ArticlesHistòria contemporàniaHistoriadors

Els presidents de la Generalitat que ningú recorda

Autor:

Cèsar Sànchez

Llicenciat en Història

Co-creador del web historiesdeuropa

Segons el recompte oficial, seguint una visió de la història per a la qual la història catalana seria només un apèndix de l’espanyola, el Sr. Artur Mas és el 129è president de la Generalitat[1]. El primer de la Generalitat restituïda hauria estat Francesc Macià, el 122è i, per anar a trobar el 121è, ens hauríem de remuntar al 1714. La Generalitat és una institució les funcions de la qual han variat en llarg de la història, però que porta funcionant oficialment des de 1359. De llavors ençà, han estat moltes les vicissituds històriques. Segons la història dels vencedors que els catalans (com a ocupats i vençuts) hem assimilat com a nostra, el període que va des del fatídic 1714 fins a la recuperació d’un govern (rebaixat a autonòmic l’any 1932) seria un forat immens pel que fa a les nostres institucions. Hi va haver la Mancomunitat el 1914, enaltida per la tasca que va fer malgrat els minsos recursos de què disposava, però no era una institució pròpia catalana, sinó l’aprofitament d’una esquerda legal espanyola per esquivar l’esquarterament que representà la divisió provincial.

El llistat oficial de presidents es reprodueix amb aquest forat cronològic a la Viquipèdia, i al llibre de Francesc Gordos-Guarinos: De Berenguer de Cruïlles a Jordi Pujol. Però això, des d’un punt de vista estrictament català, no és veritat pel que fa a la Generalitat, si no és que no es podria entendre com que tot un poble va conservar en l’imaginari col•lectiu el record de les seves institucions perdudes. De fet, al llibre de Francesc Gordos encara falta un altre president, que sí és al llistat oficial, respecte a la numeració, si algú té el llibre, no li quadrarà, mancant-li el 117: Francesc de Valls i Freixa (1704-1706)[2].

Si fóssim conseqüents amb la nostra història, però, en realitat, el Sr. Artur Mas hauria de ser el 132è president. Enmig ens en falten tres que les circumstàncies dels diferents governs que han hagut a Madrid han fet que fossin ignorats per la historiografia catalana clàssica, molt centrada en la barcelonitis, la industrialització i els moviments liberals dins un estat espanyol en formació al segle XIX. També, òbviament, aquest oblit és conseqüència del retard en les possibilitats d’estudi i l’acceptació de la nostra pròpia història contemporània, molt centrada encara en els paràmetres marcats per Vicens Vives. La història de les majories republicanes de Catalunya, molt lligades a la industrialització i els moviments obrers, sempre s’han cercat en els lliberals, els demòcrates i els moviments socialistes, els quals finalment, al 1931 van efectivament obtenir una majoria social aclaparadora a tot el Principat. Seguint les idees romàntiques de la historiografia, Francesc Macià va recuperar la numeració de 1714, per, com amb d’altres coses, donar una clara idea de recuperació de les llibertats perdudes.

Però això no havia estat ben bé així, ja que entre 1714 i 1931 hi havia hagut vida, sobretot, just abans de la primera restauració i el posterior triomf del catalanisme polític conservador. Per al Principat, pràcticament tot el segle XIX va ser d’estat de guerra. El país i la seva gent encara no havien assumit això del <<seny>> de Jaume i Balmes (que tampoc se’n sortí amb el seu intent d’unificar les dues branques borbòniques en disputa) i presentaven guerra constantment contra l’invasor, fos aquest francès (sovint en solitari, davant la inoperància de Madrid) fos aquest castellà, per exemple, contra els abusos de tot tipus per part de les Capitanies de torn. Existia també un rerepaís, fora de ciutats més grans que eren lliberals i de la costa (sobretot Barcelona), que era molt tradicional. Ho demostren els alçaments dels Malcontents, i les tres carlinades. D’aquestes tres, la segona o dels Malcontents (1846-1849), no va ser només un moviment reaccionari, sinó que confluïren republicans, progressistes radicals i carlins, en la que fou una guerra exclusivament d’àmbit geogràfic català[3]. En conseqüència, les partides carlines tenien més cura de la població civil i va prendre força l’acció política, el que a Catalunya, amb un enemic comú instal•lat a Madrid, es va traduir en l’adaptació pels carlins del terme <<furs>> com a forma de dotar el Principat d’un autogovern.

Durant la guerra, al París de 1848 de la Primavera dels Pobles, el republicà Abdó Terrades impulsà una oposició republicana, la qual ja comptava amb la creació d’una Diputació General de Catalunya, és a dir, d’una Generalitat. Tomàs Bertran i Soler hi era present i proclamà el 24 de novembre de 1848 la restauració de la Generalitat, de la qual seria el primer president, intentant un acostament entre carlins i lliberals[4]. Segons Tomàs Bertran, ja era hora que el Principat <<s’emancipi d’una vegada i constitueixi per ell tot sol, un Estat independent i purament, democràtic>>[5]. Aquí, doncs, tindríem el primer president oblidat, el número 122è. Un clar antecedent del catalanisme sobiranista, el que avui en diríem un independentista.

Cada cop sembla més clar a nivell acadèmic, conforme avancen els estudis documentals i les biografies de personatges de l’època, que s’ha de cercar un peu en el naixement del catalanisme polític en el carlisme. Dit d’una altra manera, el carlisme s’alimentà de la pervivència d’uns valors catalans, tot i que difusos i distorsionats (record de les institucions pròpies i de les lleis pròpies d’abans del 1714) que van saber explotar, i d’un rerepaís, encara majorment agrari, malgrat la revolució industrial. Aquesta confluència ajudaria a mantenir viva l’espurna de la voluntat d’autogovern. Això es va veure més clarament durant la Tercera Carlinada (1872-1876), que afectà de nou bàsicament el Principat i el País Basc i Navarra. El pretendent, de nom Carles VII, era, si més no, un record confús més d’aquells que van lluitar amb un altre Carles, l’arxiduc Carles al 1714. Aquesta darrera carlinada era molt present encara durant la proclamació de la república, mentre que per al catalanisme conservador del canvi de segle era un destorb. La visió de trabucaires defensors de la religió a ultrança va ser caricaturitzada i el << foralisme>> va ser equiparat amb el <<regionalisme>>, per la qual cosa, les iniciatives carlines van ser bandejades. Amb posterioritat, ha costat que es reconegués aquest incipient catalanisme en un carlisme del XIX molt transversal, tenint en compte que bona part del carlisme conservador a ultrança que quedava (ja sense bona part de les seves bases populars) va acabar donant suport al cop d’estat feixista del 1936[6].

Els fets són que els carlins impulsaren la restauració de la Generalitat de Catalunya. Mitjançant el decret de Carles VII, l’agost de 1874, des de la seva Cort a Estella, el pretendent va signar un decret amb 20 punts que atorgava plens poders en tots els àmbits al Principat. Aquesta proclamació havia estat precedida al 1872 per una altra sobre la instauració dels furs, que convertia de facto l’antiga Corona d’Aragó en un estat federal. Poca broma, perquè al llarg de la guerra, els exèrcits carlins van arribar a dominar gairebé tot el territori català, excepte Barcelona i ciutats industrials com Terrassa (on arribaren a entrar i saquejar) o Sabadell, tot sustentant un exèrcit a Catalunya d’uns 14.000 homes. Aquest restabliment de la Generalitat va ser acceptat en la Jura dels furs a Olot i Vic, pel que oficialment es restablí la Diputació General de Catalunya l’1 d’octubre de 1874.

Aquesta Diputació General havia de superar els obstacles que representaven les divergències polítiques i el poder dels cabdills carlins, però, sobretot, centralitzar una hisenda molt necessitada, a més de consolidar l’autoritat sobre el terreny del germà del pretendent, Alfonso, al seu pas per Catalunya junt amb la seva dona Maria de las Nieves. A hores d’ara, la intenció real per aplicar els <<fueros>> al territori controlat pels carlins i sota l’administració de la Diputació restaurada, estan en discussió, però el que està clar és qui va ser el 123è president de la Generalitat: Rafael Tristany (1814-1899), pertanyent a una nissaga de llarga tradició carlina (des de la primera carlinada). Jacint de Macià és potser un personatge cabdal per entendre els moviments polítics a la rereguarda carlina i Joan Mestre i Tudela va ser el principal responsable de l’entitat establerta un mes després a Sant Joan de les Abadesses, d’on es traslladaria a Vidrà i la Seu d’Urgell. L’1 d’octubre de 1874 va ser una diada de festa grossa a Olot, i Rafael Tristany es dirigia des del balcó a la gent congregada mentre de l’ajuntament penjaven les inscripcions: “Viva el rei don Carlos VII, restaurador de los antiguos fueros de Cataluña”, “viva la unidad catolica” i “abajo las quintas”[7].

La Diputació va seguir actuant amb molts problemes fins al 18 de març de 1875. Des de desembre de 1874, Antonio Lizarraga havia substituït Tristany en el comandament carlí a Catalunya, però trobant-se aïllat a la Seu d’Urgell, seria Francesc Savalls qui de fet comandaria fins al final la guerra a tot el territori fins al 1875, quan seria nomenat pel pretendent Carles VII Capità General de Catalunya. Per tant, malgrat que la institució funcionava ja dispersa i amb alguns dels seus membres a l’exili, es podria dir que un dels millors militars del XIX catalans, com va ser Francesc Savalls, va ser l’últim president de la Generalitat carlina, el 124è.

I ja tenim els tres presidents oblidats de la Generalitat: Tomàs Bertran i Soler, republicà; i els carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls. Evidentment, molts d’aquests coneixements sobre la nostra història no eren coneguts al 1931, pel que seria de justícia històrica que apareguessin aquests tres presidents almenys als llistats oficials de presidents de la Generalitat. El fet de ser intents no reeixits, pel fet que no van poder tenir continuïtat, no els treu legitimitat. Es podria dir que havien estat intents fets per part dels borbons carlistes, però si no acceptem aquests per aquest motiu, tampoc hauríem de comptar els de la Generalitat de la segona restauració borbònica de 1975. Tampoc van poder governar des del Palau de la Generalitat, però tampoc ho va poder fer Josep Irla, que ho va ser des de l’exili, i bé que hi és comptat. Per fer les paus amb la nostra història, seria de justícia reconèixer aquests tres presidents oblidats que van lluitar per restablir, des de les seves idees, les llibertats de Catalunya.

Imatge: Dibuix de M. Vierge inspirat en una fotografia. Al centre es pot veure a Francesc Savalls, darrer president carlí de la Diputació del General, rodejat del seu estat major.


[1]Els presidents de la Generalitat [en línia] Web oficial de la institució: [consultat el 04/11/2014] Disponible a: [http://www.president.cat/pres_gov/president/ca/presidencia/origens-generalitat.html].

[2] GORDO-GUARINOS, F: De Berenguer de Cruïlles a Jordi Pujol, de Lleida, Pagès Editors, 2000.

[3] HERNÀNDEZ CARDONA, F X: Història militar de Catalunya (vol. IV), , Rafael Dalmau editor, Barcelona , 2004.

[4] Pensament polític i acció revolucionària de Tomàs Bertran i Soler, 1835-1840[en líia] [consultat el 04/11/2014] Disponible a: [http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/viewFile/105573/176952].

[5] CAMPS I GIRÓ, J: La Guerra dels Matiners i catalanisme polític (1846-1849) (Barcelona 1978). [en línia][04 novembre de 2014] Disponible a: http://www.felixcucurull.cat/documents/elfetnacional.pdf].

[6] TOLEDANO GONZÁLEZ, L. F:  Carlins i catalanisme. Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, 2002.

[7] TOLEDANO GONZÁLEZ, L. F: Op. cit.

Share: