Crítica de cinema històricHistòria contemporània

Joyeux Noël i els cent anys de la Treva de Nadal de 1914

joveux_noel

Autor:

Oriol Canals

Llicenciat en Història

Aquest any ha marcat l’inici del centenari de la Primera Guerra Mundial, que s’anirà succeint arreu al llarg dels quatre anys vinents, prenent diferents formes i escenificacions. Les commemoracions europees han anat des dels esdeveniments oficialistes, fins a nombroses exposicions i projectes d’ associacions per la memòria històrica o fins i tot partits de futbol. La majoria d’activitats s’han centrat en els estats del front occidental europeu, especialment, al Regne Unit i a Bèlgica, però també en altres llocs del món s’han pogut (i es podran) veure programes sobre el centenari, com a Bòsnia, a Austràlia, a Kenya o als Estats Units, ja siguin de caire més divulgatiu o explícitament museístics. Crida l’atenció el silenci als estats hereus dels imperis “vençuts” en el conflicte, amb certes editorials i sèries temàtiques als mitjans, així com trobem la participació dels representants polítics a algunes de les celebracions i actes institucionals esmentats anteriorment, però poc més. Tot plegat ens pot portar a pensar fins a quin punt la dinàmica revengista, marcada a foc en les relacions europees després del Tractat de Versalles del 1919, segueix present en la memòria històrica de molts europeus, fins i tot, després d’una Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda.

A casa nostra, hem tingut una certa sensació que el centenari de la Gran Guerra ha passat força desapercebut, centrant el focus d’atenció en el tricentenari de 1714, com ha sigut habitual. Malgrat és ben cert que les institucions culturals i mediàtiques, tant oficials com civils i privades, s’hi han fixat poc en comparació amb altres territoris, no podem pas ignorar la notable quantitat d’esdeveniments relacionats que s’han organitzat. L’Institut Français, amb l’exposició Des lignes du front, i el Goethe Institut de Barcelona, amb la més que interessant conferència “La percepción de la Primera Guerra Mundial en Francia, Alemania y España”, foren els primers en encetar els actes de conmemoració a principis d’aquest 2014, seguits per les activitats oficials dutes a terme directament pel Departament de la Presidència de la Generalitat o a través del Centre d’Història Contemporània de Catalunya; certes activitats relacionades amb la Primera Guerra Mundial i programades pel mateix CHCC s’aniran succeint al llarg dels propers anys. Destaquem també altres activitats ja realitzades, però de les que cal deixar constància, com el curset presencial realitzat per la UNED “La Gran Guerra. Centenario del inicio de la Primera Guerra Mundial (1914-2014)” , farcit d’activitats ben variades que donen una perspectiva transversal al tema; el complet cicle cinematogràfic de la Filmoteca de Catalunya “De sang i de fang: 1914-1918”; o la curiosa exposició de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Tampoc hem d’oblidar la presència que l’esdeveniment ha viscut en l’àmbit editorial, destacant el número 154 de Plecs d’Història Local, dossier de L’Avenç, o l’especial que la revista Sàpiens  en va dedicar al seu número de juny, conjuntament amb una detallada cronologia de fets i esdeveniments del conflicte present al seu web; certes edicions també han donat la benvinguda al centenari, com la reedició de la irreverent Les aventures del bon soldat Sevejk de Jaroslav Hašek, o el valent recull que Antoni Martí ha fet dels escrits menys coneguts de Stefan Zweig a El món de 1914, deixant entreveure un Zweig força allunyat del seu perfil prototípic i que ens acosta, com mai, a l’ambient d’una època històrica que bull en sentiments i contradiccions. Finalment, acabarem amb una proposta que destaca per la seva qualitat i que serà en actiu fins a mitjans de febrer del 2015: l’exposició “Barcelona, zona neutral”, a la Fundació Joan Miró de Barcelona, comissariada pel catedràtic d’Història de l’Art Fèlix Fanés i el professor Joan M. Minguet, que pretén mostrar una Barcelona submergida en constants processos de canvi social i cultural i que, aprofitant el conflicte a Europa, es reinventa ella mateixa dins els grans processos de modernitat i avantguarda que sorgeixen arreu.

Un cop fetes les valoracions al voltant de l’inici d’aquest centenari, passem a fer un cop d’ull al film que ens pertoca, un film que té molt a veure amb aquest centenari, amb les dates en les quals ens trobem i amb altres temes que ara analitzarem. No són pas poques les pel•lícules sobre la Primera Guerra Mundial realitzades al llarg d’aquests cent anys, però si hi ha quelcom que caracteritza algunes de les millors és el seu missatge antibel•licista. Com ja va recalcar el professor Manuel Delgado, són precisament aquells films que se centren en la crítica a la guerra, i no pas en l’apologia de la mateixa, els que aconsegueixen construir el relat humà més proper a tots i cadascun de nosaltres, el relat que arriba a hipnotitzar-nos. Aquesta hipnosi s’aconsegueix no només a través d’una lliçó moral concreta, ni d’una detallada i espectacular recreació històrica, sinó sobretot, mitjançant la bellesa de la violència bèl•lica, una bellesa brutal que ens reflecteix precisament la intensitat de les relacions socials i humanes [1]. Des de la camaraderia de La grande illusion (1937) fins al xoc colpidor de Johnny Got His Gun (1971), passant pel desencís d’All Quiet on the Western Front (1930), la dinàmica furiosa de la Gran Guerra esdevé el camp de cultiu de les emocions, experiències i revelacions més insospitades i, a vegades, el nucli d’on brolla la pau mateixa. Tot plegat ens porta fins al film que analitzarem: Joyeux Noël (2005), oda pacifista que ens vol mostrar com de fàcil és, a vegades, deixar enrere les respectives trinxeres i fer-se un amb el proïsme, tot desapareixent el miratge de l’enemic i de l’odi.

Joyeux Noël és una coproducció francesa, alemanya i britànica, amb participació belga i rodada en la seva majoria a Romania. Ens situa en els dies al voltant del Nadal de 1914, en ple conflicte de trinxeres, a la zona de Saint Yves (actual Saint-Yvon – Ploegsteert), al nord-oest de Bèlgica. En aquest escenari d’enfrontament entre el bàndol aliat (trinxeres francesa i escocesa) i el dels poders centrals (trinxera alemanya), s’entrellaçaran un seguit d’històries personals que, en la nit de Nadal, germinaran en la humanitat de la fraternitat, la pèrdua de la por al desconegut, l’efímera amistat i el joc. Aquest esdeveniment es basa en un fet real que va ocórrer d’ençà de la nit de Nadal de fa un segle, a diferents punts del front, i que es va donar a conèixer com a “treva de Nadal” (en francès “Trêve de Noël”, en alemany “Weihnachtsfrieden” i en anglès “Christmas truce”). La trama encaixa de manera precisa la lliçó moral, la caracterització dels personatges i la crítica al discurs oficialista, així com mostra l’esdeveniment amb un caire d’excepcionalitat històrica sense precedents, gairebé com un “miracle nadalenc”. Aquí és on cal fer un cop d’ull de més a prop al context, per tal d’adonar-nos de fins a quin punt es correspon amb el fet històric.

Abans de tenir en compte cap exemple concret, cal saber que la fraternització entre bàndols i un cert ambient de distensió o relaxació en l’ofensiva militar ja és present des de l’inici de l’estancament de les línies i el traçat de les trinxeres; allò que s’ha anomenat Live and let live o Vivre et laisser vivre. Es tracta d’una sèrie d’actituds espontànies de diferent intensitat antibel•licista que es manifesten entre els diferents rangs baixos i intermedis al llarg del conflicte, especialment, durant el primer i segon any de la guerra, i que poden anar des de la decisió puntual d’un soldat de perdonar la vida a l’enemic, quan aquesta és a les seves mans, fins a l’aturada del foc creuat entre regiments sencers dels dos bàndols. Eren evidents les mostres d’aquesta actitud ja molt abans del Nadal d’aquell any, fet que ja alguns alts càrrecs militars, quan els observaven entre els soldats rivals o els seus propis homes, en deixaven constància en els seus escrits, sense acabar de creure-s’ho ni de trobar-ne explicació [2]. Les treves puntuals arribaven fins al punt de concertar un espai de pocs minuts cada vespre, per tal que cada bàndol pogués recollir els seus respectius soldats abatuts, que havien quedat entre les dues trinxeres durant alguna maniobra, o fer ús de soldats rasos com a missatgers entre les trinxeres enemigues [3]. Així, l’aparent sorpresa que causen a la pel•lícula aquests comportaments de proximitat entre els soldats, en realitat, no coincideix amb bona part dels testimonis que ens han arribat.

Entrant més a fons en les vides dels diferents personatges, cal que posem en dubte també fins a quin punt es corresponen amb els fets històrics; el cas en què l’anàlisi és més necessària és la trama del bàndol alemany, on noms propis del conflicte apareixen amb molta més visibilitat que no pas en la resta de trames personals. Malgrat que el personatge del tenor alemany Nikolaus Sprink es basa en un personatge real, gairebé la totalitat de les dades, esdeveniments i elements del seu entorn o són falsos o es troben molt desdibuixats. Walter Kirchhoff, així s’anomenava el personatge real en el qual es van basar els realitzadors de la pel•lícula, no va combatre en el conflicte durant el 1914, tal com es mostra al film [4]; de fet, fou cridat expressament pel príncep hereu Wilhelm de Prússia, no pas per la seva promesa, personatge, el de la soprano Anna Sörensen, aparentment inventat. A més a més, la idea de viatjar fins al front per cantar durant la nit de Nadal no fou pas de Kirchhoff, sinó del propi príncep. Sí és cert, però, que el tenor decidí penetrar més endins de les trinxeres alemanyes sense la companyia de Wilhelm, fins al punt d’arribar a la primera línia de combat, fet que va propiciar que els fronts britànic i francès també l’escoltessin des de les seves trinxeres i arribessin a aplaudir [5]; res sembla indicar, però, que a partir d’aquest fet els soldats sortissin de les trinxeres i s’iniciés en conseqüència la treva, i menys encara que cantés des del camp de batalla i no des de la trinxera. També cal apuntar que les zones en què es trobaven les unitats per a les quals Walter Kirchhoff va cantar es situaven entre els boscs d’Argonne i la ciutat de Metz, territoris al nord francès i propers a les fronteres del sud de Luxemburg i Bèlgica, ben lluny d’on es situa l’acció a la pel•lícula. Finalment, posarem també en dubte el fet que s’arribessin a jugar partits de futbol entre els soldats; tot i la popularitat d’aquesta anècdota, fins al punt d’haver sigut el tema principal per a l’anunci de Nadal de la cadena de supermercats Sainsbury’s, l’expresident de l’associació per a la memòria històrica Western Front, Chris Baker, ja va deixar palesa l’ínfima presència de documentació que ho pogués recolzar en un article al The Guardian, així com també va fer referència a una confraternització creixent entre alemanys i britànics des d’abans de la nit de Nadal.

L’element religiós, tot i ser ben present, es presenta amb una connotació volgudament negativa i reduccionista, en una línia similar a la caricatura que es fa del personatge del príncep hereu Wilhelm de Prússia. Tot i que no es pot negar el discurs d’odi ferotge que l’Església Anglicana va projectar cap a l’enemic alemany al llarg de la Gran Guerra, especialment, durant el primer any [6], el contrast entre la bonhomia consagrada del personatge del pastor escocès i la inhumanitat malaltissa de l’alt prelat pot fer veure que les oficialitats religioses es trobaven, en general, en aquesta mateixa sintonia, fet que no és del tot cert, veient com el mateix Papa Benet XV ja havia demanat formalment una treva oficial entre els exèrcits i es postulava constantment cap a la pacificació. Un personatge ben interessant també és el que interpreta Daniel Brühl, el Tinent Horstmayer, que manté un càrrec de certa responsabilitat en la jerarquia militar alemanya, tot i ésser jueu. En un principi, l’odi que fins al moment s’havia abocat cap als jueus a Alemanya es va aturar, essent desviat cap a Anglaterra sota uns insults molt similars; a més amés, es va agrair en certa mesura la participació dels jueus en el conflicte, així com se’ls facilità l’ascens en els rangs militars [7]. Quan el conflicte va començar a anar malament per al bàndol alemany, però, els jueus esdevingueren de nou el boc expiatori i els culpables de les penúries al front de batalla, acusats de romandre en massa a la rereguarda i obviant l’obligació de combatre. Per tal de confirmar les acusacions, el Kàiser ordenà la realització del “Cens jueu”, el Judenzählung, que acabà desmentint-les al comprovar que un 80% dels jueus censats es trobaven mobilitzats [8].

El film que esdevé un collage d’episodis i anècdotes històriques, que basculen entre l’exageració i la mentida, però que romanen ben encaixades tot fent ús d’una trama dramàtica, mostrant el punt just de violència, utilitzant un registre comercial, afegint una generosa dosi de tragèdia emocional i moralismes a dojo, acaba funcionant. Al cap i a la fi, estic segur que allò que pretenia el seu director, en Christian Carion, era fer difusió del fet, però sobretot, provar de construir una obra antibel•liscista i pacifista que fos capaç d’interessar, convèncer i emocionar a parts iguals, donant per suposat que tots els éssers humans tendim sempre a la fraternitat i a la cooperació. Aquí és on sembla que funcioni a la perfecció el conflicte que aporten els dos germans escocesos, que acabarà provocant el trencament de la treva: només aquells moguts per la cega venjança seran capaços de tacar-se de sang. Trobo molt esbiaixada i superficial, però, aquesta lectura, passant per alt el simple fet que, seguint la lògica del “Dilema del presoner”, aquell que se sent amenaçat i en constant tensió de mort, no sempre tendirà a decantar-se pel bé comú, sinó que allò que pot arribar a primar la majoria de vegades és el mer instint de supervivència [9].

Tanmateix, he pensat que ara que acabem de passar Nadal era un bon monent per rememorar Joyeux Noël que, tot i la seva presentació volgudament efectista i de regust fortament “hollywoodenc”, no deixar de ser una peça amb un valor notable dins la filmografia de la Primera Guerra Mundial sobre la qual resulta molt interessant reflexionar.

Imatge:  part del cartell del film Joyeux Noël (2005).


[1] ROCH, Edmon. “Películas clave del cine bélico”, dins el pròleg escrit per DELGADO, Manuel; Barcelona: Ed. Robinbook S.L., 2008, p. 12-13.
[2]DUGDALE, Geoffrey. “Langemarck” and “Cambrai” a war narrative, 1914-1918, Shrewsbury: Wilding & Son Ltd., 1932, p. 94.
[3] HASTINGS, Max. Catastrophe 1914: Europe Goes to War, Nova York: Knopf Ed. – Random Hause L.L.C., 2013, p. 540-572.
[4] WEINTRAUB, Stanley. Silent Night: The Remarkable Christmas Truce Of 1914, Londres: Simon & Schuster UK Ltd., 2014, cap. 2, p. 8-10.
[5] Ib., p. 10-11.
[6] FIELDEN, Kevin Christopher. The Church of England in the First World War, Tennessee: East Tennessee State University – Electronic Theses and Dissertations. Paper 1080. 2005, p. 68.
[7] ELON, Amos. The Pity of It All: A Portrait of the German-Jewish Epoch, 1743-1933, Nova York: Henry Holt and Co., 2002, p. 309-310.
[8] Ib., p. 338.
[9] AXELROD, Robert Marshall. The Evolution of Cooperation, Nova York: Perseus Books Group, 2006, p. 75-76.

 

Share: