ArticlesHistòria modernaHistoriadors

Esmoladors a la pedra d’antics edificis públics. Un fenomen europeu.

Autor:

Cornel-Peter Rodenbusch
Llicenciat en Història, Arqueoligia i Ciències de les Religions
Màster en Història de l’edat mitjana

En les pedres més toves de rellevants edificis antics de la Ciutat Vella de Barcelona, tals com la Catedral (Portal de Sant Iu), el Palau del Lloctinent o l’antic Hospital de la Santa Creu (portes dels carrers del Carme i de l‘Hospital) i, normalment, properes a les seves entrades, es poden trobar marques –tot sovint ratlles– que molts cops s’anomenen esmoladors a Catalunya[1]. La interpretació comuna d’aquestes és que la gent esmolava les espases i ganivets sobre aquestes pedres i, així, amb el seu ús diari, s’anaren oscant fins a generar aquestes erosions amb forma de ratlles.

Així doncs, aquests esmoladors no només es troben als Països Catalans –per exemple, també hi ha mostres a Mallorca: Santanyí, Llucmajor, Campos, Porreres–, sinó que també els trobem a gairebé tota Europa i en els diversos períodes històrics que van des dels temps prehistòrics fins a la contemporaneïtat.

Els anomenats Sliprännor o Slipskåror (Sg. Slipränna o Slipskåra), a Suècia podrien ser traduïts com “estries d’esmolar”, anomenats pel poble svärdslipningsstenar “esmoladors d’espases”. En alemany també es diuen Wetzrillen, Wetzmarken o Schleifrillen, és a dir, “estries d’esmolar”. Però cal anar amb compte, ja que els polissoir a França i els grooves presents a la literatura anglesa sempre fan referència a les pedres usades durant la prehistòria que normalment es troben al camp (excepte les reutilitzades com a component arquitectònic) i, per tant, cal diferenciar-les de les marques urbanes que ens ocupen. Tot i això, aquestes pedres marcades en la prehistòria, en diverses regions d’Europa, també van ser anomenades “esmoladors d’espases”, car la gent del passat no sabia diferenciar-les de les que varen ser marcades més modernament per la falta de coneixement històric existent, abans de la institucionalització de les ciències històriques. Dit això, en els casos prehistòrics no es pot parlar de gravats rupestres, puix que el gravat és una tècnica d’estampació d’imatges artístiques com podrien ser les marques fetes per picapedrers o les creus de grafit dels pelegrins.

Un aficionat d’aquest fenomen és l’ alemany Peter Schels, que en la seva pàgina web ha catalogat els llocs on va trobar aquestes ratlles i presenta els seus plantejaments [2].

On?

A quins edificis es troben? La majoria de les ratlles es troben en edificis sacres, com són les esglésies, murs de cementiris, creus, etc., però també es troben en edificis relacionats amb la justícia i en edificis clarament profans. De les 1220 troballes que ha fet Schels, 665, un 54,51% són edificis sacres, mentre que les 555 restants, un 45,49%, són edificis profans. Al final es podria resumir dient que les trobem sempre a l’entrada d’edificis relacionats amb l’autoritat civil o laica, per on habitualment entra i surt molta població.

Quan?

Schels, després de consultar diverses fonts, pot afirmar que entre l’any 1500 i el 1850, la pràctica era habitual. A més a més, l’existència d’aquestes ratlles als llocs públics suggereix que hi havia un acord social sobre aquest costum, és a dir, que no s’havien d’amagar per realitzar-les.

Qui i com?

Les ratlles sempre són en una altitud còmoda per a una persona adulta i l’eina per produir-les era, probablement, un estri que qualsevol persona pogués portar a la butxaca. El material on es troben les ratlles normalment és gres o pedra sorrenca, així com també maó al nord d‘Europa. Les culleres de ferro no eren molt comunes, així doncs, tindria sentit que fossin espases o ganivets. Schels argumenta que tot apunta que l’eina emprada podria tractar-se de foguers -peces d’acer que serveixen per a treure espurnes de la pedra i fer foc-, que fins aleshores es feien servir i estaven relacionats amb viatges.

Ell ha proposat una classificació de les estries en tres tipus:
a) Llargues i primes.
b) En forma de vaixell (és a dir, semirodó, com el casc d’un vaixell).
c) Rodones.

Els foguers podrien produir els tres tipus d’estries. Es tracta d’un altre argument a favor d’aquesta eina. També hi ha la idea que eren les marques de baldufes (burots) i que els nens usaven els murs per esmolar-les. S’hauria de provar si les baldufes poden produir els tres tipus de marques i, si el costum era tan habitual fins fa poc, per què no se les anomena “marques de baldufes” popularment? Els nens també podien aprofitar les ratlles ja existents. L’explicació de l’existència de les erosions no ha de ser pas unicausal.

Per què?

Esmolar espases i ganivets sembla tècnicament difícil. Al sud d’Alemanya, s’explica el costum d’esmussar les armes abans d’entrar a l’església per mostrar respecte a la Domus Dei, però tampoc no hi ha cap document que ho provi. A diverses ciutats les ratlles són anomenades ratlles de la pesta (pestrillen) i es diu que la pólvora de la pedra o l’acció mateixa de realitzar-les, sense necessitat de recollir la pólvora, protegia contra malalties, procés semblant a la funció d’una roda de pregàries en el budisme.

Una explicació definitiva encara no es pot formular i qui normalment ho fa no respecta la documentació trobada i catalogada per Schels. L’abundància de documentació als arxius de Catalunya potser ens sorprendrà en el futur amb alguna pista documental per resoldre aquest misteri. En qualsevol cas, amb aquest breu article, s’ha pretès remarcar l’existència d’aquest fenomen tant al gran públic com a d’altres historiadors, que potser en un futur podran treure l’entrellat d’aquest misteri.

Imatge: Marques al costat del portal de Sant Iu de la catedral de Barcelona.


[1]Per exemple, a la pàgina de Jordi Casamajor, que busca i estudia gravats rupestres: http://jordicasamajor.nirudia.com/ [Consultat: 11 de maig 2014].

[2]SCHELS, P. Schabespuren auf Stein, (Rillen und Näpfchen), 2014. http://u01151612502.user.hosting-agency.de/wetzrillen/downloads/rillen.pdf [Consultat: 11 de maig 2014] .

 

Share: