. La primera actuació d’aquelles Comissions va ser la de coordinar un boicot general als pagaments de la quota empresarial a la Seguretat Social Agrària, ja que era una de les «les reivindicacions més sentides […] pels pagesos i jornalers» catalans.

Som a finals dels anys seixanta i els desafiaments als que ha de fer front el franquisme són múltiples i creixents. Tant és així que el règim ja havia donat per perduts els estudiants universitaris i els treballadors de les grans indústries. A més, les veus discrepants en el món cristià suposaren un gran cop moral per a un règim que es definia com a nacional-catòlic. La resposta de la dictadura a tots aquells desafiaments va ser la repressió. Tot i poder semblar reiteratiu en un règim que ha estat definit com «d’excepció», la suspensió de les poques garanties contemplades al Fuero de los Españoles a inicis de 1969 va servir per desarticular diverses cèl•lules clandestines, entre elles, la dels comunistes de Tortosa, una de les avantguardes de la pagesia organitzada. La tornada a la clandestinitat més absoluta que va comportar l’Estat d’Excepció de 1969 va servir per afinar les futures accions de l’oposició. Mentrestant, el règim franquista no desaprofitava l’ocasió per augmentar les cotitzacions a la Seguretat Social Agrària i implementar canvis en el model sindical franquista.

Amb la nova dècada, van augmentar els contactes entre la pagesia organitzada i la que s’havia mantingut al marge de les actuacions clandestines. Els bars, les assemblees parroquials, les reunions de mares i pares d’alumnes, l’assistència a actuacions culturals i recreatives, i tants altres espais de sociabilitat popular servien com a punt de trobada on es discutia de la carestia de la vida, on es socialitzaven opinions i actituds crítiques amb l’statu quo i on, en general, va anar disputant-se l’hegemonia político-cultural a la dictadura i ampliant-se la base social de l’antifranquisme. El 1971 marcaria un punt d’inflexió en l’antifranquisme rural català. Els arrossaires d’Amposta van començar a disputar l’espai públic al franquisme, manifestant-se pels carrers, les seccions dels treballadors de les Hermandades Sindicales van ser copades per pagesos antifranquistes i les protestes contra el pagament a la Seguretat Social Agrària van reaparèixer amb una força inusitada.

Actuacions com negar-se a pagar un impost són fàcilment reprimibles a menys que comptin amb una extensió tal que impossibiliti la sanció. En la població lleidatana d’Albatàrrec, vint-i-nou pagesos s’havien negat a pagar aquell impost, ja que consideraven que aquella «Ley, por injusta, debe ser derogada». La Guàrdia Civil els havia detingut i els seus béns havien quedat confiscats. El règim confiava que el càstig als pagesos baterrencs servís per donar exemple a tota la pagesia catalana. El que succeí fou tot el contrari. Les agrupacions cristianes juvenils van dedicar-se a recollir signatures entre el veïnat (aconseguint que el 88% del municipi signés en solidaritat) i les van fer arribar a les màximes instàncies del Sindicat Vertical. La solidaritat de classe va rebrotar en forma de cartes obertes a la premsa i el boicot a la Seguretat Social Agrària es va estendre i multiplicar per tota Catalunya.

La solidaritat popular va ultrapassar els treballadors de la terra, ja que «estos deseos no son ya exclusivos de los campesinos. Han saltado a todos los hombres progresistas, a todo el pueblo». Aquella «experiència de lluita diària, claredat en llurs objectius, formes estratègiques de lluita adequades, treball i capacitat mobilitzadora» eren les claus que destacaven les pròpies Comissions Pageses de l’experiència lleidatana. No obstant això, les Comissions no havien aconseguit unir en una sola organització totes les classes populars del camp català, ni tan sols tots els estaments que treballaven directament la terra. Alguns desconfiaven de la retòrica radical dels seus dirigents —la majoria vinculats al partit dels comunistes. Fins i tot aquells socialistes o democratacristians que es movien entre les Comissions Pageses els «suposava que tota persona qu’es meneijes fora anomenada, en bona lògica, comuniste encara que no ho fos». Aquell «sostre de vidre» de les Comissions resultava un impediment per a la unitat antifranquista i, a partir de 1972, van començar a debatre’s alternatives: va anar gestant-se la Unió de Pagesos.

Jornalers, parcers, masovers, arrendataris, ramaders, tècnics, petits pagesos, es trobaven amb «la necessitat de defensar los seus interessos i, a través del Sindicat Vertical, arrastren a un sector dels pagesos més benestants, a pagesos de mitja mà i a algun de fortet»[1]. La voluntat unitària en què va néixer la Unió de Pagesos va fer que s’abandonessin certs horitzons d’emancipació, ja que, segons Pep Riera, «calia ser pragmàtic i rebaixar el contingut ideològic i social de la Unió». Podria afirmar-se que aquells horitzons emancipadors es readaptarien per mitjà del cooperativisme: l’ex-poumista Pep Jai es mostrava «partidario de la movilización cooperativa de la tierra, o sea de que ir vía cooperativista se pueda llegar a un espíritu colectivo de la forma de orientar la agricultura. […] es preciso que entre unos y otros creemos un mundo cooperativista en el que el epíritu col•lectivista haga possible encontrar la vía exacta y adecuada para nuestro agro».

Fora com fos, el cert és que la Unió de Pagesos va estendre’s per tot el territori català durant el 1975 i, especialment, el 1976. Les eleccions al vertical en què pràcticament arreu va vèncer «el equipo colorao» van servir per nodrir de nova militància el que ja seria conegut com «el sindicat del camp». Durant les grans manifestacions de maig de 1976, la Unió de Pagesos va demostrar la seva força a Tarragona i Lleida i va guanyar-se el dret a la interlocució sindical (encara prohibida), en nom de les classes populars de la ruralia catalana. Els universitaris de províncies es mobilitzaven colze a colze amb els pagesos i l’explosió democràtica general que els moviments de protesta van conquerir va anar fent gran i forta la Unió de Pagesos, com es va encarregar de demostrar durant la vaga general de febrer-març de 1977: la (Primera) Tractorada. Assemblees, manifestacions, discussions sobre cooperativisme, ajuda mútua, contractes de conreu i l’autogestió omplien de significat aquell vocable, que a les alçades de 1977 tothom s’atrevia a anomenar, però que només alguns definien amb la praxis: democràcia.

Des d’aquells temps, han passat quatre dècades i la Unió de Pagesos no és ja ben bé el que era. No podia ser d’altra manera. Cap organització d’aquella època és ja el que era. No es tracta només del producte d’un context determinat, sinó del resultat d’una realitat socioeconòmica que al dia d’avui ja no existeix, almenys, de la mateixa manera: el d’una pagesia en franc decreixement atreta pels bons salaris industrials i expulsada de la terra per l’ofec de la bogeria desarrollista, però on semblava possible encara revertir aquella situació. Però, a més, la Unió de Pagesos actualment és, diria jo, encara menys: amb gairebé mitja dotzena de llibres que l’atenguin de manera principal, aquest sindicat és el gran oblidat de l’antifranquisme. Aquest petit article no revertirà aquesta situació, però esperem que serveixi de petit tribut a la memòria d’aquells antifranquistes de poble que ara fa quaranta anys van decidir unir-se contra una de les dictadures més cruentes del segle XX europeu.

Imatge: Tractorada de la Unió de Pagesos  el 1978 a l’Urgell.


[1] Testimoni recollit a FERRER, Cristian. Lluitadors quotidians. L’antifranquisme, el canvi polític i la construcció de la democràcia al Montsià (1972-1979). Lleida: UdL, 2014, p. 113.

 

Share: