Història contemporània

Història de l’independentisme (I)

Història de l'independentisme Primera part

Comencem una sèrie de 7 articles en que oferirem una història resumida de l’independentisme, des dels inicis fins l’actualitat. Basat en un treball universitari propi, anirem aportant de forma adaptada i resumida els aspectes més importants d’aquest moviment social que ha arribat a ser molt majoritari entre la nostra societat, i un referent català a nivell mundial.

  1. Introducció i justificació
  2. Els antecedents de l’independentisme
  3. L’independentisme a la República del 1936
  4. La dictadura franquista, exili i interior
  5. La transacció, del dictador al rei
  6. L’independentisme majoritari
  7. Bibliografia comentada

Introducció

En la intenció política evident d’assolir la llibertat per a Catalunya hi ha el debat sobre la naturalesa de l’actual constitució espanyola i doncs, la relació entre els estats contemporanis i les nacions. Tal com diu el professor Ricard Vinyes de la Universitat de Barcelona: “una cosa és tenir constitució i una altra un règim democràtic”. No es tracta, llavors, només del percentatge d’independentistes que hi pugui haver, sinó de la importància en les dinàmiques polítiques que té la presència d’aquest discurs en la societat catalana.

Creiem que el moment que estem vivint bé es mereix fer una mirada enrere per veure d’on venim, i com, potser, s’estudiarà la història del nostre país en la futura República.

Originalment, el que va motivar aquest treball era denunciar per quin motiu no es podia (ni es pot encara) impartir a les aules història de Catalunya contemporània separada de la d’Espanya: “l’una sense l’altra no es poden explicar”, diuen alguns. No hi estem d’acord. De fet, actualment a les facultats es pot ensenyar història del nostre país de diferents peíodes: “història medieval de Catalunya”, “moderna de Catalunya”… però contemporània no. És a dir, podem explicar història de Jaume I sense el seu cunyat; podem explicar història dels segadors sense la monarquia de la branca hispànica dels àustries, però no podem parlar sobre les bullangues i hem d’explicar la vida obra i miracles de Ferran VII i Isabel II. Resulta que es pot fer història del vestit, de la dona, fins i tot d’Espanya abans que existís Espanya (els 3.000 anys d’història), és pot fer “història total”, però de Catalunya contemporània no, que això sí que seria “adoctrinar”.

La història d’un moviment social com és l’independentisme deixa en un ridícul evident als qui diuen que no es pot explicar la història de Catalunya sense la de l’estat espanyol. Com bona part de les nacions lliures, quan Catalunya sigui independent, aquesta serà la història que s’explicarà i no la dels Suares, Fragas, Ansars i Espes.

Impedint per llei, com fa l’estat espanyol, que s’imparteixi i per tant es difongui la història contemporània de Catalunya, es vol donar una imatge que el fet d’estudiar el propi país és quelcom “que fa antic” perquè ara no existeix o simplement, “és Espanya”. Però quan un es posa a mirar els fets concrets s’adona que mentres a “Espanya” s’iniciava l’etapa borbònica, a Catalunya prosseguia la lluita austriacista de la mà dels carrasclets; que quan hi va haver invasió francesa, els catalans es van haver de defensar solets; que quan a “Espanya” manava només el rei, aquí entraven les idees republicanes i el liberalisme; que quan a “Espanya” més del 50% de la població era encara rural, a Catalunya es feia la revolució industrial; que quan “Espanya” era neutral a la Primera Guerra Mundial, els catalans anaven com a voluntaris a lluitar en  favor dels  aliats; que amb l’aixecament militar del 36 l’únic territori peninsular on es van pronunciar els militars i malgrat tot se sufocà la revolta va ser a Catalunya; que la creació de l’Assemblea de Catalunya va ser una iniciativa única al 71, i si en bona part hi ha constitució i autonomies a “Espanya” avui dia és gràcies a Catalunya. Hi ha multitud d’exemples divergents de la nostra història contemporània, passant per l’antimilitarisme fins a la protecció dels animals o un sistema polític de partits diferents en l’escala dreta/esquerra.

Una història aïllada?

Es podria al·legar a això, que si ens volem independitzar, és precisament per l’existència de l’estat espanyol, per tant, no el podem obviar. És clar que no, però d’aquí a explicar la seva història com si fos la nostra, hi ha un món. Perquè Catalunya no està aïllada, tenim història compartida amb l’estat espanyol, però també la tenim amb França, amb Itàlia i amb Còrsega, i no per això deixem d’explicar la nostra història. També ho podem mirar per l’altra banda, perquè sembla que per als partidaris de l’espanyolisme tot acaba a “Espanya”, és a dir: es pot fer “història d’Espanya” sense França o Àustria o Anglaterra? Evidentment, fer història d’”Espanya” sense Catalunya sí que poden, i ho fan o el que és pitjor, la suplanten.

“El poder tem la història perquè és el relat de la lluita dels homes i les dones per la seva llibertat.” Harvey Kaye

Si féssim cas a la història oficial, per tant, no faríem història de la Catalunya nord per exemple, perquè no és “Espanya”. Ergo, ignorem la nostra segona universitat oberta a Catalunya (la de Perpinyà), ignorem als Angelets de la Terra i el Tractat dels Pirineus (encara vigent), ignorem la maternitat d’Elna, els passadors, el contraban, i finalment el reducte de l’independentisme als anys 80 i 90 al nord. Tot per no haver d’explicar què són les Bressoles, ni que l’himne de l’USAP és l’Estaca de Lluís Llach. Això sí, als llibres de text podreu trobat l’interessant apunt històric que fa referència a que la gent anava a Perpinyà a veure les pel·lícules prohibides “pel règim” (sovint ni tan sols adjectivat ni com a dictatorial ni com a feixista).

“L’historiador no s’escapa mai del temps de la història: el temps s’adhereix al seu  pensament com la terra a la pala del jardiner.” Braudel

En resum, podríem dir que una història de l’independentisme és (i sobretot serà) necessària per entendre com un país que va perdre les seves institucions i llibertats al final de l’era moderna, ha aconseguit (o vol aconseguir) conformar-se en un estat 300 anys després de ser ocupat pels exèrcits borbònics. Una autèntica excepció històrica. Perquè el que ara ens venen com a “la” història (la d’Espanya), per a nosaltres acabarà essent una etapa més de la nostra història, la de l’intent que vam patir de reduir una nació (la catalana) a “una província con sus peculiaridades“.

Paràmetres generals

Hi ha una sèrie de característiques de l’independentisme que s’han de tenir en compte de forma general:

  • L’independentisme, històricament, ha estat un moviment minoritari dins del catalanisme fins èpoques molt recents.
  • L’independentisme, com a opció clarament diferenciada, va ser de caire insurreccional fins pràcticament la República del 1936.
  • L’independentisme actual té les seves arrels polítiques en les idees del maig del 68, abandonant el patriotisme i l’etnicisme.
Share: