Crítica de cinema històric

Charlie Wilson’s War o la guerra dels hipòcrites

Autor:

Oriol Canals

Llicenciat en Història

Ens topem aquí amb un d’aquells films amb què no saps per on començar. El director Mike Nichols (famós ja per “perles” de la factoria Hollywood com The Graduate -1967- o The Birdcage -1996-) redirecciona el seu humor inofensiu i blanc en aquest cas cap a la política, en concret, cap a un pintoresc personatge que, segons el film, va significar una peça clau en certs moments de la política exterior dels Estats Units: el congressista demòcrata texà Charlie Wilson, qui capitanejà la influència estatunidenca a la Guerra d’Afganistan. La pel•lícula, de fet, pren com a referent la mitificadora obra Charlie Wilson’s War: The Extraordinary Story of the Largest Covert Operation in History del periodista George Crile III -basada al mateix temps en una història real-, corresponsal de la cadena CBS, el qual ja havia demostrat més d’una vegada el seu biaix informatiu en els seus programes sobre la guerra de Vietnam[1]. La cinta, però, encarà anirà força més enllà que l’obra original en paper, obviant no només aspectes importants de l’episodi històric del qual parla, sinó, fins i tot, passant per sobre d’elements del llibre, amb una clara intenció heroitzant.

Per començar, parem atenció en la construcció dels tres protagonistes: queda ben palès l’objectiu de mostrar personatges simplistes i fàcils de captar (fórmula infal•lible del “laboratori” de Hollywood), alhora que més “humans”, cadascun amb els seus vicis i debilitats, fent-los encara més hilarants i propers. Començant pel mateix Charlie Wilson, ja des del principi, se’l veu com un Casanova recalcitrant i políticament incorrecte, amb clares tendències abusives cap a les dones i les drogues, que captivarà l’espectador a través de les seves habilitats diplomàtiques, més aviat, poc ortodoxes; els seus litigis i problemes legals, conseqüència de les “baixeses morals” per les quals és denunciat, seran repetidament usats com a focs d’artifici per distreure qualsevol intent d’anàlisi profund sobre el personatge interpretat per Tom Hanks. Seguidament, la milionària i ultraconservadora texana Joanne Herring (interpretada per Julia Roberts), que, malgrat se’ns presenta de forma explícita com una fanàtica cristiana de deliris tradicionalistes, acabarà per robar-nos el cor amb la seva preocupació pel poble afgà, víctima del “dimoni roig” soviètic. Allò que no s’emfatitzarà tant és la seva relació personal amb el General Muhammad Zia-ul-Haq, president del Pakistan, qui arribà al poder mitjançant un cop d’estat el 5 de juliol del 1977 (tot executant el president Zulfikar Ali Bhutto, del qui es fa una fugaç referència al film), seguit de la islamització de l’Estat i la justícia, el desenvolupament nuclear, el patrocini de la gihad i l’afavoriment dels partits islàmics més radicalitzadors al país [2]. Per acabar, el personatge que tanca la tríada de protagonistes és Gust Avrakotos (interpretat pel difunt Philip Seymour Hoffman), un temperamental i barroer agent de la CIA que, mitjançant un gran coneixement de la geopolítica internacional i uns procediments estratègics gens moderats, ajudarà el nostre congressista a teixir les estructures necessàries per evitar la victòria soviètica a l’Afganistan. En el cas d’Avrakotos, la presentació del personatge encara és més escandalosa; quan apareix per primer cop, el trobem tot enfurismat amb el seu superior per haver-li denegat un càrrec d’importància a Helsinki, després d’haver servit d’home de confiança al llarg de quinze anys a Grècia i haver ajudat “la junta” a fer presoner Papandreou. Aquest comentari passa molt ràpid i no ens donen massa informació ni temps per saber-lo interpretar en condicions; allò a què es refereix és la intervenció dels serveis d’intel•ligència dels Estats Units en la presa del poder a Grècia per la Junta Militar que, el 21 d’abril del 1967, i de la mà de Georgios Papadópulos, instaurà una dictadura neofeixista. De fet, el mateix Papadópulos fou entrenat als Estats Units i acabà sent també agent de la CIA. Així, queda clar que, sense Gust Avrakotos, el mitjancer perfecte entre els militars grecs i el govern nord-americà, les coses no haguessin estat tan fàcils a l’hora d’aconseguir un govern col•laboracionista als Balcans[3].

Cal afirmar rotundament que res de tot això és d’estranyar, si tenim en compte la política exterior dels Estats Units al llarg de la segona meitat del segle XX; l’entrenament i formació d’unitats paramilitars tibetanes (Projecte ST CIRCUS) o cubanes (Brigade 2506), la intervenció i ajuda a l’hora d’engegar cops d’estat com el de l’Iran el 1953, el de Guatemala l’any següent o els de Xile i Argentina a la dècada dels setanta, així com les guerres de Korea i del Vietnam, son només alguns exemples de la intervenció política i militar estatunidenca. L’obsessió que la “teoria del dòmino” d’Eisenhower es fes realitat ens porta fins a la Doctrina Carter que, assentada en l’herència Truman, que defineix la sacrosanta missió de salvació dels Estats Units i un ferotge anticomunisme, mou el seu focus d’interès del sud-est asiàtic fins a la zona del golf pèrsic, al gener del 1980, en veure com la invasió soviètica d’Afganistan podia ésser interpretada com un perill en la influència americana a la zona, fent trontollar el control d’algunes de les fonts més valuoses d’“or negre”[4].

Aquí és just on s’enlaira la història d’en Charlie Wilson i la seva carrera heroica i humanitària per salvaguardar els drets i la integritat del poble afganès o, com a mínim, així s’esforcen a mostrar-ho els realitzadors del film. La dinàmica és ben clara; de seguida ens adonarem de com d’inusuals i moralment condemnables són els mètodes amb els quals el nostre congressista pactarà, comprarà i forçarà els diferents polítics i traficants, que en aquest tens escenari de Guerra Freda esdevindran aliats momentanis (arribant fins i tot a mantenir com a “socis” en un mateix tracte l’Estat d’Israel i el del Pakistan, govern, el d’aquest darrer, que ni tan sols reconeixia l’existència del primer). Tot, però, serà perdonable! Des de la malaltissa ojectivització de la dona per part de Wilson, fins a la total intransigència i xenofòbia de Herring, tot queda en segon pla, sempre que l’Operació “Cyclone” (tal i com es va anomenar la trama des de la CIA) pugui arribar al seu darrer objectiu: l’alliberament de les víctimes afganeses de les urpes roges del comunisme.

És important remarcar el fet que en cap moment durant el film es fa referència a res que posi l’espectador en un mínim context: no es fa esment ni de les relacions entre el govern afganès i la Unió Soviètica abans del conflicte, ni de l’ajuda que aquesta darrera prestava a la població afganesa, ni de com els soviètics es van negar fins al darrer moment a intervenir militarment a la zona[5], ni de com s’origina la Revolució de Saur o el conseqüent Aixecament de Harat, ni molt menys encara del rol que els mujahidins jugaven en el crim organitzat i en el tràfic internacional d’heroïna[6]. El marc polític i cronològic en què gran part de la trama es desenvolupa també es presenta escapçat. Mentre una multitud de fragments i gravacions de l’època, mostrant el camp de batalla i els fronts d’atac a l’Afganistan, són trufats al llarg del film, no trobem cap referència a les polítiques de Reagan, en especial, l’augment de les inversions i intervencions del govern per “desestabilitzar” la influència soviètica, ara força més explícites que en administracions anteriors; des dels “Contras” nicaragüencs, fins al govern de la UNITA angolès, qualsevol acció era permesa per mostrar una imatge de poder envers Moscou i, sobretot, envers el gran públic i, d’aquesta manera, el suport dels mujahidins a l’Afganistan, no va ser cap excepció. És cert que no podem menystenir el rol que hi va jugar Charlie Wilson, això és un fet, però el seu entronament com a màxim responsable de la derrota soviètica i com a gran heroi és, potser, anar una mica massa lluny.

Aquí és on enllacem, ja per acabar, amb el final del film. El que actualment crec que tothom sap (i quan dic “tothom” crec parlar no només d’un públic acadèmic, sinó d’una majoria social considerable) són les conseqüències a llarg termini de l’armament dels mujahidins: el naixement d’un gran nucli armat i entrenat de l’integrisme islàmic que, als anys vinents, s’aniria escampant per gran part del món musulmà, capitanejat per grups com Al-Qaeda. Però dir que allò que Benazir Bhutto qualificà com el “Frankenstein americà” (l’Afganistan dels mujahidins) va ser el causant de l’atemptat més sagnant de la història dels Estats Units és massa per a la sensibilitat nord-americana. Mai se’ns hauria d’ocórrer, ni tan sols, hauríem d’insinuar el fet que, potser, el fervor anticomunista i la falta de previsió dels Estats Units són responsabilitat directa del seu “9/11”. Precisament per això, el final del film va ser canviat al darrer moment respecte al guió original: la pel•lícula, malgrat haguera mantingut el seu tall esbiaixat, amb un final punyent i crític envers la figura de Wilson i el govern dels Estats Units, que hagués girat el seu to heroitzant i humorístic al darrer moment, sens dubte, hagués esdevingut una peça aspirant a ser el “Dr.Strangelove…” d’aquesta generació [7]. Malauradament, no és així i, per tant, el film romandrà per sempre en la més que grisa mediocritat “èpica” de les glòries polítiques i bèl•liques “Made in Hollywood”.

Imatge: Imatge del film Charlie Wilson’s War (2007).


[1] KLAIDMAN, Stephen; BEAUCHAMP, Tom L. “The Virtuous Journalist”, Revista “Ethics” Vol. 98, No. 4, Published by: The University of Chicago Press; Jul., 1988, p. 861-863.

[2] HENG SIAM-HENG, Michael; CHIN LIEW, Ten. “State and Secularism: Perspectives from Asia / General Zia-ul-Haq and Patronage of Islamism”, Singapore: World Scientific, 2010, p. 202-209.

[3] CRILE, George. “Charlie Wilson’s War: The Extraordinary Story of How the Wildest Man in Congress and a Rogue CIA Agent Changed the History of Our Times”, New York: Grove Press, 2007, p. 51-53.

[4] REICH, Bernard; LTC GOTOWICKI, Stephen H. The United States and the Soviet Union in the Middle East, article originalment publicat com a capítol de “The Decline of the Soviet Union and the Transformation of the Middle East”, Boulder: Westview Press, 1994, p. 218-221.

[5] MALEY, William. “The Afghanistan wars”, Regne Unit: Palgrave Macmillan, 2002, p. 30-31.

[6] KEPEL, Gilles. “Jihad: The Trail of Political Islam”, Londres: I.B. Taurus & Co. Ltd., Londres, 2006, p. 143-144.

[7] ALFORD, Matthew. “Reel Power: Hollywood Cinema and American Supremacy”, Londres: Pluto Press, 2010, p. 81.

Share: