ArticlesHistòria contemporàniaHistoriadors

De la repressió a l’homenatge. Clavé i la manipulació de la memòria.

Autor:

Marcel Taló

Llicenciat en Història

Màster en Història Contemporània

@mucolitic

«En vida de los grandes revolucionarios, las clases opresoras les someten a constantes persecuciones, acogen sus doctrinas con la rabia más salvaje, con el odio más furioso, con la campaña más desenfrenada de mentiras y calumnias. Después de su muerte, se intenta convertirlos en iconos inofensivos, canonizarlos, por decirlo así, rodear sus nombres de una cierta aureola de gloria para “consolar” y engañar a las clases oprimidas, castrando el contenido de su doctrina revolucionaria, mellando su filo revolucionario, envileciéndola

V. I. Lenin, El Estado y la revolución.

A partir de l’exemple de Josep Anselm Clavé (Barcelona 1824-1874), aquest article planteja algunes reflexions sobre la relació entre memòria històrica i espai públic, o, per ser més precisos, sobre la relació entre desmemòria històrica i espai públic. Encara que no en siguem del tot conscients, a través dels edificis, monuments i nomenclàtors de cada un dels pobles i ciutats del nostre país, consumim un determinat relat històric, que ni és neutral ni innocent. Criticar-lo per això seria absurd: és que la memòria històrica, cosificada en els monuments, pot ser neutral? Del que es tracta és d’identificar quins interessos s’amaguen darrere per saber quina memòria s’intenta imposar i per què. Per exemple: és casualitat que els noms dels carrers de l’Eixample coincideixin amb les conquestes de la corona catalanoaragonesa? En absolut. El nomenclàtor el signa Victor Balaguer, liberal i romàntic, en un moment que des del catalanisme renaixentista s’intentava recuperar les essències de la Corona d’Aragó per codificar una catalanitat en clau conservadora.

En el marc d’aquesta reflexió s’inscriu aquest text. L’objectiu és esbrinar com es va codificar una memòria liberal romàntica per Anselm Clavé i com aquesta es va fixar com a memòria dominant, així com també, com es va projectar. El contrast entre la seva biografia i com se’l recorda des d’alguns sectors ens obliga a preguntar-nos per què la burgesia catalana decideix recuperar-lo al 1888 «quan ningu’s recordava del insigne mestre»[1]. La hipòtesi central que ens serveix de guia és que la burgesia catalana va apropiar-se de la figura d’Anselm Clavé, desvestint-la del seu caràcter republicà i socialista, per establir el paradigma d’obrer industrial que convenia als interessos del nou Estat liberal espanyol. M’explico: a través de la monumentalització de Barcelona durant la dècada dels 80 del segle XIX, les classes dirigents catalanes van fixar els consensos sobre els quals se sustentaria l’Estat de la Restauració. La figura d’Anselm Clavé, convenientment simplificada i despullada de qualsevol connotació republicana o socialista, va servir per integrar els obrers industrials al nou Estat. Però com que Clavé va ser un militant republicà federal, fortament compromès amb l’esdevenir de la classe treballadora, calia oblidar tot això i els aspectes de Clavé que consideraven afins als seus interessos.

El segrest de la memòria popular per part de les classes dominants és un tema relativament conegut però excessivament simplificat. Les eines metodològiques que es fan servir solen tendir al reduccionisme i a la generalització. Habitualment, es parteix de l’esquema fixat per la dialèctica integració-repressió, allunyant-la del context històric, que queda subordinat a la teoria i no al revés, tal i com proposem aquí. La conquesta simbòlica de l’espai públic no és tant de la ciutadania, sinó de l’Estat i les classes que el dominen, que imposen la seva memòria a cop de monument. Així, l’espai públic passa a ser un lloc de consum i socialització de la memòria que convé als interessos de les classes dominants fins al punt que gran part de la societat l’acabarà assumint com a pròpia.

Per tal de poder explicar la memòria liberal de Josep Anselm Clavé, es parteix del monument que se li alça al 1888 al bell mig de la Barcelona benestant. S’entén que aquest monument explicita el Clavé que la burgesia vol que es recordi, és a dir, el Clavé que instruïa els treballadors allunyant-los de la taverna i la revolució. No fou cosa d’un dia, sinó que va ser fruit d’un procés més o menys lent. Ja al 1878 la Societat Jochs Florals s’apropiava del lema claverià Progrés, Virtut i Amor, que havia nascut precisament com a contraposició als valors burgesos de Pàtria, Amor i Fe. Al 1883 es col•loca la primera pedra del monument, però no és fins al 25 de novembre de 1888 que s’inaugura. Anys més tard, al 1896, Clavé serà inclòs dins la Galeria Municipal de Catalans Il•lustres i al 1905 se li col•locarà una làpida allí on va morir, davant de les forces vives de la ciutat. En el 50è aniversari de La Asociación Euterpense (primer organisme que coordinava les diverses corals claverianes) desfilaran 5 carros, entre els quals el del Fomento Martinense i el Foment del Treball Nacional. I serà finalment durant el franquisme, el marc de les commemoracions del centenari de La Fraternidad, que es dinamitzarà i s’estendrà la versió instrumentalitzada de Clavé.

Qui va ser Josep Anselm Clavé?

Josep Anselm Clavé fou un músic, poeta i polític republicà que va fundar, a mitjans del segle XIX, els Cors Clavé. De jove, va participar activament en les bullangues barcelonines del període 1840-1843, motiu pel qual va ser empresonat a la Ciutadella. Com que no podia continuar el negoci familiar a causa de la seva salut precària, va començar a tocar per bars i cafès de Barcelona cançons populars que tenien molt èxit entre els obrers.

Però aquest èxit no es pot entendre sense conèixer el context del món proletari i popular de la Barcelona del vuit-cents [2]. Amb les transformacions associades a la Revolució Industrial, la cultura popular catalana muda per tal d’adaptar-se als nous temps i a la nova societat. Mentrestant, a Europa s’està operant la divisió tripartida dels gèneres musicals, dividint-los entre la música gran, la tradicional i la popular [3]. Els saintsimonians es faran servir sobretot d’aquest últim gènere per bastir una teoria revolucionària de l’art segons la qual a través del ball i del cant els obrers s’impregnen de socialisme, es moralitzen i així avancen cap a una nova societat comunista. Anselm Clavé serà un dels qui, influenciat pel cabetisme d’Abdó Tarrades [4], mirarà de traduir i adaptar aquesta corrent a una realitat catalana en canvi constant, però que manté el cant i el ball com a forma d’expressió predilecta [5]. No en va serà Clavé qui traduirà La Marsellesa al català i introduirà el Wagner del Tanhausser als Països Catalans.

És al voltant dels cors Clavé que girarà el que s’ha anomenat la cultura política liberal democràtica de l’obrerisme català [6], que és un aiguabarreig difús però identificable de tradicions republicanes, democràtiques, lliurepensadores, catalanistes i anarcosindicalistes, tot sobre la base d’una concepció positivista i evolucionista de la història. És d’aquesta cultura compartida d’on ve i a on va Clavé i també és la clau per explicar el seu èxit. Una forma d’associacionisme obrer sobre la base d’una societat de resistència (La Aurora) que tenia com a objectiu el canvi social mitjançant la renovació moral. La societat que conceptualitza Clavé no reposa sobre l’antagonisme de classes, sinó sobre la ferma convicció que l’harmonització dels interessos del treball i els del capital és possible. Per això els seus cors, tot i que tindran majoria obrera, també estaran oberts a menestrals i sectors professionals que faran dels cors claverians un moviment plural estèticament i ideològicament. Malgrat tot, la voluntat de Clavé és clarament obrerista i socialitzant i sobre aquesta base edifica la seva obra.

Amb tot això present, toca contrastar la seva història amb la seva memòria. El dia de la inauguració del seu monument, més de 14 anys després de la seva mort, El Diario de Barcelona deia:

«A aquella hora la estatua del malogrado vate catalán (…) se hallaba cubierta por dos banderas españolas. (…). El todo formaba un conjunto animado, ofreciendo el carácter de una verdadera fiesta popular, suficiente á probar las simpatías que gozaba el músico-poeta á quien estaba dedicada.»[7]

Al seguit de tràmits que va haver de fer la Comissió encarregada d’alçar-li el monument no se’l defineix mai com a republicà. Tan sols es destaca la dimensió popular del personatge i les seves virtuts com a poeta, músic i artista, subratllant la «civilizadora obra que instituyó»[8]. A partir d’aleshores, passarà a ser identificat exclusivament com a músic i poeta. Res de republicà, res de socialista.

Fàcilment es constata que la dimensió política de Clavé ha estat amputada. Ja no se’l recorda ni com a President de la Diputació de Barcelona ni pel contingut socialitzant de la seva proposta. El Clavé empresonat, censurat i deportat s’oblida, com també els motius pels quals ho va ser. Aquest oblit, gens casual, motiva la protesta de l’Associació de Cors Clavé, dels republicans i d’altres sectors populars i obrers organitzats, que es desmarquen de l’acte institucional i anuncia que n’organitzaran un de nou, netament popular, el diumenge següent [9]. Què ha passat? Per què se’l recupera a mitges?

La memòria liberal d’Anselm Clavé

Vist que l’historial de Clavé, en el seu conjunt, no és representatiu dels valors de la burgesia, cal preguntar-se ara què motiva que se’l recuperi i que no se’l condemni a l’oblit.

A la dècada dels 80 del segle XIX [10] i, especialment, al 1888, Barcelona s’està monumentalitzant a remolc de l’Exposició Internacional . Cap a mitjans del segle XIX, hi ha una reformulació romàntica del monument que passarà a ser la traducció codificada del Volksgeist herderià. A la pràctica, però, la memòria que es monumentalitza serà tan sols la de les classes dominants, que es llançaran a la conquesta simbòlica de l’espai públic per assentar l’Estat liberal i consolidar així el seu domini. El monument a Colom (1888), a Prim (1888), a Güell i Ferrer (1888), al Marqués de Comillas (1884), a Casanova (1888) i el de Roger de Llúria (1885) són del tot representatius de l’imaginari col•lectiu que es vol imposar des de la burgesia. Són els límits que està disposat a acceptar l’Estat. La recuperació d’una determinada lectura de Clavé s’ha d’entendre com la inclusió dels obrers a l’Estat liberal.

No s’ha de menystenir el debat sobre la monumentalització de les ciutats. Quina memòria i on s’ubica dependrà en darrera instància de la correlació de forces entre la burgesia dominant en un territori, l’Estat i la burgesia(es) que el domina. Les burgesies locals o regionals necessitaran l’Estat per conquerir l’espai públic, però els seus interessos no sempre coincidiran. Per tant, allà on hi hagi l’Estat darrere els monuments, seran més grans que allà on la burgesia hagi hagut de filtrar la seva memòria a través d’un Estat que no controla. Durant gran part del XIX, la burgesia instrumentalitzarà el potencial mobilitzador d’allò local per consolidar l’Estat liberal, tot vinculant personatges que comparteixin una gran ascendència local amb certa rellevància a escala espanyola [11]. Per això caldrà tenir sempre ben present quina és la intencionalitat que domina el monument. Si es mou en dues dimensions, local i estatal, caldrà veure-hi el paper de l’Estat darrere. En canvi, allí on l’Estat no tingui tanta presència, com per exemple, en els pobles petits, dominarà la memòria exclusivament local. En aquest sentit, Clavé es mou en la dimensió catalana, regional i, per tant, s’ha d’entendre com un producte principalment exclusiu de la burgesia catalana del moment.

Com es va codificar la memòria liberal d’Anselm Clavé?

A banda del monument que encapçala aquest article, la classe dirigent catalana decimonònica va utilitzar altres mètodes molt menys superficials per apoderar-se tant de la història com del llegat d’Anselm Clavé. A grans trets, es podrien definir dues estratègies paral•leles amb les quals la burgesia catalana va aconseguir-ho:

1) El control i domesticació dels Cors Clavé:

Després de la mort de Clavé, el seu moviment coral queda desorientat i, per tant, a l’abast dels interessos de la burgesia. Amb Josep Rodoreda al capdavant, els cors queden enquistats en fórmules del passat que li prenen la vitalitat i la capacitat d’interactuar amb el temps i la societat, una de les claus del seu èxit. L’esclerosi que pateix el moviment es pot detectar en la falta de renovació del repertori en l’època Rodoreda i en que els premis corals prestigiosos de l’Exposició Universal de 1888 se’ls enduen corals estrangeres. La divisió del moviment a partir de 1887, fruit de la dimissió de Rodoreda, no deixarà de ser la concreció orgànica de les dues ànimes que hi conviuen des de la mort de Clavé. D’una banda, Àurea Clavé encapçalarà la Asociación Euterpense, oficialitzada, que s’expressa a través d’El Metrónomo i que participa de l’acte institucional el dia de la inauguració del monument. D’altra banda, la Asociación de Coros Clavé, des de La Aurora, mirarà de mantenir l’essència obrerista de l’obra claveriana. Tanmateix, l’aparició de l’orfeonisme de Lluís Millet al 1891, associat al viratge ruralista del conservadorisme català, es proposarà com a competidor del moviment coral claverià i serà el símbol inequívoc de la caducitat del seu significat original.

Apropiant-se de la figura de Clavé i, per tant, del moviment coral, la burgesia pretenia convertir-los en una extensió més de la seva propaganda historicista. I és que la lectura que fan de Clavé li serveix per legitimar el seu projecte social: obrers educats, que treballin i no protestin i que acceptin de bon grat el seu paper subordinat en la jerarquia social capitalista.

2) La manipulació historiogràfica:

En el procés de construcció de la memòria liberal romàntica de Clavé, el joc bibliogràfic va tenir molta importància. No pas per casualitat l’escena de la seva mort, amb Àurea tocant Chopin asseguda al piano, ha estat de les més escrites en les biografies que se li han fet. En el fons es buscava reforçar la legitimitat d’Àurea com a successora natural del mestre i, per tant, reforçar també la nova direcció conservadora del moviment. La visió romàntica de Clavé, que el presenta com una persona preocupada per la baixesa moral dels obrers, li devem a Josep Rodoreda, primer biògraf, i sobretot a Tomás Caballé y Clos (1949). El Clavé republicà s’explica poc i malament, com si fos un aspecte poc rellevant de la seva persona. De forma clarament intencionada, Caballé titula el seu llibre Josep Anselm Clavé y su tiempo, atribuint la responsabilitat de la repressió de Clavé no a les seves activitats polítiques i propostes ideològiques, sinó al clima de repressió generalitzada de l’època. Per dir-ho d’una altra forma: no és que Clavé fos dolent, és que el règim reprimia tothom. En aquesta línia insistirà Josep María Poblet (1973) [12]. No serà fins a l’arribada de Jaume Carbonell (1998) i Jaume Ayats, entre d’altres, que la figura de Clavé es recuperarà des d’una perspectiva més àmplia, ben dimensionada i contextualitzada. S’ha de dir que aquests autors no vénen del camp estrictament de la historiografia, sinó de l’art i la música, però indubtablement les seves interpretacions són del tot apropiades per entendre el pensament de Clavé. Aquests textos no sols parteixen com a reacció de la interpretació canònica de Clavé, fixada per Rodoreda i Caballé, sinó també davant els perills de caure en un altre parany semblant. En aquest sentit, contrasten encertadament amb l’article de Ricard Vinyes publicat a Acacia (1991), que, a part de ser poc acadèmic i simplista, no aconsegueix oferir una visió objectiva de la figura i l’obra de Clavé.

Conclusions

Clavé fou un personatge clau en l’esdevenir de la classe obrera catalana. Com a tal, se l’ha interpretat de mil i una maneres i totes elles amb una finalitat concreta: apropiar-se del seu record. A gairebé 140 anys de la mort de Clavé, els seus cors encara existeixen, malgrat dictadures i transicions, i segueix sent un dels catalans que més places i carrers té arreu de Catalunya. La burgesia catalana que se l’apropià no va haver de fer grans filigranes intel•lectuals per aconseguir-ho. Una bona explicació la dóna Jaume Carbonell a les seves reflexions finals [13], on defineix quins trets caracteritzaven el moviment coral català: el seu caràcter heterogeni, la base obrera i urbana, i la voluntat interclassista i integradora. L’introductor del cant coral a Catalunya fou instrumentalitzat, la seva memòria manipulada i alienada per consolidar una dominació de classe, precisament pervertint del tot l’obra originària de Josep Anselm Clavé.

Imatge: Estàtua de Josep Anselm Clavé a Barcelona.


Notes:

[1] La Tramontana, 7 de desembre de 1888.
[2] Una molt bona anàlisi d’aquest context la podem trobar a GARCIA BALANYÁ, A., «Ordre industrial i transformació cultural a la Catalunya de mitjan segle XIX: a proposit de Josep Anselm Clavé i l’ associacionisme coral», Recerques, 1995.
[3] Veure BONASTRE, F. i CORTÉS, F. (coord.); Historia critica de la música catalana. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010. Concretament p. 437 – 460.
[4] Veure GABRIEL, P.,  a WOODCOCK, G.: El anarquismo. Ariel, Barcelona, 1979. Concretament p. 338-339.
[5] CARBONELL i GUBERNA, J, Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Barcelona: Galerada, 1998. Concretament p. 31.
[6] GABRIEL, P. y DUARTE, Á., ¿Una sola política y cultura republicana ochocentista en España?, Ayer, 2000, núm. 39, p. 11-34.
[7] El diario de Barcelona, 26 novembre de 1888.
[8] AMCB, Actes de la Comissió encarregada d’alçar el Monument a Anselm Clavé.
[9] El Diluvio, 23 de novembre de 1888.
[10] Un procés semblant el viurà la perifèria de Barcelona a la década dels ’90 del segle XX. Veure DE LECEA, Arte público, ciudad y memoria. Ajuntament de Barcelona, 2004.
[11] DUARTE, Á, Localismo y nación en las culturas políticas de la Cataluña del siglo XIX. Alcores, 2007, núm. 3, p. 83-104.
[12] Veure també POBLET, J. M., Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874). Barcelona: Dopesa, 1973.
[13] CARBONELL i GUBERNA, J., Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Barcelona: Galerada, 1998. Concretament p. 727-733.

Share:

Leave a reply