ArticlesHistòria modernaInvestigadors

La supermortalitat femenina en la Catalunya barroca

La muerte y la doncella

Autor:

Marc Ponts

Llicenciat en Humanitats

En les societats agràries i ramaderes pre-industrials (de l’edat antiga i de l’edat mitjana), el gènere de la descendència tenia una importància vital. Els nens eren més valorats que les nenes i rebien més protecció i més atencions. Cal contextualitzar l’explicació en la cultura agrària dominant que jo anomeno la “cultura de la casa” –un model econòmic d’arrel tribal que a finals de l’edat mitjana havia esdevingut una autèntica institució social-.

Les fonts revelen que el fenomen de la supermortalitat femenina es va produir de forma especialment acusada al medi rural. Cal, però, no oblidar que l’Europa del 1500 és un món bàsicament rural. I Catalunya no era una excepció: les ¾ parts de la població censada vivia en nuclis poblacionals inferiors als 5.000 habitants. I les mateixes fonts revelen que les ¾ parts de la població rural exercia la seva activitat principal en el sector agro-ramader. En definitiva, un fenomen que afectava els 2/3 del total de la població del país.

Durant la centúria del 1500, els salaris varen inflaccionar com no ho havien fet mai: l’expansió econòmica que vivia el país i l’entrada massiva de metalls americans varen provocar una demanda de mà d’obra sense precedents que, en part, es va cobrir amb la immigració occitana (vegeu l’article “L’arrel oblidada” publicat darrerament). Els grans masos es varen omplir de personal subaltern. Però les petites i mitjanes explotacions –que havien esdevingut el règim majoritari- confiaven la força motora de treball en la seva pròpia capacitat de generar recursos. En resum, tenir fills i aconseguir criar-los fins a l’edat justa –que se situava entre els set i els vuit anys- per incorporar-los a l’aparell productiu familiar.

No cal dir massa més per entendre la situació discriminatòria que es dispensava a les nenes. En aquell context cultural, la seva condició de gènere les convertia en elements no aptes per a l’aparell productiu i, de forma conscient o inconscient, rebien menys atencions alimentàries i sanitàries que els nens, fins a l’extrem que les fonts revelen que patien amb més rigor els estralls de les malalties i de la mortalitat infantil. Les fonts documentals de Vallfogona de Riucorb (Segarra històrica) posen de manifest la dramàtica existència d’aquest fenomen.

Les piràmides de població infantil revelen osques importants en els segments d’edat més primerencs. El Memorial de 1592 censa un total de població de 352 habitants, distribuïda en 193 homes (el 55% sobre el total) i 159 dones (el 45% sobre el total). 10 punts percentuals que expliquen moltes coses.

Els “pàrvuls” (la població menor de 14 anys) sumava 115 persones (el 30% de la població), distribuïdes en 63 nens (el 55% del segment) i 52 nenes (el 45% del segment). En aquest segment, també apareix el decalatge de 10 punts percentuals que revela el còmput total de població.

Grafic 1
Gràfica 1: població infantil a Vallfogona en 1592.

Observem en la gràfica 1 que, en els sots-segments “de 0 a 5 anys” i “de 11 a 14 anys”, la diferència entre nens i nenes és mínima, però suficient per albirar l’existència del fenomen, perquè les sèries dels Llibres de Baptismes dels anys anteriors relacionen i comptabilitzen el mateix nombre de naixements en nens i en nenes, amb diferències mínimes que es compensen en les successives anualitats. Però, en canvi, el sots-segment “de 6 a 10 anys” assenyala una osca important que acaba condicionant el total del segment. En aquesta franja d’edat, que en aquell context històric coincidia amb l’etapa de màxim creixement de l’individu, es produeix –reveladorament- el decalatge màxim entre gèneres.

Les seriacions de naixements de les dècades immediatament anterior i posterior a 1592 detallen un nombre similar de naixements de nens i de nenes, que no expliquen l’osca de població infantil femenina. En canvi, els Llibres d’Òbits del mateix període contenen una esgarrifosa relació –per ser desproporcionada– de defuncions de nenes, extrem que prova d’una manera definitiva la “supermortalitat femenina” en el col•lectiu de població infantil de la comunitat.

En el decurs del decenni 1592-1601, varen néixer a Vallfogona un total de 148 criatures: 75 nens i 73 nenes. Una distribució quasi similar. En canvi, la gràfica de distribució de gènere (gràfica 1) ens indica un desequilibri en perjudici del gènere femení, que s’inicia des d’un bon començament i que esdevé especialment acusat durant l’etapa de creixement de les criatures (de 6 a 10 anys).

Aquest fenomen, que va ser general durant l’antiguitat i l’edat mitjana, es va incrementar sobtadament durant els primers segles de l’edat moderna. La Catalunya barroca dels segles XVI i XVII -que va conèixer l’accés a l’ús i a la propietat de la terra de les classes històricament més desfavorides- va viure una explosió del fenomen de la supermortalitat femenina. La proliferació massiva de petites i mitjanes explotacions, com a resultat de la revolució remença, va provocar l’expansió del fenomen en la seva màxima expressió. Mai fins llavors, les dones havien estat en una situació de tanta vulnerabilitat.

A Catalunya i, per extensió, al conjunt del món mediterrani, a finals del segle XVI, el paper de la dona dins l’aparell productiu agro-ramader havia restat en una posició molt marginal i estava molt limitat a una funció prioritàriament reproductiva. I aquesta “contribució” era també una de les principals causes de l’elevada mortalitat femenina. Els Llibres d’Òbits sovint relacionen el soterrament de dones joves mortes de part.

El gran cicle expansiu de 1486-1635, sobretot, el període central de 1553-1627, va provocar també canvis substancials en els esquemes socials, impulsats per la bonança econòmica general. Les famílies econòmicament ben situades casaven els fills i les filles en edats molt primerenques (entre els 16 i els 18 anys), amb el doble objectiu d’assegurar el relleu patrimonial i d’incrementar la massa laboral familiar. Les morts de dones de primer part –amb indiferència de la seva condició econòmica- eren freqüents (vegeu l’article “L’economia de la mort”), però la màxima incidència es produïa a partir de la mitja dotzena. No cal fer un gran esforç per imaginar que l’exposició continuada -durant anys- a una situació d’embaràs i part provocava una considerable mortaldat entre la població femenina.

Grafic 2

Gràfica 2: població en edat reproductiva a Vallfogona en 1592.

Observem en la gràfica 2 que el sots-segment “de 15 a 29 anys” -el primer tram de la població en edat reproductiva- revela una sorprenent correcció de la població entre homes i dones. Aquesta dada, però, cal emmarcar-la en una fenomenologia diferenciada: l’emancipació i emigració de la mà d’obra masculina: aquells nens –ara fadrins- concebuts i parits per esdevenir “braços per a treballar”, que escapaven de les dures condicions laborals familiars per crear el seu propi aparell productiu, seguint el mateix model!.

En canvi, a posteriori equilibrada la balança local de distribució de treball i força motora de treball, observem el decalatge considerable entre la població masculina i femenina. En el sots-segment de “30 a 44 anys” –el segon tram de la població en edat reproductiva-, la caiguda d’efectius femenins -tenint en compte que en el tram d’edat anterior les forces estan equilibrades- ésconsiderable: els homes passen a representar el 60%, i les dones, només el 40%.

Els detalls que transcriuen els rectors en els Llibres d’Òbits són esfereïdorament dramàtics: dones relativament joves (entre 30 i 40 anys) “amb el cos desllorigat” i “amb les forces acabades”, que acumulen un historial que suma entre mitja dotzena i una dotzena d’embarassos i de parts. I sense distincions. Les difuntes de classe benestant se situaven a la banda alta (de 10 a 12 embarassos i parts), i les de classe humil, a la banda baixa (de 6 a 10 embarassos i parts). La diferència estibava en l’edat de matrimoni: les “noies riques” eren casades entre els 16 i els 18 anys, i les “noies pobres”, entre els 23 i els 25 anys.

Òbviament, aquest fenomen produïa una crua selecció natural que impedia a les dones arribar a la vellesa en la mateixa quantitat i condicions que els homes.

Grafic 3

Gràfica 3: població anciana a Vallfogona en 1592.

Observem la gràfica 3 i comprovem que la distribució de població geriàtrica és de 6 a 1 a favor del gènere masculí. Un resultat que dista molt de les proporcions que ens brinda la demografia contemporània.

En definitiva, aquests són uns resultats força reveladors que posen de manifest l’existència d’un fenomen sociològic i ideològic en bona part desconegut: la supermortalitat femenina, l’autèntica xacra d’una Catalunya barroca econòmicament expansiva, demogràficament pletòrica i culturalment en plena transformació cap a la modernitat. Un deute pendent que té la societat catalana cap a aquelles dones avantpassades nostres del Barroc, que –malgrat ningú els ho ha reconegut- varen contribuir decisivament -fins i tot, des d’una situació imposada- en la construcció de la Catalunya moderna i contemporània.

Fonts:
Arxiu Històric Comarcal del Baix Camp. Reus. Fons documental de Vallfogona de Riucorb.

Imatge: Hans Baldung Grien, La muerte y la doncella (1517), Öffentliche Kunstsammlung, Basilea.

Share: