ArticlesHistòria contemporàniaHistoriadors

La fi del franquisme: algunes reflexions sobre actituds sociopolítiques

Autor

Cristian Ferrer

Llicenciat en Història

No cridem l’engany. No existeix quòrum al respecte del canvi polític postfranquista, atès que la versió oficial ha gaudit d’un suport considerable, tant des de dins l’acadèmia com, especialment, des de fora: els casos de l’obra de Vicente Palacio Atard, Juan Carlos I y el advenimiento de la democracia (Espasa-Calpe, 1988), o el documental de Victoria Prego, La Transición (RTVE, 1995) —reeditat recentment, per cert—, són uns exemples paradigmàtics d’aquesta versió oficial de la «modèlica» Transició en la qual es remarca el paper clau de la «moderació» i la «desmobilització» popular com a explicació de l’èxit del canvi. Al llarg d’aquestes breus línies, pretenc reflexionar sobre el paper de la gent corrent i la seva relació amb la dictadura i el canvi polític, així com desmentir alguns dels mites més estesos sobre la fi del franquisme.

Què en sabem de l’etapa final del franquisme? Hauria arribat ineludiblement la democràcia després de la mort del dictador? Quina era l’actitud de la població sota el règim sorgit de la victòria feixista de la Guerra de 1936? En suma, quina relació existeix entre el franquisme, l’actual règim polític i la societat? En motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort de Franco, es va realitzar un sondeig per valorar la percepció que es tenia de la dictadura. Les dades són esfereïdores: un 17% dels enquestats valoraven el franquisme positivament, mentre a un 42% els era indiferent. La figura de Franco era considerada com quelcom positiu per un 12% i «con cosas buenas y malas» per un 45%. El panorama empitjorava en un altre sondeig realitzat el 2005, en què únicament el 30% rebutjaven la figura de Franco i un 8% sentien nostàlgia, sent la majoria —el 56%— als qui era indiferent la dictadura[1]. Basant-nos en les dades disponibles, podríem arribar a pensar que tres de cada cinc espanyols, a inicis de segle, volien o els era indiferent que retornés una dictadura a Espanya. Convé preguntar-nos si aquesta era també la percepció que es tenia del règim a les seves acaballes, o si hi ha altres factors que expliquen aquests resultats d’apatia envers el passat.

Certament, el fet d’elevar a mite fundacional de l’actual règim el procés de transició política endegat el 1976 —a «any zero»— produeix tota una sèrie de desavinences entre un present buit de contingut, un present en crisi i un passat insuficient de renúncies o impotències. Ara bé, tal afirmació parteix d’un precepte distorsionat sobre la Transició, la qual és considerada popularment un mer pacte entre cavallers, sota un constant soroll de sabres. En efecte, la Transició va tenir una gran dosi d’això, però ni de manera única, ni principal. La percepció del moment era una altra. El 1985, únicament un 13% de la població assumia que Suárez va iniciar la democratització motu proprio, mentre que, per a un 55%, el president havia estat forçat per la pressió constant del carrer.  

Oposició, adhesió o indiferència són categories no alienes als investigadors del franquisme, ja que era la classificació emprada per la pròpia policia política de la dictadura. Però quina era l’actitud del moment envers el franquisme? Es volia la seva continuïtat? O era majoritària la voluntat d’un canvi de règim? Coneixem molt bé els projectes continuistes del franquisme[2], però què en sabem de l’opinió popular envers el règim? Disposem d’algunes dades que, utilitzades prudentment, poden aportar llum al respecte: entre 1966 i 1976, el percentatge de partidaris que les autoritats fossin elegides per la ciutadania va augmentar del 35 al 78%, mentre qui apostava per mantenir una figura que concentrés tots els poders va disminuir de l’11 al 8%; alhora que els que no responien —habitual en contextos dictatorials— va reduir-se del 54 al 14%. Tanmateix, els valors «franquistes» d’estabilitat, ordre i pau, arribarien a considerar-se igual d’indispensables als «antifranquistes» de justícia, llibertat i democràcia el 1976; i en un percentatge un pèl superior als anteriors, els de justícia social entre classes, sent equivalent al desig de llibertats polítiques i d’expressió, segons un informe de 1975[3]. Podríem concloure que, a mitjans dels anys setanta, la població volia un canvi de règim polític i construir una democràcia socialment avançada de manera majoritària. 

Estudis sistemàtics que van abordar la crisi del franquisme fa una dècada van concloure que la contestació exercida constantment i de manera creixent per immenses minories d’obrers, estudiants, pagesos, intel·lectuals, veïns i tot un seguit de sectors populars, van fer inviable el manteniment de la dictadura més enllà de la mort del dictador[4]. Aquest punt és essencial, ja que sovint s’ignora la potencialitat popular per vèncer el franquisme. Tot i que no s’aconseguís imposar una ruptura amb el règim, tal i com l’antifranquisme l’havia codificat, no significa que l’oposició no aconseguís desarticular la dictadura[5]. Ni Fraga, ni Suárez, ni el rei foren els perpetradors. 

Les reflexions precedents permeten copsar l’efecte que té en el present la nostra visió del passat i, especialment, contradiu les explicacions d’un canvi conduit per l’elit sense participació ni contestació ciutadana. Efectivament, però, els mecanismes de dominació ideològica exercits des del poder, per tal de legitimar llur existència —principalment a través dels mitjans de comunicació públics o els d’interessos corporatius—, segueixen quallant entre grans sectors populars, els quals es mostren incapaços d’articular una visió retrospectiva, sense les contaminacions exercides per revisionistes i històries oficialistes.  

A fi de superar el fatalisme i l’apatia, convé que la historiografia descendeixi a ran de terra i reconstrueixi els processos des de la base. Les forces que van lluitar i van possibilitar, així, la democràcia van ser les mateixes que avui es mobilitzen pel que podríem sintetitzar com l’economia moral: la noció del que és just i el que no. Eren els que miraven el present en clau de futur, un futur que el volien just i democràtic; un futur per a tothom. De la mateixa manera que les darreres paraules de Salvador Allende, ressonant entre les bombes al Palau de la Moneda aquell fatídic 11 de setembre de 1973, la historiografia des de baix ha de reivindicar que «la historia es nuestra y la hacen los pueblos». I és que únicament a ran de terra podrem comprendre els processos històrics amb tota la seva complexitat, i evitar l’apatia envers la nostra història i, alhora, podrem desmentir les visions de dominació ideològica exercides des del poder i la seva història oficialista.

Imatge: Part de la caràtula del DVD reeditat de la sèrie: La Transición (1995).
 

[1] «Los españoles de hoy y el franquismo», (Demoscopia, 7-10 de novembre de 2000), El País, 19 de novembre de 2000; Pulsòmetre de la SER, 18 de novembre de 2005.

[2] GALLEGO, Ferran. La genealogia de la transició política espanyola (1973-1977). Segle XX, 2009), nº2,  p. 123-136.

[3] Dades de 1966, 1976 i 1985 extretes de: PÉREZ LEDESMA, Manuel. Nuevos y viejos movimientos sociales. A: MOLINERO, Carme (ed.) La Transición treinta años después. Barcelona: Península, 2006, p. 149 i p. 127, respectivament; dades de 1975 a l’Informe Foessa, recollit per RUEDA, J. C. ¿Una poderosa arma de la Paz? Proposición de consensos y significaciones televisivas durante el franquismo. A: ARCO, Miguel Á. del , et. al. No solo miedo, Granada: Comares, 2013, p. 163-164.

[4] YSÀS, Pere. Disidencia y subversión. Barcelona: Crítica, 2004, p. 205-211.

[5] DOMÈNECH, Xavier.  Cambio político y movimiento obrero. Madrid: Icaraia, 2012, p. 233.

Share: