ArticlesHistòria medievalHistoriadors

Feudalisme i la historiografia alemanya. Un moment decisiu

Autor

Cornel Peter Rodenbusch

Llicenciat en Història

Fa vint anys, Susan Reynolds va publicar el llibre Fiefs and Vassals: The Medieval Evidence Reinterpreted (1994), en el qual atacava els conceptes clàssics del feudalisme en les tradicions historiogràfiques de França, Anglaterra, Alemanya i Itàlia[1].

El seu punt de vista sobre els termes claus del feudalisme d’abans del segle XII (feu, vassall, etc.) és que no tenien el significat que molts manuals van veure-hi, i opina que els clergues d’èpoques més tardanes van reinterpretar uns documents que per a ells ja eren històrics. La conclusió que se’n pot extreure és que el feudalisme no va néixer dins la societat guerrera del segle VIII, ni en una mutació feudal, sinó que va ser conceptualitzat pels juristes del nord d’Itàlia al segle XII i elaborat pels juristes als segles següents, especialment, als segles XVI, XVII i XVIII. Segons el seu parer, fins el segle XII, la propietat directa era més habitual i la historiografia exagerava la davallada de l’autoritat central de l’estat carolingi. Ignorat o vehement criticat, el llibre va tenir un impacte divers en les diferents historiografies. Una raó per la qual la recepció va ser tan divergent fou per les diverses concepcions de feudalisme ja existents i pel vocabulari historiogràfic emprat a cada país.

L’any 2000, Chris Wickham resumia que les diverses definicions de feudalisme que existeixen a les tradicions historiogràfiques es poden classificar en tres tipus[2]. En un resum breu i, òbviament esquematitzat, serien:

1) El feudalisme del tipus Marx. Anomenat per Karl Marx, el feudalisme es defineix a través del mode de producció (Produktionsweise) de la societat. Es tracta d’una etapa entre una societat anterior, en la qual l’esclavitud (Sklavenhaltergesellschaft) era el mode de producció dominant, i el feudalisme que assenta els fonaments pel capitalisme o, tal com Marx l’anomena, la societat burgesa (Bürgerliche Gesellschaft).

2) El feudalisme del tipus Bloch / Weber. El segon tipus porta el nom de Marc Bloch (La Société féodale, 1939/40) i de Max Weber (Wirtschaft und Gesellschaft, 1920-24) i es caracteritza per tenir un component més social, econòmic i universal que podríem situar entre els dos altres models. 

3) El feudalisme del tipus Ganshof. El tercer tipus es basa en els treballs de François Ganshof (Qu’est-ce que la féodalité, 1944) i se centra més en les relacions feudo-vassallàtiques.

Tradicionalment, per estudiar el feudalisme a Alemanya, l’estudiant havia de llegir els llibres de l’historiador de dret Heinrich Mitteis (Lehnrecht und Staatsgewalt, 1933; Der Staat des Hohen Mittelalters, 1940), juntament amb el llibre de Ganshof. La combinació d’ambdós llibres com a base  d’investigació feia que la historiografia alemanya veiés, rere totes les accions polítiques, un marc jurídic feudal establert. En alemany, hi ha dos mots per dir feudalisme: Lehnswesen, per al feudalisme de feus i vassallatges, i Feudalismus, entès com un concepte més englobant i emprat particularment pel feudalisme marxià. Després del llibre de Susan Reynolds, el concepte d’“institucions feudo-vassallàtiques”, que era el nucli de la concepció de feudalisme a la tradició historiogràfica alemanya, necessitava ser revisat[3].

En conseqüència, es va convocar un col·loqui internacional a Munic entre el 17 i el 19 de setembre de 2008, per revisar les hipòtesis sobre el segle XII expressades per Reynolds, basant-se en una consulta rigorosa de les fonts[4]. Al final, es va dur a terme una publicació que recull totes les ponències presentades. El llibre, Das Lehnswesen im Hochmittelalter (2010) és, sens dubte, una fita en la historiografia alemanya i ha esdevingut lectura imprescindible, no només per entendre el feudalisme, sinó també per comprendre tota la història política del segle XII[5]. Per evitar caure en els paradigmes d’interpretació anteriors, el recull es divideix en tres parts: història de la investigació, fonts i intent d’interpretació.

Després d’una anàlisi de les tradicions i interpretacions historiogràfiques del segle XIX i XX, a la primera part del recull, la segona part presenta i revisa les fonts. El resultat és que no apareix enlloc una relació estable entre feu, vassallatge i servei militar. Amb aquesta base, la tercera part de la publicació desenvolupa interpretacions noves, sense contemplar el paradigma tradicional d’un dret feudal establert. Cal destacar tres resultats:

a) La diversitat regional i la manifestació heterogènia dels elements feudo-vassallàtics.

b) Un canvi a la meitat del segle XII, amb una textualització, sistematització i juridificació de feus, jures i homenatges. Per exemple, el terme jurídic de feudum (feu) suplanta poc a poc el terme més antic beneficium (benefici) i la paraula vasallus experimenta una renaixença.

c) L’últim terç del llibre demostra que els nous intents d’interpretació alternatius, allunyats del dret feudal, poden explicar algunes accions d’una manera més plausible.

D’aquesta manera, per exemple, alguns moments clau de la història del Sacre Imperi, com és la querella de les investidures amb la marxa de Canossa (1077), que culmina en el Concordat de Worms (1122), sempre s’havia interpretat a través d’una perspectiva purament feudal, segons els paràmetres de la historiografia tradicional, han de ser reinterpretats. Des de feia temps, hi havia dubtes sobre si aquest model, en el qual un sistema feudal era el motor i el marc en què s’havia d’actuar, era tan sols un invent dels historiadors. En les últimes publicacions, hom pot veure que aquest dubte era legítim i que les fonts no permeten establir la idea d’una norma feudal fixa, que no es tracta d’un feudalisme omnímode rere les accions dels protagonistes històrics. 

Aquest volum marca un moment decisiu, un abans i un després, cosa que ha quedat palesa en les últimes reunions sobre feudalisme, on la predita publicació era en boca de tothom. Per exemple, un manual d’història publicat en els darrers anys i que va dirigit a un públic més ampli ja parla tant de perspectiva “tradicional”, la qual critica, com de la perspectiva actual[6].

El feudalisme, com a concepte historiogràfic, exigeix una universalitat a l’Europa occidental i la comparació entre les diverses manifestacions regionals del fenomen. Comparar, però, només serà possible, si els historiadors d’avui, procedents de diverses regions d’Europa, tenen present l’estat actual de la historiografia local. Així doncs, cal que la historiografia actual d’arreu d’Europa, inclosa la catalana, valori el recull Das Lehnswesen im Hochmittelalter.

Imatge: Miniatrura medieval on s’observa un jurament feudal entre un rei i el seu vassall.

 


[1]   REYNOLDS, Susan. Fiefs and Vassals. The Medieval Evidence Reinterpreted. 1994.  Complert amb:  Afterthoughts on “Fiefs and Vassals”. En: The Haskin Society Journal. 1997, vol. 9, p. 1-16.

[2]   WICKHAM, Chris. Le Forme di feudalismo. En:  Il Feudalismo nell’alto Medioevo, Settimane di Studio del Centro italiano di Studi sull’alto Medioevo. 2000, vol. 47, p. 15-46.

[3]   REYNOLDS, Afterthoughts. “What I have put forward are hypotheses that need testing”. p. 12.

[4]   REYNOLDS, Fiefs and Vassals. C. 9, The Kingdom of Germany, p. 396-472.

[5]   DENDORFER, Jürgen; DEUTINGER, Roman (ed.). Das Lehnswesen im Hochmittelalter. Forschungskonstrukte, Quellenbefunde, Deutungsrelevanz. Ostfildern: J. Thorbecke, 2010.

[6]   PATZOLD, Steffen. Das Lehnswesen. Munic: C.H. Beck Wissen, 2012. Compara la ressenya de Thomas Wittkamp en la qual recomana aquest llibre com a introducció moderna al feudalisme [consultat: 11 d’abril 2014]: WITTKAMP, Tomas. Rezension zu: Patzold, Steffen: Das Lehnswesen. München 2012. En: H-Soz-u-Kult, 01.08.2012. Disponible a Internet:  http://hsozkult.geschichte.hu-berlin.de/rezensionen/2012-3-077: “Als kritische Einführung in das Lehnswesen ersetzt Patzolds Buch somit endlich das lange Zeit einzige vergleichbare Werk von François Louis Ganshof”.

Share: