ArticlesHistòria contemporàniaHistoriadors

Gabriel Alomar. Del silenci a l’oblit.

Autor:

Marcel Taló

Llicenciat en Història

Màster en Història Contemporània

Aquest article consta de dues parts. En la primera, s’intenta recuperar les bases fonamentals del pensament polític de Gabriel Alomar, un dels intel•lectuals catalans més importants de principis del segle XX. La segona és un breu assaig bibliogràfic de la seva obra. Lluny de pretendre caure en l’academicisme, l’anàlisi bibliogràfica no és una llista cronològicament ordenada dels llibres que s’han escrit sobre ell, sinó una interpretació en clau històrica sobre quin Alomar s’ha volgut recuperar i per què. El conjunt d’articles són el resultat del resum d’un treball més ampli. Per facilitar-ne la lectura, l’he descarregat de citacions bibliogràfiques.

Primera part

Gabriel Alomar és un personatge particularment contradictori: un barceloní de Mallorca, un noucentista socialista, un classicista romàntic i l’inventor del mot que va acabar donant nom al moviment cultural feixista per excel•lència: el futurisme. Generalment, la historiografia ha tendit a reduir-lo, considerant-lo un mer antecedent de la teoria de les tres etapes del catalanisme de Maurin. La realitat, però, és que el pensament alomarià és molt polièdric, ric en matisos i poc sistematitzat. De fet, mai va arribar a pensar un llibre de dalt a baix, sinó que es va dedicar a agrupar articles dispersos i donar-los certa coherència. És deutor del pensament liberal democràtic del XIX, que associa liberalisme amb democràcia, sobre la base d’una concepció progressista de la història. Per a Alomar la història avança a causa de la contradicció, no per la dialèctica entre les dues forces que dominen la humanitat: el positivisme, burgès i conservador, i l’idealisme, obrer i progressista. Aquesta dualitat fa que tot passi per tres etapes evolutives, sigui el catalanisme, l’obrerisme, la poesia o el federalisme, sent la tercera la que més i millor garanteix l’harmonia entre la llibertat individual i col•lectiva. En aquest sentit, en el d’apropar el futur al present, escollir la fília en comptes de la pàtria i la fràtria, serà determinant l’aliança entre obrers revolucionaris, autèntics representants de la democràcia, i els poetes, intel•lectuals amb la missió messiànica de guiar el poble cap al futur. La unió d’aquests dos subjectes històrics, protagonistes del romanticisme, servirà a Alomar de base sobre la qual articular la seva proposta política, concretada el 1910 en les seves dues famoses conferències: Negacions i Afirmacions del Catalanisme i Catalanisme Socialista.

La proposta política d’Alomar és combinar catalanisme i socialisme en un <<partit nou, [que] en cas de néixer, té d’ésser un catalanisme obrer, un catalanisme de tercer moment>>. El socialisme liberal d’Alomar està fortament impregnat pel pensament de Jaurés i per l’admiració per III Republicà Francesa <<un model únic per als pobles llatins>>. En canvi, la concepció de la història l’heretarà del pensament alemany, no de la dialèctica marxiana, sinó per l’idealisme de Fichte.
Més enllà de l’Alomar polític o filòsof, hi ha l’Alomar poeta, tan reivindicat des de la historiografia mallorquina. Compartia amb el noucentisme conservador d’Ors l’arbitrarisme, el civilisme, el classicisme i el cosmopolitisme. Tanmateix, la significació pública en contra de la pena de mort en el cas Rull i el de Ferrer i Guàrdia l’allunyaran del tipus d’intel•lectual orgànic que promocionava la Lliga Regionalista. Així patirà el buit a Catalunya i el menyspreu d’una Mallorca dominada pel caciquisme i el conservadorisme ultra catòlic de Mossèn Alcover.

Som davant, doncs, d’un personatge ni simple ni simplificable i que representa molt més del que generalment se li ha atribuït. Parlar d’Alomar és parlar de la Mallorca de tombants de segle, dels Països Catalans, de la transició del Modernisme al Noucentisme, de les avantguardes europees, de les dificultats d’implantació del socialisme a Catalunya i de l’USC. Sens dubte, un personatge que no mereix ni l’oblit ni el silenci que l’han envoltat, tant en vida com després.

Segona Part

En vida del mateix Alomar, el seu pensament va tenir dificultats per difondre’s. D’una banda, va haver de patir el menyspreu dels qui tenien l’hegemonia cultural a la seva Mallorca natal, <<terra de poetes>>. D’aquests poetes, Alomar n’havia hagut de llegir de tan grosses com aquests dos exemples: <<El mestre Biel [Alomar] és com un mosquit amb les ales esfondrades>> o <<Com se suposa, [Alomar] resultava un Llucifer sevillà, de per riure, però ple de verí i de malanança>>. D’altra banda, el noucentisme català li va fer el buit per la radicalitat de les seves propostes, forçant-lo a publicar la major part de la seva obra poètica en castellà. Alomar no va poder circular dins els canals de l’oficialisme, però és que tampoc va poder circular pels canals alternatius, és a dir, per la massa obrera i popular, ja que la seva obra era elitista i excessivament sofisticada.

Un cop mort, va caure sobre ell la llosa del silenci i l’oblit. Al llarg del franquisme, la seva obra fou reivindicada per Rovira i Virgili o per altres intel•lectuals a l’exili, com Joan Oliver o Joan Corominas, però sense massa fortuna. A Mallorca, el franquisme seguia recolzant-se sobre la memòria clerical conservadora dominant a l’illa, amb homenatges a Joan Alcover o Maria-Antònia Salvà.

No va ser fins als anys ’70 que es comença a recuperar la figura d’Alomar, tot aprofitant la celebració del seu centenari. Lluc Ferrer enceta aquesta renovació que es consolida amb la reedició d’El futurisme i d’altres assaigs el 1970 i La Columna de Foc el 1973, un dels dos únics poemaris que té en català. La intencionalitat era claríssima: recuperar el vessant literari d’Alomar i reivindicar la catalanitat de Mallorca i dels Països Catalans. La tendència des d’aleshores serà desfer tant el silenci com l’oblit. No és tan sols que des dels ’70 s’hagin anat retornant la paraula a Alomar a partir de la reedició de les seves obres, sinó que tots els articles sobre el seu pensament anaven farcits de llargues citacions. Amb el trasllat de les restes d’Alomar, que eren a Egipte, on va morir, se li dedicaran números monogràfics a dues revistes mallorquines.

A mitjans dels 80 apareixen dos llibres que seran d’especial rellevància. El primer és la biografia d’Antoni Serra (1984), que és el primer intent seriós d’explicar tant la seva vida com el context i el pensament. Amb tot, el resultat es queda molt curt. És una obra farcida d’anacronismes (ja en les primeres pàgines se’ns diu que Francesc Tomàs Oliver es va fer bakuninista…, el 1820!), molt superficial i que s’ha d’inscriure en una col•lecció de biografies d’il•lustres mallorquins que va promoure l’Ajuntament de Palma, per instrumentalitzar la memòria col•lectiva i posar-la al servei de la legitimació i consolidació del nou ordre autonòmic. La memòria d’Alomar com a folklore, allunyada, aliena, de consens. D’altra banda, el segon llibre que marca l’evolució de la historiografia alomariana és la col•lecció d’Història de la Literatura Catalana (1986), on l’espai que dediquen a Alomar va ser determinant perquè Isidre Molas publiqués, el 1990, el millor text sobre Alomar escrit fins el dia d’avui. El recorregut semblava clos: de l’Alomar de Mallorca i poeta a l’Alomar de Catalunya i polític.

Mentrestant, a Catalunya també es comença a recuperar l’obra d’Alomar, però des d’una perspectiva completament diferent. En ple debat polític sobre la Catalunya Ciutat, que marca els inicis de l’etapa convergent, Alomar és reivindicat com l’autèntic introductor d’aquest concepte, al costat d’altres intel•lectuals de la talla de Joan Maragall o Joan Brossa. No serà, com s’ha dit, fins a l’obra de Riquer i l’article de Molas, que Catalunya arribarà a difondre la totalitat i complexitat del pensament alomarià.

Amb tot, després de l’article de Molas i d’una dècada, la dels ’80, plena d’articles i reedicions de textos d’Alomar, als ’90 se l’oblida pràcticament del tot. Tot sembla indicar que l’article de Molas fixa una interpretació canònica d’Alomar i que frena els possibles debats oberts sobre la seva obra. L’article, però, explica el pensament alomarià com si fos monolític, sense canvis. Si li convé, complementa una cita de 1931 amb una altra de 1902, obviant els canvis no sols en el pensament mateix d’Alomar, sinó en el context històric. A més, actualment, els investigadors poden comptar amb un material que no era al seu abast el 1990. D’una banda, l’editorial El Moll (la mateixa que va editar La Columna de Foc el 1973), en col•laboració amb els hereus de Gabriel Alomar, han iniciat la immensa i generosa tasca de publicar unes Obres Completes. De moment, però, són unes obres completes encara incompletes, ja que tan sols s’ocupen de recollir els articles publicats per Alomar fins al 1909. Malgrat això, seran una font ben valuosa per treballar l’evolució del pensament de Gabriel Alomar.

Confiem, doncs, que amb el que s’ha dit es copsi la necessitat d’actualitzar el pensament d’Alomar, a la llum dels nous materials i noves perspectives amb què comptem.

Imatge: Gabriel Alomar, pel pintor Ramon Casas (MNAC).

Share: