ArticlesHistòria medievalHistoriadors

La cimera del drac alat i la Corona d’Aragó

Jaume I

Autor:

Cristian Palomo
Llicenciat en Història
Màster en Història de Catalunya
@crispalrei

Amb aquest article sobre la cimera reial de la Corona d’Aragó –símbol que serví d’inspiració per al logotip del nostre portal digital–, pretenc felicitar els lectors amb una mica d’Història la Diada de Sant Jordi de 2015, alhora que, vull agrair-los la seva atenció i fidelitat vers El Principat que aquest 23 d’abril fa un any.

Segurament, molts dels que inicieu la lectura del text, en veure la imatge que l’encapçala, heu identificat el personatge que hi ha sota l’elm com el rei Jaume I el Conqueridor (regnat: 1213-1276). Si ho heu fet així, estic convençut que ha estat a partir de l’element característic que representa la cimera del drac alat o de la vibra. Això es deu al fet que, al llarg de l’època contemporània, en la majoria de representacions artístiques que s’han fet –i moltes de les que es realitzen encara– del més famós dels sobirans catalanoaragonesos, Jaume I sol portar guarnit l’elm amb alguna de les versions de la cimera reptiliana. No obstant, aquestes representacions són un error històric, car el primer rei d’Aragó en emprar-la va ser el seu rebesnét Pere III el Cerimoniós (r.1337-1387).

Fou durant el segle XIV que esdevingué moda cavalleresca portar elements decoratius que representaven emblemes heràldics mitològics, sentimentals o fantàstics que coronessin els elms dels cavallers de la Cristiandat. Aquests elements, les cimeres, es fabricaven amb materials lleugers per tal de no carregar encara més pes sobre el cap dels guerrers. En aquest context, sembla que el primer monarca de la família de Jaume I en lluir una cimera fou el rei de Mallorca Jaume III el Temerari (r.1324-1349), un altre besnét del rei Conqueridor.

cimera mallorca

El rei Jaume III de Mallorca i la cimera reial de Mallorca, o cimera de l’Àngel, en una miniatura decorativa de la portada de les Leges palatinae regni Maioricarum (1337).

No obstant, la cimera del drac fou adoptada pel rei d’Aragó, Pere III –cosí llunyà i, alhora, cunyat del rei mallorquí– entre 1443 i 1344, quan trobem la bèstia per primer cop en el seu segell, en la cara de la representació eqüestre. Tal com ens explica Faustino Menéndez Pidal, el segell major de la Corona d’Aragó medieval, des d’Alfons I el Trobador (r.1162-1196), presenta els retrats dels sobiràs corresponents a cadascuna de les seus dues principals titulacions: rei d’Aragó i comte de Barcelona. Com a reis figuren en l’anvers, asseguts en el seu tron, en majestat, i com a comtes apareixen en el revers cavalcant amb equip de guerra i l’escut palat, seguint, en aquesta darrera representació la tradició inaugurada per Ramon Berenguer IV en els seus segells (documentats des de 1150)[1]. Doncs bé, és en aquesta imatge comtal i militar del segell dels sobirans, tant els de llinatge català (fins a 1410) com els de llinatge castellà (des de 1412), on apareixerà sempre l’elm amb la cimera del drac alat.

 Sello Pere III

Segell major del rei d’Aragó Pere III el Cerimoniós.

Tanmateix, la cimera reial no només fou utilitzada pels monarques en el segell major, sinó que, al ser un dels principals símbols d’identificació de la persona del rei d’Aragó i comte de Barcelona, la trobem decorant monedes, textos, elements arquitectònics i, fins i tot, el cap dels reis, que feren fabricar cimeres del drac per lluir-les sobre els seus elms com ens mostra la cimera del rei Martí I l’Eclesiàstic (1407), que es conserva en la Real Armeria de Madrid. En aquest sentit, s’ha especulat molt sobre el fet que –més enllà de la moda i del reforçament del simbolisme monàrquic de cara a l’imaginari col•lectiu– el rei Pere III, possiblement, se serví de la cimera del drac alat per compensar la seva menuda figura, puix ell mateix admetia a les corts de Montsó de 1363 que Déu no l’havia fet «gran de persona»[2].

Cimera Martí I

Cimera de l’elm del rei d’Aragó Martí I l’Eclesiàstic.

De fet, no només sembla que alguns monarques es varen guarnir cerimoniosament amb una cimera del drac sinó que aquells que s’atrevien a bornar en justes competien amb ella sobre la testa. En conservem diversos testimonis documentals com el que ens explica que el rei Alfons IV el Magnànim participà en unes justes celebrades a València l’any 1426, lluint l’elm rematat per «unes ales en mig de les quals estava una Vibra»[3].

Born rei Alfons

Gravat on apareix  representat el rei d’Aragó Alfons IV el Magnànim amb la cimera de la vibra participant en unes justes celebrades a la plaça del Born de Barcelona.

Amb tot, no foren els reis d’Aragó els únics usuaris de la cimera que ens ocupa. Ja des d’inicis del segle XV trobem que alguns parents dels sobirans comencen a emprar-la. La fan servir, per exemple, Martí d’Aragó, el Jove, rei de Sicília i hereu del rei Martí I; Jaume d’Aragó, comte d’Urgell i pretendent al tron; Joan d’Aragó, rei de Navarra, germà i hereu d’Alfons IV el Magnànim o els reis privatius de Nàpols que davallen per branca bastarda d’aquest darrer. No obstant, aquesta tradició no es consolidà. En els segles XVI i XVII, l’ús de la cimera del drac decaigué entre els monarques de la Casa d’Àustria, els quals només la feren servir en les representacions de les seves armes heràldiques complertes i en alguns afers relacionats amb els estats de la Corona d’Aragó, mentre que els de la Casa de Borbó mai n’han fet ús.

Copia (2) de Copia de 11084539_10205591888451615_964436109

Armes complertes de Felip II d’Àsturia al Monestir de l’Escorial. El drac alat de l’esquerra de l’observador correspon a la Corona d’Aragó i el de la dreta, a la Corona de Portugal.

Per què un drac alat?

En opinió de Francesc Massip, la relació entre el sauri alat i els «nobles reis que hac en Aragó qui foren del alt linatge del comte de Barcelona»[4] hauria arribat amb el llegat dels Hoenstaufen de Sicília a través de la boda de Constança, l’infanta de Sicília, i el futur Pere II el Gran (1262), la posterior conquesta de l’illa per part d’aquest (1282) i, finalment, la consolidació d’una branca menor de l’estirp règia a partir del regnat de l’infant Frederic d’Aragó (r.1296-1337) i els seus descendents[5]. Amb tot, allò que coneixem amb seguretat és la seva adopció per Pere III el Cerimoniós, fet pel qual hi ha diverses possibles explicacions:

La primera i més estesa consisteix en la semblança fonètica entre “dragó” i “d’Aragó”, que no hem d’oblidar que des del segle XIV ja està documentat com el cognom de la dinastia catalana: el Casal d’Aragó. En paraules de Pere III: «Darago lo qual regne es titol e nom nostre principal»[6]. Tot i això, aquesta explicació per similitud fonètica presenta problemes arran del fet que els reis de Portugal des de 1383 també prenen com a cimera un drac alat, cosa que porta a Menéndez Pidal a descartar-la, al•legant que l’adopció del drac pels reis d’Aragó respon, simplement, a que era moda en aquella època prendre animals fantàstics com a cimera[7]. Tanmateix, la hipòtesi de la semblança fonètica no s’hauria de descartar amb tanta facilitat, perquè bé podria ser que en el cas catalanoaragonès fos certa i que els reis de Portugal adoptessin la figura del drac alat per algun motiu ben diferent a la fonètica.

Portugal Toisó

Rei de Portugal en l’Armorial eqüestre del Toisó d’Or (s. XV).

L’altra gran explicació de l’adopció del drac com a símbol de la Corona d’Aragó respon a l’adoració que els monarques tenien per «lo dit mossènyer sant Jordi [que] és cap, patró i intercessor de la casa d’Aragó» com deixa palès el rei Martí I l’Eclesiàstic en una carta l’any 1399 [8].

Si bé trobem a la documentació que la devoció pel sant com a protector en la batalla ja era estesa entre els súbdits de la Corona d’Aragó des de la segona meitat del segle XIII, a través de: la creació de confraries laiques, la generalització de la invocació a Sant Jordi en els crits guerrers, l’ús sovintejat de la seva bandera com a senyal marcial –com a mínim, des de que la Magna Societas cathalanorum (Gran Companyia dels catalans), viatjà a l’Imperi Romà d’Orient a lluitar contra els turcs (1303)–, així com la seva elecció com a patró d’alguns estats de la Corona, precedida de la proclamació del 23 d’abril com a festa solemne al regne de València (1343), al regne de Mallorca (1407), al principat de Catalunya (1456) i al regne d’Aragó (1461); la relació de sant Jordi amb els sobirans ve de més antic.

Tot i que ja en la primera meitat del segle XI sembla que s’havia iniciat el culte a Sant Jordi als comtats catalans, amb la consagració d’una capella al monestir de Ripoll per part de l’abat Oliba i el bastiment de l’ermita de Sant Jordi de Lloberes, Stefano M. Cingolani sosté la hipòtesi que la relació entre la devoció a Sant Jordi i els sobirans catalanoaragonesos s’iniciaria a l’Aragó durant el regnat d’Alfons Sanxes (r.1104-1134) o durant el del princeps Ramon Berenguer (r.1137-1162) –ja en temps de les croades–, gràcies a una llegenda que feia aparèixer el sant com a defensor dels aragonesos front els sarrains en la batalla d’Alcoraz (1096)[9]. No obstant, ara per ara, només podem constatar l’origen del culte regi pel sant a Catalunya amb la fundació per part del rei Pere I el Catòlic de l’ordre cavalleresc de Sant Jordi d’Alfama l’any 1201.

Posteriorment, Jaume I el Conqueridor en la seva crònica (1270 aprox.) ens parlà de la intervenció del sant a favor seu en la conquesta de Mallorca, mentre que Pere II el Gran prengué en el seu segell (1281) l’escut de Sant Jordi amb els quatre caps de moro que Cingolani identifica com a símbol de la seva política internacional contra els sarraïns del nord d’Àfrica, però sobretot, contra els Anjou de Nàpols i Sicília, els quals desposseí del domini d’aquesta darrera[10]. Sigui com sigui, no és, precisament, fins els regnats (1337-1410) de Pere III –el creador de la cimera del drac– i dels seus fills Joan I i Martí I que es consolida definitivament el sant com a predilecte patró i protector contra els enemics de la monarquia. Ens ho demostren fets com: la creació, en 1353, per iniciativa reial de la confraria laica dels cavallers de Sant Jordi a València, la institució, el 1365, d’una milícia urbana de ballesters anomenada Centenar del Gloriós Sant Jordi a la mateixa ciutat –tot i que serà coneguda popularment amb el nom de “Centenar de la Ploma” per la característica ploma que portaven els ballesters al capell–, el revifament amb aprovació papal de l’antiga i religiosa ordre militar de Sant Jordi, el 1373, o el fervorós anhel regi per aconseguir les relíquies del sant. A més, la hipòtesi de l’adopció de la cimera del drac per la devoció al sant es pot veure reforçada per l’aparició del senyal de Sant Jordi agafat per les urpes del drac en diverses representacions des del segle XV.

Toisó Joan II

Armes del rei d’Aragó Joan II en una pintura de l’Armorial del Toisó d’Or (s. XV).

Exposat això, cal dir que malgrat el fet que totes aquestes explicacions historiogràfiques són hipotètiques i bé podria ser que l’adopció de la cimera respongués tant a una, com a diverses, com a cap d’elles, resulta innegablement suggerent que a l’hora de seguir la moda europea d’escollir un animal fantàstic com a cimera el –fervorosament devot de Sant Jordi– rei d’Aragó Pere III escollís un dragó, mot que, alhora, es pronuncia gairebé igual que el títol principal i cognom de la seva estirp.

La confusió amb el ratpenat

A pesar de l’existència de llegendes que relacionen l’ús heràldic del ratpenat amb el rei Jaume I, resulta evident que aquest és una deformació de la cimera del drac alat o vibra. Ens indica Massip que ja des de finals del segle XIV el mític monstre es va confondre amb un ratpenat o ratapinyada, i no només per la forma de les ales, sinó sobretot, perquè el ratpenat es coneixia com a símbol d’un monarca messiànic anunciat en unes profecies que foren adaptades als dominis de la Corona d’Aragó pel reputat metge valencià Arnau de Vilanova (1238-1311). En l’oracle Vae mundo in centum annis! (1301), aquest autor parla de la ratapinyada devoradora dels mosquits d’Espanya –que són identificats amb els sarraïns– que sotmet l’Àfrica i proclama una monarquia universal. Més tard, el pare franciscà Francesc Eiximenis, en el seu Primer del Crestià (1379-1381), declara que el ratpenat era el rei d’Aragó. Una prestigiosa identificació que també fou reivindicada pel Casal d’Aragó de llinatge castellà en el segle XV[12].

Així, per exemple, ens explica el dietarista de la Diputació del General de Catalunya que l’any 1481 a Barcelona «foren fetes molt belles juntes a la plaça del Born» en les que participà el rei Ferran II el Católic , el qual «sobre l’elm portave una bella corona d’aur, guarnida de moltes pedres e perles e, sus la corona, una gran figura de rata pinyada, tota de aur, qui és senyera dels reis de Aragó e comtes de Barchinona» [13].

Aquesta confusió que, com veiem, era nodrida pels monarques medievals per motius polítics i propagandístics, va continuar durant el segles moderns. Bé, no només va continuar, sinó que va anar en augment sense importar que els reis castellans de la Casa d’Àustria haguessin deixat d’emprar la identificació amb el ratpenat. De fet, en els segles XVI i XVII, però especialment en els XVIII i XIX, la ratapinyada esdevingué un senyal d’identitat propi dels territoris catalanoaragonesos. Tant va ser així que com a senyal heràldic el ratpenat gairebé substitueix per complert el drac durant els decimonònics processos culturals de “Renaixença”, que tindran lloc als diferents territoris catalanoparlants de l’estat espanyol, produint que el mamífer volador es conservés, per exemple, com a símbol distintiu en els escuts de les principals ciutats (Barcelona, Palma,València, per citar les més importants), conservant-se en algunes d’elles fins als nostres dies.

 Escudo bcn

Antic escut de Barcelona ubicat al mercat de Sant Antoni (1882).

Feliç Diada de Sant Jordi.

Imatge: Representació 3-D del rei Jaume I el Conqueridor.


[1] MENÉNDEZ PIDAL, Fautino. «Un sello de Pedro IV de Aragón», Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y armas, núm. 316-317 (2006), p. 539-552.
[2] La cita a: ALBERT, Ricard.; Parlaments a les Corts Catalanes, Barcelona: Barcino, 1928, p. 24.
[3] La cita a: MASSIP, Francesc. A cos de rei: festa cívica i espectacle del poder reial a la Corona d’Aragó, Valls: Cossetània, 2010, p. 55.
[4] La cita a: BERNAT DESCLOT, Llibre del rei en Pere, ed. Stefano Maria Cingolani, Barcelona: Barcino, 2010, p. 55.
[5] MASSIP, Francesc. A cos de rei… op. cit. p. 53.
[6]La cita a: BOFARULL, Prospero de. Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; p. 271.
[7] MENÉNDEZ PIDAL, Fautino. Símbolos de España, Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2000, p. 130.
[8] La cita a: CINGOLANI, Stefano M. Sant Jordi. Una llegenda mil•lenària, Barcelona: Editorial Base, 2014, p. 121.
[9] Ibídem, pp. 110-115.
[10] Ibídem, pp. 117-119.
[11] MASSIP, Francesc. A cos de rei… op. cit. p. 54.
[12] La cita a: SANS I TRAVÉ, Josep Maria (dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 1, p. 242.

Share:

Leave a reply