ArticlesInvestigadors

La pervivència de rituals pagans en la llegenda cristiana de Sant Jordi

Autor:

Guillem Fornés

Llicenciat en Filologia Clàssica

És sabut per molts que l’origen de Sant Jordi es remunta al mite grec de Perseu i Andròmeda i, fins i tot, a mitologies encara més ancestrals com la mesopotàmica o l’egípcia, però el que no se sol conèixer és la gran quantitat de rituals i elements pagans que s’hi amaguen.

Dins d’aquest article, ens endinsarem en el món de les llegendes, un món que sol ser sempre làbil, relliscós, en què d’un sol conte o llegenda i mite, poden sorgir múltiples versions, fruit d’un llarg procés d’evolució, l’origen del qual es perd en la nit dels temps. Abans, però, d’entrar en matèria, per què he dit en la frase anterior: “conte o llegenda i mite”? És que no són pas sinònims tots aquests termes? En certa manera, ho són, ja que comparteixen el fet d’oferir un gran nombre de versions, en cada país, ciutat i, fins i tot, en cada poble, on la gent, al rebre un conte forà, l’hi ha atorgat un toc especial, vinculat a la seva cultura i història pròpies. Amb tot, no és el mateix un conte o una llegenda que un mite. La diferència recau en què la llegenda o conte, al passar de la religió politeista grecoromana a la monoteista cristiana, ha perdut tota vinculació amb el ritual de la religió anterior. Aquest ritual era la part clau, l’element sagrat que feia que cada mite que es relatava in illo tempore a la vora del foc, tant als petits com als grans, es respectés profundament, ja que contenia una informació tan important com podia ser l’origen del poble mateix, l’etiologia, o sigui, per quin motiu o quin heroi el va fundar, etc. Així doncs, el mite, lluny de representar el que representa ara un conte per a la canalla o per als grans, era tingut com quelcom sagrat, quelcom que oferia una explicació del seu món, ple tot ell de preguntes i misteris per respondre. En la nostra llegenda de Sant Jordi -i dic “nostra”, perquè és així, ens l’hem feta nostra, com hem fet amb d’altres mites clàssics-, trobem encara molts rituals que ens vinculen i vincularan sempre amb els pares indiscutibles de la nostra llengua i cultura: els clàssics.

La llegenda de Sant Jordi de la qual partirem per extreure exemples d’aquests rituals és la coneguda per tothom a Catalunya, és a dir, la versió que consta dins de la Llegenda àuria o Flos Sanctorum de Jaume de Voràgine que data del segle XIII. Sense més preàmbuls, passem a descobrir un ritual poc conegut, al qual no se l’hi sol atorgar gaire importància, un ritual grec que, llegint entre línies, vaig descobrir tot analitzant la llegenda de Sant Jordi.

Aquest ritual s’anomenava en la Grècia clàssica i, molt probablement, ja en l’arcaica: φαρμακός, en altres paraules, farmakós. Abans, però, d’abordar aquest tema, cal fer memòria de la part de la llegenda de Sant Jordi, en què s’observa aquest ritual.

Dins de la versió de la llegenda de Sant Jordi, com hem dit, pertanyent a la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine[1], observem que un cop Sant Jordi ha clavat una llançada al drac, demana a la princesa que no temi més el monstre i s’endugui la bèstia cap a la ciutat, tibant-la del coll lligat amb el seu cinyell. El monstre encara pot caminar, per això, la princesa és capaç de dur-lo fins la ciutat talment com si es tractés de passejar un gos amb una corretja. Al arribar l’estranya comitiva a la ciutat, els habitants prenen la determinació de fugir vers les muntanyes, però Jordi els detura, fent-los saber que la bèstia ja és inofensiva, que no han de témer res i que creguin en Déu, que es facin batejar i que ell mateix matarà el monstre. Així doncs, sense comptar les dones i infants, bategen en total vint mil homes, inclòs el rei, òbviament. Jordi mata definitivament el drac, tallant-li el coll en rodó amb la seva espasa i mana que el cos del monstre sigui dut fora de la vila, carregat per quatre parelles de bous, tal era la magnitud del monstre. Més tard, el rei fa erigir una església en honor a la Verge Maria, de l’altar de la qual brolla miraculosament una font que, amb la seva aigua, guareix els malalts. També, en agraïment pel noble servei, el monarca ofereix a Jordi múltiples riqueses.

Tanmateix, ell no n’accepta cap, les reparteix entre la gent pobra de la ciutat i aconsella al rei de ser devot, de tenir cura de les esglésies, de fer caritat als pobres i d’estendre la religió cristiana arreu del seu poble i, havent dit això, Jordi abraça el rei, acollint-lo com a germà de religió.
Llegint entre línies el fragment de la llegenda que hem resumit, hem de centrar la nostra atenció en quatre punts importants: la presència del drac, el comportament dòcil de la bèstia duta per la princesa quan entra a la ciutat, l’acció de tallar el cap al monstre, junt a l’extracció de les seves despulles fora del recinte emmurallat i, finalment, el sorgiment d’una miraculosa font que guareix els malalts.

En primer lloc, cal fer esment de la presència del drac, la qual es justifica pel fet que els habitants de la ciutat de Silene reten culte al déu pagà Apol•lo, déu, de fet, estretament vinculat a la serp Pitó –cal afegir que el drac grec sempre se’l representava amb una serp-. Així doncs, la causa de la seva presència és la paganisme en què viuen els ciutadans. Gràcies a l’adveniment del cristianisme, el culte politeista representat aquí pel déu Apol•lo passa a ser un culte prohibit, portador de desgràcies, les quals es tradueixen en el drac que té constantment assetjada la ciutat. Això s’explica pel fenomen de l’aculturació, és a dir, que la major part dels elements d’una religió vençuda per una altra esdevinguin representants del mal en la nova religió. Per tant, per aculturació, el drac o serp de la cultura grecoromana passen a ser elements demoníacs.

Pel que fa al segon punt, és a dir, la docilitat del drac, recorda el comportament que ha d’exhibir tota bèstia duta al sacrifici. Aquest comportament està caracteritzat pel fet que l’animal ha de mostrar-se tranquil i ha d’encaminar-se cap a l’altar per pròpia voluntat. Naturalment, no hi anaven per voluntat pròpia, ja que els animals eren conduits durant tota la processó que els grecs anomenaven πομπή (pompé). Aquesta processó la podem contemplar perfectament en el moment en què, un cop sotmès el drac, la princesa el guia lligat pel cap amb el seu cinyell, passejant-lo com si fos, com diu el text, “un gos manyac”. Ja dins de la vila, Sant Jordi talla el cap al monstre amb la condició que tot el poble es bategi, inclús el monarca. El degollament del drac recorda el gest ritual del sacrifici pagà anomenat σφαγή (sfagé), que significa senzillament “tallar el coll”, i l’executador del gest, el qual és Sant Jordi, és l’σφαγέυς (sfagueus), mot que, a part d’“occidor”, també significa “espasa o coltell per als sacrificis”. Cal dir que, en la nostra llegenda, Sant Jordi realitza el sacrifici amb la seva pròpia espasa. Naturalment, en aquests detalls podem trobar vestigis ja molt difuminats dels rituals grecoromans pertanyents a la processó i al següent sacrifici, el qual, més aviat, té aquí un significat que veurem en el paràgraf següent. No obstant, vist des d’una perspectiva cristiana, el gest de sotmetre la bèstia i de degollar-la s’entén com el domini que ha d’exercir el bé, és a dir, el cristianisme, envers el mal: el paganisme. Només cal veure la mort del drac com l’últim residu de la cultura grecoromana que restava per aniquilar, fet que succeeix just després que tota la ciutat de Silene hagi estat cristianitzada. Aquesta urbs, per tant, la podríem definir com una microcosmos que representa la part del món que encara queda per evangelitzar. Junt a això, com hem vist, hem de subratllar el triomf dels portadors de la paraula de Déu per sobre del politeisme, contra el qual caldrà combatre sempre i sense descans, cosa que es dedueix del fet que Sant Jordi, en comptes romandre a la ciutat i casar-se amb la princesa, d’on sorgiria una sempiterna nissaga –cosa que succeiria si la nostra llegenda es tractés d’un mite grec clàssic com el de Perseu i Andròmeda-, ha de prosseguir el camí d’evangelitzador que l’hi ha assignat Déu.

Un cop arribats a aquest punt, hem de remarcar la similitud que hi ha en el gest del degollament de la bèstia i expulsió de les seves despulles ben lluny de la ciutat, amb el predit ritual de la Grècia clàssica del farmakós[2], que es caracteritzava per escollir una víctima humana, la qual solia pertànyer a la classe més baixa de la polis grega, passejar-la per tota la ciutat a manera de processó, per tal que recollís tots els mals o impureses que amenacessin la ciutat i se les endugués ben lluny d’aquesta, perquè no tornessin a infectar la població. Aquesta víctima -que havia de suportar tota mena de vituperis durant el seu recorregut-, o bé se la condemnava expulsada al desert, on de ben segur que trobava la mort, o bé se la matava decapitant-la o tirant-la de dalt d’un barranc. D’aquesta forma, la ciutat quedava purificada de totes les impureses causades pels actes sacrílegs dels seus ciutadans.

Aquest ritual també apareix en el mite d’Èdip, on una esfinx que, com el drac, també és una bèstia alada, intel•ligent i devoradora d’humans, té amenaçada una ciutat: Argos. En aquest cas, la presència de la bèstia amenaçadora està justificada per un μίασμα (míasma), és a dir, una taca, una impuresa desagradable als ulls dels déus, que prové de la relació incestuosa que manté Èdip amb la seva mare Jocasta. Aquesta impuresa l’haurà d’expiar el mateix rei Èdip, expulsant-se ell mateix de la ciutat i esdevenint així el primer “rei farmakós”. Però en el cas de la llegenda de Sant Jordi, aquesta impuresa es justifica pel fet que la ciutat de Silene viu en complet paganisme, per la qual cosa apareix el monstre que empesta i subjuga la població. Així doncs, la bèstia és la conseqüència directa del paganisme rebel que cal combatre i, com hem dit, aculturar amb l’ajut de Déu i del seu enviat. No ens ha de sorprendre que el culte pagà es representi amb un monstre d’origen igualment pagà: el drac, que vist des de la perspectiva cristiana medieval i per la predita aculturació, encarna el diable.

Tornant al tema que ens interessa, és important dir que la víctima del farmakós, en altres cultures com l’egípcia, podia ser perfectament un animal. Heròdot d’Halicarnàs, en el seu llibre II de les seves Històries[3], anomenat amb el nom de la musa Euterpe, on descriu la civilització egípcia a partir de la seva perspectiva de grec, ens explica un ritual egipci que és l’equivalent del farmakós grec. En aquest ritual, del qual es fa esment en el capítol XXXIX, observem com els egipcis, en cas que un mal amenaci tot Egipte, carreguen de malediccions un cap ja tallat d’un bou i el tiren al riu, per tal que s’endugui tots els mals.

Junt a aquesta informació que ens aporta Heròdot, hem d’afegir que en la tradició jueva, estretament emparentada amb la cristiana, la víctima expiatòria que s’enduia tots els mals de la ciutat i la purificava podia ser també un bou o un boc. No obstant, en la nostra llegenda, la víctima expiatòria del ritual del farmakós és un drac, el qual, un cop mort per degollament, com el cas egipci i jueu, s’endu tots els mals lluny de la ciutat, com relata Jacob de Voràgine en la llegenda: “Llavors (Sant Jordi) va manar que quatre parelles de bous s’emportessin la despulla fora de la vila”. Quina víctima podia ser millor que el drac, que tantes penes ha causat als ciutadans, per carregar tots els mals? Abans, recordem l’argument, se l’hi havia enviat la princesa per aplacar la seva fúria, a mode de sacrifici humà, que també està estretament vinculat amb el farmakós. Tanmateix, la llegenda ha volgut mantenir-se fidel al mite de Perseu i Andròmeda -on els sacrificis humans queden malvistos i condemnats amb la victòria de l’heroi Perseu sobre el monstre Cetó- i deixar com a víctima expiatòria el drac, que a ulls cristians és una bèstia impia i baixa, que representa allò ignot, l’alteritat i, en conseqüència, el mal.

Finalment, després que s’hagin endut la bèstia fora de la ciutat, com diu el text: “el rei va fer construir una església en honor de la Verge Maria, de l’altar de la qual brolla una font que guareix els malalts”. Aquesta font miraculosa ens ha d’interessar pel fet que justifica totalment la funció del farmakós, ja que, després d’haver-se realitzat el ritual, no només queda restablerta la pau i l’ordre a la ciutat, sinó també s’origina un renovament de la natura i una curació total de tota Silene. De fet, probablement ja heu descobert que, en la mateixa paraula farmakós, podem trobar la nostra paraula evolucionada “fàrmac”, que té exactament la mateixa funció: curar-nos, però sense víctimes pel mig. Aquesta paraula també està emparentada irònicament amb φαρμακύς, (farmakís), que significa “bruixa” i d’on prové “farmàcia”.

Per concloure, hem pogut veure clarament que la llegenda de Sant Jordi, com a llegenda que és, fruit de l’evolució d’un mite, s’ha constituït a partir dels elements que tenia a l’abast. Aquests elements han estat els pagans, els del món dels mites clàssics grecoromans. Així doncs, no ens ha de sorprendre trobar rituals o elements pagans en una llegenda cristiana –però d’origen grec i, fins i tot, mesopotàmic-, com el farmakós o el mateix drac. Al cap i a la fi, podem afirmar que cada cultura basteix els seus relats sagrats amb els vestigis de l’anterior o anteriors cultures. Aquest és el miracle: el fet que tot i els esforços titànics que realitzà el cristianisme per anorrear l’anterior cultura, al dia d’avui, quan se celebra la festa de Sant Jordi, o bé se n’explica la llegenda als infants, petites parts de les cultures sotmeses encara bateguen amagades rere unes línies que les eternitzaran pels segles dels segles.

 Imatge: Sant Jordi i el drac de Paolo Uccello (1456-1460).


[1] DE LA VORAGINE, Iacobus. La leyenda dorada, prólogo y selección de Alberto Miguel. 2a ed, Madrid: Alianza, 2011, pp. 97-99.
[2] GRIMAL, Pierre. Diccionario de mitología griega y romana, Barcelona: Paidós, 2010.
[3] HERÒDOT D’HALICARNÀS. Històries, llibre II Euterpe, cap. XXXIX.

 

 

Share: