ArticlesHistòria contemporàniaHistòria medievalInvestigadors

L’any Muntaner. Reflexions crítiques d’un centenari.

Any Muntaner i els almogàvers

Autor:

Stefano M. Cingolani.

Historiador.

Doctor en Filologia Romànica.

Em sembla que, entre biografia, congrés i conferències, fetes i per fer, ja he parlat prou de Ramon Muntaner[1]. El que ara em sembla més interessant, o útil, és reflexionar sobre com s’està aprofitant el 750è centenari del seu naixement, què està aportant, i a quins nivells (el popular, l’editorial i l’acadèmic), atès que aquest tipus de commemoracions poden ser una forma de crear memòria literària i històrica sovint descontrolada.

Un perill dels centenaris rau en la tendència a celebrar una glòria pàtria, real o pressuposada, sovint sense projecció exterior, perdent l’oportunitat de plantejar una visió científica allunyada del relat carregat de victimisme, de conspiracions espoliadores o de triomfalismes buits i autocomplaents, sense caure en l’estricte formalisme acadèmic, que allunya el gran públic.

El centenari de Ramon Muntaner ens ofereix una gran oportunitat per analitzar el passat col•lectiu i la seva relació amb el present. Oportunitat que, desgraciadament, en molts aspectes, em sembla que estem perdent. Com a mínim, els centenaris, per al públic interessat, haurien de servir d’estímul per tornar a llegir les obres dels celebrats, i no limitar-se a acudir a algun acte social. Almenys això hauríem d’intentar i poder fer en aquesta ocasió.

Però ja aquesta primera acció és prou complicada. Tot just l’altre dia era a la llibreria d’uns amics, la Calders de Barcelona, i havent preguntat quina edició de la Crònica tenien, es va comprovar que no n’hi havia cap exemplar. D’altra banda, vaig preguntar què podien oferir. Amb totes les limitacions que té, la millor edició en circulació és la discutible refosa de la vella de Ferran Soldevila, publicada (però molt escassament distribuïda) per l’IEC[2]. Tal vegada, hom encara pugui comprar de segona mà la vella de la col•lecció Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) d’edicions 62, sense notes ni comentaris. La nova, a càrrec del filòleg valencià Josep Anton Aguilar Àvila, també publicada per l’IEC, no compleix del tot amb els objectius, sobretot, de cara a un públic més ampli: és parcial, ja que arriba tant sols fins al cap. 146, ja en dos gruixuts volums, lluny de l’abast de qualsevol públic no estrictament acadèmic, i que presenta tot una sèrie de característiques, al meu entendre, força discutibles, que mereixen una ressenya detallada[3]. Finalment, hi ha el volum del Tast de clàssics de Barcino, amb traducció a càrrec de l’escriptor Jordi Llavina, que presenta, però, tan sols l’expedició a Orient[4]. Per molt, doncs, que es digui (i jo ho he repetit fins a la sacietat) que el centenari i les conferències, o la mateixa biografia, no han de ser un substitut de la lectura de la Crònica, tot i això, l’haurien d’estimular, la qual cosa és molt complicat de dur a terme pel gran públic.

Segurament, el mateix passarà als nombrosos, espero, visitants de l’exposició dedicada a Muntaner, al Museu d’Història de Catalunya o de la més petita i itinerant de la Institució de les Lletres Catalanes. Si he aconseguit fer-los encuriosir per l’autor i el text (ja que en sóc el comissari), com a molt, podran llegir la meva biografia. Té algun sentit tot això? Que es commemori i es faci propaganda d’un escriptor que és gairebé impossible de llegir?

La part d’actes del centenari que va dirigida al gran públic, amb la necessitat de difondre la cultura i el passat, queda en part escapçada, sense gaire possibilitats de passar de l’anècdota, com ara la lectura de fragments de la Crònica, al Parlament de Catalunya el 17 d’abril d’enguany, a un nivell més elevat i conscient de coneixement. De fet, l’acció, desitjada, d’obertura al gran públic interessat per la història del país, que haurien de dur a terme les exposicions, no pot tenir gaire continuïtat per les raons que acabo d’esmentar. El mateix, d’alguna forma, passa amb la nodrida agenda d’actes de l’Any Muntaner, a càrrec de l’Ajuntament de Peralada[5]. Un límit d’aquests actes és, desgraciadament, que són d’abast marcadament local, ja que no semblen tenir gaire impacte fora de l’Empordà i, sobretot, fora de la mateixa Peralada. Una de les activitats més importants és la de la visita per la vila, tant amb una guia com autoguiada, gràcies a la publicació del llibret “Què us diré?”: Ramon Muntaner i Peralada, a càrrec del professor de literatura catalana medieval de la UdG Xavier Renedo, amb una bona i intel•ligent selecció de textos cronístics, especialment Muntaner, és clar, i Desclot, però també algun fragment francès, acompanyada d’alguns comentaris del curador i d’autors contemporanis. I aquí poden sorgir alguns problemes, i en vull destacar almenys un. A part d’alguns detalls d’història local, producte de les darreres investigacions de Josep Maria Gironella, els textos que acompanyen els fragments de cròniques són de Carles Rahola i de Josep Pla. Color local, certa bona retòrica i ‘país’. Alguna novetat? Alguna forma de sortir d’aquesta visió de país? De superar la semblança de Muntaner que Rafael Tasis, l’any 1960, posava al final de la seva biografia: «Soldat i diplomàtic, administrador escrupolós, home de cor i sentiments, lleial i entusiasta, patriota abrandat i bon cristià, se’ns apareix com un dels homes més noblement característics de la terra catalana»?[6] Cap.

Tampoc els comentaris de Renedo no sempre ajuden. No sols perquè la juxtaposició sense comentaris de textos medieval, amb contingut sovint molt diferent, deixa l’eventual guia i el públic en la impossibilitat de fer-se una idea de les relacions entre els fets i les seves recreacions literàries, sinó perquè, per exemple, a propòsit de la mort de Felip III de França, es recorda que els francesos diuen que va morir a Perpinyà, mentre a les cròniques catalanes es donen diferents versions. Comentari: la qüestió resta oberta. De fet, mai no s’ha obert, sinó que està tancada i súper tancada. En primer lloc, qui millor que els francesos per saber on va morir el seu rei? Sobretot quan, a més dels cronistes, és el mateix llibre de comptes de la croada, redactat per Pierre de Condé, que ens diu que va ser a Perpinyà. En segon lloc, com vaig suggerir més d’un cop, davant la diferència de veus de part catalana, motivada també per la confusió del moment, és possible que hi poguéssim veure també un ‘turisme’ de guerra; versions falses utilitzades per atreure viatgers, o locals, i treure’n algun diner? Aquest podria ser el cas del cavaller en Sord (recordat per Muntaner al cap. 138), que havia d’haver patit els danys de la invasió i que tenia una masia a Vilanova de la Muga, a pocs quilòmetres de Peralada, i deia que el rei de França havia mort a casa seva. Però no, d’això, que podria tenir un cert nivell de curiositat per al modern turista, en la comparació amb algun seu homòleg medieval, ni una paraula. I això és per voluntària ignorància de certa bibliografia, diria, i no per altres raons.

I anem al tercer moment important de les celebracions. El Congrés internacional: Ramon Muntaner: fets, dits i “veres veritats” (1265-2015), celebrat a Peralada i Girona els dies 10-12 de juny d’enguany. Una primera observació: el públic, amb una sola segura excepció, a les dues sessions celebrades a Peralada, era format només pels ponents i algunes poques altres persones que treballaven en la organització. I la ciutadania? I els estudiants universitaris? Aparentment, no s’hi comptava.

Segona observació, ara respecte al títol: “veres veritats”. En el fons, a part d’algunes comunicacions puntuals (més dirigides a comentar el relat de Desclot, però), l’únic que ha plantejat el problema vaig ser jo mateix, intentant també provocar certa reacció entre els assistents. No em sembla haver-ho aconseguit gaire, perquè el problema de la “veritat”, o millor, de la relació entre els fets i la seva versió narrada per part de Muntaner, sembla que sigui un tema gairebé tabú, especialment entre els filòlegs. I això ens porta als continguts del congrés[7].

La publicació de les actes permetrà tenir una idea més exacta, però, de moment, ja es poden fer algunes consideracions. A part d’una sèrie de breus contribucions de caràcter puntual, sovint més lligades a qüestions històriques que no pas estrictament a Muntaner, hi va haver un nodrit bloc d’intervencions d’historiadors i un nombre molt més reduït, dirigit explícitament a la Crònica de Muntaner. Entre les dels historiadors, vull destacar especialment dues que afecten la biografia de Muntaner: la de Josep Maria Gironella i la de Mateu Rodrigo, mentre són d’abast més general la d’Elvis Mallorquí, sobre els efectes de la croada; i, especialment, la de Josep Torró sobre els almogàvers, que ens obligarà a canviar radicalment totes les idees que n’hem tingut fins ara. La publicació serà especialment benvinguda per poder-les valorar amb calma.

Les dirigides a l’obra de Muntaner eren bàsicament quatre. Una de breu, la de Xavier Renedo, sobre un tema molt concret; la meva, amb la qual, com ja he dit, he intentat provocar diàleg i canviar certes perspectives tradicionals; i, finalment, les de l’historiador Jaume Aurell i de Josep A. Aguilar, dedicada a l’art literari del cronista. Aurell, amb el benefici de la publicació, no em sembla que hagi aportat res de nou respecte a quant ja havia publicat[8]. D’Aguilar què podria dir? Li hauria de dedicar moltes pàgines. Em limitaré a poques consideracions. Com he intentat mostrar, em sembla central plantejar-se el problema de la relació entre els fets, talment els podem reconstruir i la manera en què Muntaner els narra o els inventa. Sense fer això, serà més que difícil, diria impossible, fer-se una idea de quina mena d’història explica el cronista, i si no sabem si ens trobem davant d’un (exagero) bon reporter[9] o un recreador, també serà ardu copsar quina és la seva capacitat literària. Em sembla evident que un periodista, per molt bon estil que tingui, és una cosa diferent d’un novel•lista, i la capacitat que aquest té de crear personatges i situacions és fonamental per apreciar-ne l’art. Bé, a dos episodis que vaig destacar com literàriament molt brillants i totalment inventats, la separació de la reina Constança del rei Pere (cap 95.) i el “setge” de Peralada (caps. 123-125), a la seva edició, Aguilar dedica respectivament quatre i sis pàgines de notes. Es pot creure que no troba espai per fer algun comentari respecte a la relació d’allò narrat amb els fets? Muntaner és tractat com si fos senzillament un novel•lista que no té cap relació directa amb la història; i, al mateix temps, com si fos un cronista que sempre explica la “vera veritat”. Així doncs, no cal indagar en el tema.

Aquest exemple, entre molts altres, de l’obra d’Aguilar, obliga a reflexionar sobre la lamentable tendència present a certs sectors acadèmics (per sort, tan sols alguns), on la territorialització (això és meu i ningú no ho pot tocar) porta a la ignorància premeditada de tot altre tipus de contribució, sobretot, quan aquesta obligaria a revisar certs esquemes de pensament o, senzillament, a pensar, ras i curt. Perquè la negació sistemàtica de noves o diferents maneres d’enfocar i plantejar els problemes, la reducció ad nihilum de part de la bibliografia, quan aquesta es presenta com a incòmoda o és sentida com a invasora, no permet avançar en la comprensió del passat i manté la investigació en l’anècdota erudita.

Imatge: Il·lustració d’ Oriol García i Quera. Els almogavers a Orient lluitant en la batalla del riu Cefís.


[1] Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner, Base, Barcelona 2014, la conferència a l’Ateneu Barcelonès es pot veure en vídeo https://www.youtube.com/watch?v=kJ2-rnmjfjw, mentre del congrés en parlaré més endavant.
[2] Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques, III. Crònica de Ramon Muntaner, revisió filològica de Jordi Bruguera, revisió històrica de M. Teresa Ferrer Mallol, IEC, Barcelona 2011.
[3] Josep Antoni Aguilar Àvila, La Crònica de Ramon Muntaner: edició i estudi (pròleg –capítol 146), 2 vols., IEC, Barcelona 2015.
[4] Després de la magnífica traducció francesa d’Agnès & Robert Vinas, La Compagnie catalane en Orient, TDO Edicions, Péronnas 2012, abundosament il•lustrada.
[5]http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions_2015/ramon-muntaner/ i http://ca.visitperalada.cat/per-fer/any-muntaner/.
[6] Rafael Tasis, La vida d’en Ramon Muntaner, Dalmau, Barcelona 1960, p. 62.
[7] El programa es pot veure a https://www.udg.edu/jornades/Congr%C3%A9sMuntaner/Programa/tabid/ 22552/language/ca-ES/Default.aspx.
[8] Jaume Aurell, Authoring the Past. History, Autobiography, and Politics in Medieval Catalonia, UCP, Chicago-London 2012, ps. 71-89.
[9] Aquesta és una visió quelcom “popular” que retrobem de vegades als mitjans de comunicació.

Share:

Leave a reply