Entrevistes

Entrevista a Jonathan Jarrett, professor britànic expert en els comtats catalans del segle X

Entrevistador El Principat:
Cornel-Peter Rodenbusch
Llicenciat en Història, Arqueologia i Ciències de les Religions.
Màster en Història de l’edat mitjana

Jonathan Jarrett va néixer el 1976 a Watford, Anglaterra, i va obtenir la seva llicenciatura i el seu màster a Cambridge, abans de començar el seu doctorat en el Birkbeck College de la Universitat de Londres. La seva tesi doctoral es titula Pathways of Power in Late-Carolingian Catalonia, en la qual examina el funcionament del poder i l’autoritat en els comtats catalans del segle X, i a través dels diplomes carolingis fa visible les xarxes de delegació i clientelisme. Aquest treball va ser la base pel seu primer llibre Rulers and Ruled in Frontier Catalonia 880-1010: pathways of power, publicat el 2010. Una vegada acabat el doctorat, Jonathan va treballar al Fitzwilliam Museum, a Cambridge, durant cinc anys, on va catalogar les monedes i medalles i va crear diverses exposicions virtuals. Durant aquesta època, va publicar una sèrie d’articles i capítols de llibres que tracten sobre poder, diplomes, monedes i el món digital. El 2010 va anar a viure a Oxford per ensenyar a la Facultat d’Història del Queen’s College durant tres anys. Després, es va traslladar a Birmingham, on inicialment va ensenyar al Departament d’Història i, més tard, es va convertir en Interim Curator of Coins en The Barber Institute of Fine Arts, on encara treballa. Actualment, continua amb la investigació històrica en general, diplomàtica i numismàtica, i escriu en el seu blog que ja fa temps que existeix: A Corner of Tenth-Century Europe. La seva pàgina web acadèmica és http://www.chiark.greenend.org.uk/~jjarrett/ i conté detalls dels diversos projectes que ha realitzat i les seves publicacions.

-Els historiadors medievals anglòfons interessats en la història de Catalunya tendeixen provenir d’ escoles historiogràfiques. L’escola més famosa de parla anglesa interessada en la història medieval de Catalunya, probablement, és la fundada per Thomas Bisson. Aquest no és el teu cas. Així, doncs, per què, quan i com vas decidir enfocar els teus estudis sobre l’alta edat mitjana catalana?

-Bé, tens tota la raó, no sóc gaire usual en aquest sentit. Les escoles que has esmentat són més americanes que britàniques, i la idea d’una “escola” i tradició és molt menys forta en el Regne Unit que al continent. No obstant això, crec que jo vinc d’una “escola”, la de la professora Rosamond McKitterick, de Cambridge. Va ser ella qui per primera vegada em va suggerir Catalunya com a tema quan jo n’estava buscant un per un assaig durant el màster. Amb raó, ella em va dir que a Catalunya hi ha milers de documents sobre els quals gairebé ningú està treballant! Això ha estat molt important per a mi, perquè la seva perspectiva com a experta del període carolingi ha significat sempre veure els comtats de la futura Catalunya com a part d’un món molt més ampli. Repetidament he descobert que els comtats catalans del segle X contenen respostes a les grans preguntes sobre la construcció d’un imperi i com es relacionen els centres i les perifèries.

-Has publicat en revistes científiques de prestigi reconegut i la teva monografia sobre la frontera de Catalunya és una recomanable lectura, però encara no has publicat res en cap revista catalana. I això?

-Ets molt amable amb el meu llibre, gràcies. Pel que fa a la teva pregunta, una resposta simple és que el meu català no és prou bo per publicar-hi! L’altra resposta és, per desgràcia, és que l’anglès és més llegit que el català, per tant, amb un article en anglès faig més currículum. No obstant això, tinc, entre els documents amb els que estic treballant, articles sobre Sal•la, bisbe d’Urgell i Sant Pere de Casserres, que estan destinats a ser publicats en revistes catalanes, així que estigueu atents! Quan acabi el meu pròxim llibre, una biografia analítica del comte Borrell II de Barcelona (945-993), tinc com a propòsit traduir-la i publicar-la també a Catalunya.

-Has treballat per a moltes institucions acadèmiques de gran prestigi a Anglaterra. Quina és la teva opinió sobre les institucions catalanes? Com les veus com a estranger? Què es podria millorar, quines mancances tenen i quines són les seves virtuts?

-De fet, no he tingut tant contacte amb les institucions catalanes com m’hagués agradat! Per la meva ocupació i la paternitat, mai he tingut molts diners o la llibertat per viatjar. Alguns acadèmics catalans m’han ajudat molt, he d’estar agraït al professor Gaspar Feliu i Montfort i a la professora Immaculada Ollich i Castanyer, però mai he estat involucrat amb una universitat catalana, per exemple. Les úniques institucions de les que realment puc parlar són els arxius i, puc dir que, en general, són de més ajuda del que esperava després d’haver escoltat les “batalletes” dels historiadors de major edat, que treballen en altres llocs d’Espanya. Crec que aquí hi ha hagut molts canvis en els últims anys.

Els arxius eclesiàstics els trobo més útils que els estatals, i no per una falta de bona voluntat, sinó perquè estan menys subjectes als procediments estàndards. Per exemple, quan vaig començar a demanar imatges digitals de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, s’havien d’enviar sis cartes que anaven i tornaven des de Madrid a Barcelona i, des d’allà, cap a Anglaterra i més o menys es tardava sis mesos a completar el tràmit! En els arxius eclesiàstics que he visitat, tot ha sigut una qüestió de minuts o màxim de dies. D’altra banda, la quantitat de material que està digitalitzat a escala espanyola i la forma en què molt d’aquest apareix a la web a través del portal PARES és un exemple del qual molts països i, especialment, el Regne Unit, podrien aprendre. Espanya i Catalunya no pateixen, a diferencia del Regne Unit, per la manca de confiança en que el patrimoni i la història són inversions que valen la pena!

-Tens un blog molt actiu a Internet sobre l’Europa del segle X. Sovint deixes participar el lector perquè exposi els seus dubtes i qüestions sobre la forma d’enfocar les fonts, etc. Quines són les reaccions de la comunitat acadèmica envers el teu blog? Saps si el segueixen acadèmics catalans?

-No, no sé de cap català acadèmic que llegeixi el meu blog, a part de vosaltres! Per descomptat, amb un blog, un només coneix la petita fracció dels lectors que hi comenten. Al Regne Unit i als Estats Units, les reaccions han estat molt positives i la gent em dóna les gràcies per mantenir-los en contacte amb el que està passant en d’ altres llocs. Els millors comentaris sovint provenen dels no acadèmics o acadèmics d’altres camps, amb un interès per la història. Això m’ajuda a recordar que el treball dels historiadors té un públic i que les seves preguntes molts cops no són les mateixes que les nostres! No obstant això, tinc la sensació una mica paranoica que, en general, l’Acadèmia s’espanta dels blogs; diversos estudis anecdòtics han estat publicats i suggereixen que els blogs causen problemes a l’hora d’aconseguir un lloc de treball, en comptes de ser una ajuda. Aconsello tenir molta cura als joves acadèmics a l’hora de pensar que escriure en un blog serveix com a un mitjà professional per fer-se conèixer.

-És conegut que molts acadèmics britànics troben el nacionalisme desagradable. En canvi, a través de la lectura del teu blog tothom pot veure que mostres empatia vers els acadèmics catalans i que tens un enfocament molt respectuós cap a la mentalitat catalana. No puc evitar preguntar-te quina és la teva opinió sobre la independència de Catalunya i la situació política actual.

-Aquesta és probablement una qüestió molt perillosa de contestar! Un català em va dir un cop que posicionar-se en contra del nacionalisme és una cosa en la què només es pot entretenir algú que té la seva nacionalitat perfectament assegurada. Això em va fer pensar. Jo mateix crec que el procés català depèn en gran mesura de què passarà al Regne Unit amb Escòcia i que Catalunya serà imprudent si es mou més ràpid que Escòcia. Quan Escòcia se separi, com crec que tard o d’hora passarà, la comunitat internacional haurà de prendre moltes decisions difícils: quins tractats s’aplicaran al nou estat, quins tipus de relacions de comerç s’establiran i com serà la divisió de recursos entre aquest nou país i el Regne Unit. Cal preguntar-se, també, si Escòcia serà admesa a la Unió Europea. Aquest darrer punt és especialment complicat, ja que el Regne Unit i Espanya estan lluny de ser els únics estats membres amb comunitats internes que empenyen cap a la separació! Sospito que el Regne Unit és bastant impopular en la UE i que el cas d’Escòcia es percebrà favorablement, per tant, això podria establir un precedent valuós per a Catalunya, que l’oposició espanyola normalment impediria. Altrament, he de dir que em fascina, sobretot, la definició marcadament lingüística de la nacionalitat que propugna el moviment independentista català, tan diferent respecte a altres països.

-Què penses sobre la manera com la historiografia catalana està tractant la història dels comtats catalans al segle X?

-Bé, sóc plenament conscient que amb aquesta temàtica, des del Regne Unit, sovint estic deu anys tard en relació amb les publicacions que es poden descobrir i obtenir directament a Catalunya. No estic tan al dia com hauria d’estar-ho. De totes maneres, crec que, actualment, el segle X no és d’interès per a molts estudiosos que treballen a Catalunya i, de les persones que l’estudien, molts ja estan jubilats o ben a prop de la jubilació. Tanmateix, la Universitat de Lleida sembla especialment activa a mantenir el tema viu. Penso que abans es cercava l’origen d’una nació catalana al segle X, però crec que s’ha fet evident que no es pot trobar i l’atenció s’ha desplaçat ara a períodes posteriors, on hi ha elements que ens permeten parlar de “Catalunya” amb seguretat. La meva sensació és, per tant, que els estudiosos actualment pensen majoritàriament que el segle X no va tenir tanta importància. En canvi, jo crec que és precisament llavors quan es van establir els fonaments, no només d’una futura Catalunya, sinó també de tota l’Europa baixmedieval. Però, com ja he dit, és probable que m’hagi perdut algun treball important dels últims anys.

En termes més generals, em sembla notable que “nacionalitat” i “feudalisme” siguin dues categories que romanen gairebé inqüestionables a Catalunya (el darrer també a Espanya). L’ús i abús d’aquests termes ha estat un tema de debat agonitzant en el món de parla anglesa i ara nosaltres diem als nostres estudiants que no facin servir la paraula “feudal”, que es defineix de manera tan diversa que acaba essent sempre enganyosa. A més a més, cada cop hi ha més incertesa sobre l’existència a l’edat mitjana de les identitats nacionals tal i com les concebem ara. El llibre de Patrick Geary, The Myth of Nations, és un bon exemple en aquesta línia. Preguntes similars es debaten a Àustria, però aquestes preocupacions, sens dubte, no són habituals a Europa.

Molts d’aquests temes són coses que només es manifesten a través de la comparació i, en les últimes dues dècades, la història comparativa s’ha fet molt popular en els estudis al Regne Unit. Penso que Catalunya té molt a oferir en aquest camp, i és per això que treballo en ella. No obstant això, la historiografia catalana normalment només busca explicar Catalunya. Espero poder ajudar a canviar això!

-En el gran debat sobre la transformació feudal, els historiadors medievals sovint consideren Catalunya com el millor exemple d’aquest canvi. En la teva monografia, has examinat com s’exerceix el poder a la frontera de Catalunya abans d’aquest temps de canvis. Com et descriuries a tu mateix: com a mutacionista o prefereixes un model d’ajustos que hagués portat a una societat feudal?

-Durant uns anys vaig ensenyar aquest tema quan treballava a Oxford, i cada any els estudiants van arribar a conclusions diferents sobre la suposada transformació feudal! Jo mateix penso que s’ha embotit massa cosa en un model de transformació. No obstant, hi ha quelcom que hem d’explicar sobre els canvis del segle XI a tot Europa. Sens dubte s’ha de relacionar amb la fi del domini carolingi, i aquesta és la raó per la qual els principats no carolingis són molt més difícils d’encaixar dins d’aquell model. Crec, en canvi, que ens hauríem de preguntar: per què tantes organitzacions polítiques amb diferents orígens i trajectòries de transformació acaben, cap a finals del segle XII, amb una organització militar i estatal tan similar, que alguns anomenarien “feudalisme”? Aquí es troba alguna cosa que normalment s’amaga sota l’etiqueta d’europeïtzació, però el model que es va generalitzar en aquest fenomen s’havia desenvolupat molt recentment, i aquesta europeïtzació interna és potser la transformació feudal real.

-Actualment estàs treballant al Barber Institute of Fine Arts com a Comissari Provisional de numismàtica i abans vas treballar amb la col•lecció de monedes al Fitzwilliam Museum Cambridge. Creus que treballar amb monedes ha canviat la forma d’enfocar les teves investigacions documentals?

-Hi ha similituds entre monedes i diplomes: totes dues són garanties gairebé oficials que algú té alguna cosa d’un determinat valor o qualitat i a les dues un pot acostar-se quantitativament, perquè han sobreviscut en gran quantitat i individualment comuniquen poc per a l’historiador. Tanmateix, les monedes no són com els diplomes carolingis, sobretot, perquè en un diploma hi consten dues parts, emissor i receptor, mentre que una moneda només ens remet al primer. Ambdues, però, parlen d’allò que vull saber en totes les meves àrees d’estudi: com els governants van intentar governar, com ho van fer i com de bé els va funcionar. El canvi i la circulació de la moneda és una manera de mesurar la transmissió de poder i la seva recepció; els diplomes me’n donen una altra. Ambdues requereixen alguns coneixements tècnics per ser utilitzades com a evidència històrica, però no tant com la gent pensa, i he adquirit les habilitats necessàries ara per ara. Així que tot serveix per a la investigació!

-Amb què estàs treballant en aquest moment? Què podem esperar de tu en el futur?

-Sempre tinc massa projectes en marxa!

Actualment això és encara més cert que habitualment, a causa de la meva feina al Barber Institute of Fine Arts, on m’encarrego de la seva col•lecció enorme de monedes bizantines, romanes i medievals. Això m’està ajudant a augmentar el meu abast comparatiu i demostra que les preguntes, les respostes de les quals he trobat estudiant Catalunya, són preguntes que necessiten respostes a tot arreu, a partir de les evidències que tenim, siguin monedes, cròniques, diplomes o literatura. En el context del Barber Institute, els meus projectes actuals estan relacionats amb les monedes bizantines i l’ús de la tecnologia de raigs X per avaluar la seva puresa, i com i quan això va canviar. Alhora estic co-editant i contribuint en un volum d’assajos sobre com les conquestes àrabs de l’Orient Mitjà es veuen a través de la moneda, que és l’única font islàmica contemporània per al període de conquesta i ofereix una imatge molt diferent i variada en comparació amb les narracions posteriors. També col•laboro en la una nova exposició que s’anomenarà ‘Inheriting Rome: the imperial legacy in coinage and culture’, que obrirà les portes al febrer de 2015 i explorarà com va ser utilitzada la imatgeria romana per part d’aquells que van afirmar la seva dominació política.

A part de la meva feina del dia a dia, encara en tinc més en camí! Ja he esmentat el llibre de Borrell II, llargament retardat, però veient-lo com un exemple de com els governants medievals feien front a un canvi social a gran escala. A més a més, tinc un projecte per fer una anàlisi digital d’ampli abast del corpus europeu dels diplomes carolingis, i estic a punt de presentar un article que re-examina la naturalesa del govern carolingi directe a Catalunya a través de la rebel•lió d’Osona de 826-827. Tinc també un altre article gairebé acabat que sosté que els rendiments dels cultius en l’alta edat mitjana no eren tan baixos com els manuals universitaris en general pretenen, i que demostra que les fonts que hi ha darrere d’aquestes afirmacions han estat mal interpretades.

Finalment, aquest any també estic organitzant algunes sessions de conferències, per tal d’encoratjar noves formes de pensar sobre la frontera medieval, que crec que era tan rica i variada que hem d’intentar generar les nostres pròpies teories sobre com funcionava, en lloc de prestar idees d’altres camps com es fa de forma habitual. Això surt d’una idea d’un article meu que està a punt de publicar-se en la revista d’accés obert Networks and Neighbours, del qual n’estic molt content.

-Déu n’hi do quina feinada. Espero que tinguis molt èxit amb aquests projectes i moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista.

-Gràcies a vosaltres.

Imatge: Jonathan Jarrett (2014).

Share: