Ciutat cremada

Autor:

Oriol Canals

Llicenciat en Història

Quan es pensa en grans noms de la cinematografia clàssica catalana, ens vénen al cap, com a molt, exemples com el pioner Fructuós Gelabert o com el nominat a l’Oscar Francesc Rovira-Beleta. No seran masses més els realitzadors que ens sonaran, malgrat que, sens dubte, en són molts els que van aportar interessants i úniques peces de cinema en uns moments decisius. Un d’aquests fou el director Antoni Ribas i Piera, el qual, tot i que mai va rebre massa reconeixement oficial, és ben palès que ho va donar tot per a les seves pel•lícules, arribant a posar en perill la seva salut en l’intent. D’entre prop d’una dotzena d’obres, una de les més destacades és La Ciutat Cremada (1976), cinta d’època que representà l’inici de la producció de films històrics i que el realitzador estendrà fins a finals dels anys noranta. Proposo, doncs, fer una petita ullada a aquesta obra del gairebé oblidat Antoni Ribas.

La Ciutat Cremada se situa entre dos esdeveniments històrics clau, començant per les conseqüències de la pèrdua de les darreres colònies insulars espanyoles (en especial Cuba), fins arribar, una dècada després, a allò que des de les perspectives d’ordre s’anomenarà “La Setmana Tràgica”. Aquesta delimitació cronològica ve establerta ja pel mateix subtítol del film: Del desastre de Cuba a la Setmana Tràgica. Els fets tractats al film queden emmarcats, doncs, entre dues dates decisives en la història del conjunt de l’Estat Espanyol, especialment important però a Catalunya, on no només aquests dos esdeveniments delimitadors esdevindran molt significatius, sinó també tots aquells ocorreguts entremig. El voltant de segle es trobarà farcit d’esdeveniments que marcaran el destí de molts catalans, tant en l’escenari polític i social com en el cultural, presentant molts gèrmens de problemàtiques i conflictes posteriors.

La pel•lícula prova de mostrar, a mode de mural, tots aquests fets de la història catalana, fent servir com a columna vertebral la família Palau, la qual ens portarà de la mà per les diferents escenes, mentre aquest collage d’evocacions històriques va prenent forma. Els diferents personatges familiars intenten ser exemplificacions d’un prototip social concret, des de l’empresari oportunista que es va apropant a la Lliga Regionalista i als seus ideals, fins a l’orgullós obrer llibertari que no cedirà mai; tots ells relacionant-se amb personatges històrics que faran les seves aparicions de manera més o menys solemne al llarg de la trama. Aviat, però, es manifestarà la representació més positiva (i a vegades exaltada) de personatges de la influent burgesia catalana, com la de Bartomeu Robert (el “batlle honrat”), Prat de la Riba i Francesc Cambó; aquesta esfera del catalanisme conservador serà principalment representada pel Senyor Palau. Malgrat tot, el film es troba eminentment imbuït per aquesta perspectiva. El personatge d’en Josep, aquell que hauria de representar l’element popular i obrerista, se’ns mostra de manera força esbiaixada i dibuixat molt superficialment: tot trufant quatre crits llibertaris per aquí, una mica de lluita de classes per allà i amb un toc final d’esperantisme cultural, ja el tenim enllestit. Tot i que en certes escenes arribarà a il•lustrar amb certa aproximació l’espai de la lluita social, contraposant-se amb tenacitat a aquell “l’enemic és el cacic, no pas l’amo” que els patrons proven de vendre, tard o d’hora, en Josep tornarà a ésser “salvat” per les influències i el poder del seu sogre, el senyor Palau, demostrant que el personatge no aconseguirà mai deixar d’alinear-se amb l’“enemic”, al qual pertany de facto per matrimoni. A més a més, els personatges d’aquesta esfera, tot i esmentats, són estranyament mostrats i, quan n’apareix algun, acaba sent o bé una bèstia cruel i malalta, com en Ramón Clemente, o bé uns homenots bufonescos que poc tenien a veure amb la veritable Barcelona obrera, com es veu en els personatges de Lerroux o Emiliano Iglesias.

Allò pel que crec que s’ha de valorar La Ciutat Cremada és perquè és un film que arrenca d’un context, i és en aquest context on sobretot ens hem de situar. Els ciutadans de Catalunya es troben famolencs de coneixement de la seva història a l’any 1976, dècades de dictadura els han deixat orfes de referents i símbols. L’aparició de nombrosos rostres coneguts, tant de la vida cultural com de la política de la Catalunya de l’època (com Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Teresa Gimpera, Josep Termes, Isidre Molas o Josep Benet, aquests tres darrers participant també com a assessors historiogràfics), encara el fa un film molt més proper als espectadors. Cal fer menció del fet que Termes havia estudiat els fenòmens més propers a l’anarcosindicalisme, Molas s’havia centrat més en la Lliga i Benet, malgrat no era historiador, havia treballat amb Casimir Martí en la Barcelona obrera de mitjans del XIX; així cadascun d’ells provenien d’estudis diferents (i ideologies polítiques enfrontades), fent que el film pogués nodrir-se dels diferents camps. Hi ha necessitat de català entre la societat del moment, això es veurà en els incidents causats per grups espanyolistes durant la projecció a Palma [1], i en la demanda en general del públic.

No són poques, però, les crítiques negatives que es poden dur a terme. Els buits històrics en certs moments (deixant de banda fets com la formació de la Solidaritat Catalana i la Solidaritat Obrera, els fets del Cu-Cut i la veu de Catalunya, i les conseqüències de la Setmana Tràgica), la pobríssima representació dels ideals dels vaguistes i de la implicació ciutadana dins la setmana tràgica, en el bàndol dels revoltats, la mostra d’un Futbol Club Barcelona que no es correspon amb l’incipient equip del moment, així com el fet que, malgrat ser el primer film en català de la transició, no va ser una pel•lícula ni pensada, ni escrita, ni rodada en català, motiu pel qual la versemblança i l’adequació lingüística no sigui massa encertada [2].

Malgrat tot, neix en un escenari on no hi ha res, Ribas comença el film des de zero i a partir dels manuals d’història de la Setmana Tràgica i de la Lliga, de Connelly i de Molas respectivament, de la inversió de nombrosos particulars que després participaran al film com a actors, i del recolzament donat per gran part d’aquesta societat, aconseguint satisfer prou demanda, arribant fins al punt que el film creués amb èxit les fronteres simbòliques dels Països Catalans, no només cap a la resta de l’Estat, sinó fins i tot en certs festivals internacionals. El film hauria d’haver servit com a base per començar a construir una exploració cinematogràfica més acurada del passat o el fet català que, amb el temps, sens dubte hagués pogut arribar a una gran qualitat i versemblança històrica. No arribaríem mai a tractar-la d’una gran producció, ni tampoc com una gran eina pedagògica, com deia Jordi Moners [3], sinó més aviat com a film de divulgació. Malgrat tot, la pel•lícula, com a mural distès dels anys que comprèn, és encertada si es té en compte el context sobre el qual es construeix i que encara avui pot ser significatiu, per això no hauríem de menystenir el seu potencial.

Imatge: Portada del film.


[1] PLANAS SANMARTÍ, J. Agitado estreno de La Ciutat Cremada en Palma de Mallorca, La Vanguardia Española, p. 11, Barcelona, 29-01-1977.

[2] TUBAU I COMAMALA, I. Llengua de ficció i versemblança: La ciutat cremada, anàlisi d’un cas emblemàtic, Cinematògraf, Num.1, p.305-324, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1992.

[3] MONERS, J. La Ciutat Cremada, Triunfo, Núm.724, p. 62-63, Ed. Pléyades S.A., Madrid, 11-12-1976.

Share: