ArticlesHistòria modernaInvestigadors

L’arrel oblidada. La immigració occitana a la Catalunya del Barroc

Tolosa de llenguadoc

Autor:

Marc Ponts

Llicenciat en Humanitats

Sovint, quan ens referim als grans moviments immigratoris que han modelat la societat catalana en el decurs de la seva història, únicament, parem esment en les onades immigratòries que ha conegut Catalunya en els darrers cent anys, però oblidem que la gran onada d’immigració occitana, que va arrelar a Catalunya des de mitjans del segle XVI fins ben bé el primer quart del segle XVIII, va marcar un abans i un després; tant en la configuració de la societat com en altres aspectes que hi estan directament relacionats: demografia, economia, cultura, etc. En aquest article, valorem la repercussió demogràfica d’aquesta immigració i posem de relleu un aspecte controvertit: el pretès origen català de molts cognoms d’origen occità.

Per situar-nos, cal contextualitzar la realitat de la Catalunya de mitjans del segle XVI, que és l’etapa inicial d’aquest moviment immigratori. En aquest context, direm que Catalunya era un país escassament poblat. Segons el professor Simon i Tarrés [1], el fogatge de 1553 comptabilitza un total de 67.327 focs, que equival a dir un cens de 269.308 habitants (exclosos els comtats del Rosselló i la Cerdanya), i una densitat de 8,4 hab/km2.

La Catalunya de 1553 és un país bàsicament rural, que es troba en fase de recuperació de les grans crisis baix-medievals (pesta negra, epidèmies i pandèmies, acusada crisi econòmica i social, guerres dels Remences), i les taxes de població i de producció que indiquen que ha iniciat el camí que l’aproxima als màxims de l’etapa de plenitud del primer terç del segle XIV (immediatament anteriors a 1333 “lo mal any primer”). La capital de país, Barcelona, era una ciutat de 35.000 habitants (poc més del 10% de la població total de Catalunya, inclosos els comtats ultra pirinencs); cap altra ciutat catalana superava els 10.000 habitants: Perpinyà, Lleida, Girona, Tortosa i Tarragona tenien un cens de població situat entre els 5.000 i els 10.000 habitants.

La Catalunya de 1553 també és un país en reconstrucció i recuperació de l’aparell productiu per la via de les explotacions agràries (masos, alous, tinences) i de les explotacions industrials (molins, fargues, telers, drassanes); recuperació del teixit comercial i mercantil (gremis, mercats, fires, nolis); i recuperació de les infraestructures viàries (camins, ponts, hostals, dics i ports). Però és un país despoblat. Un país -a diferència del que succeeix a Occitània durant el mateix període- la potencialitat del qual genera els seus recursos és molt superior a la mà d’obra disponible.

En canvi, l’Occitània de 1553 és un país en flames. L’imperialisme reduccionista francès, vestit de guerres de religió, va destruir l’aparell productiu i el teixit social i econòmic del país, tot provocant una tragèdia de dimensions incalculables. Una crisi formidable que es va traduir en la mort o en la immigració de milers de persones. La professora Núria Sales afirma que «entre 1568 i 1589 (sic) es va produir (a Occitània) un saqueig constant que va comportar la destrucció de molts pobles i economies dels comtats de Foix i de Bearn, i de la regió de Conserans».

Una immigració que va seguir el camí del sud i que va fer de Catalunya, per les raons anteriorment argumentades -i perquè al Principat els salaris creixien a bon ritme, tant a causa de la demanda de mà d’obra com també per la inflació de preus provocada pels metalls americans-, la principal destinació dels occitans.

Per tenir una idea de la magnitud d’aquesta immigració, la mateixa Núria Sales [2] ha aconseguit documentar l’entrada de fins a 400 persones diàries durant el període de màxima intensitat immigratòria –que coincideix amb l’etapa de màxima intensitat de la violència (1568-1589)– . I aquesta dada xifra únicament el trànsit a través d’un dels molts passos existents: el de la Vall de Querol (Cerdanya). Fent un càlcul ràpid, assolim la xifra improbable de 146.000 persones/any. Això indica que aquesta immigració tenia en part una naturalesa de temporalitat, que coincidia amb l’època de les tasques més feixugues al camp (la sega, la verema).

Però altres fonts revelen que una altra part –numèricament molt important- d’aquest corrent va arrelar a Catalunya i va contribuir decisivament al redreçament demogràfic i econòmic del país. La professora Capdevila i Muntadas [3] afirma que el perfil majoritari de l’immigrant occità corresponia a un home jove i solter que es desplaçava en colla, a la recerca de tasques agràries temporals (la sega, la verema) i que al cap de tres o quatre anys (tres o quatre viatges) acabava arrelant al país per la via del matrimoni amb una fadrina o una vídua nativa. El professor Millàs i Castellví [4] –pel que fa als primers anys del segle XVII– xifra un percentatge de marits occitans que oscil•la entre un 10% i un 20% a les comarques de la Segarra i de la Conca de Barberà; i altres fonts afirmen que algunes viles de les comarques del Baix Llobregat i del Maresme presenten –durant el mateix període- taxes d’entre un 25% a un 50% d’immigració occitana sobre el total de la població. Destaca, en aquest sentit, el cas força il•lustratiu de la parròquia de Sant Boi de Llobregat, que durant els darrers anys del segle XVI i primers anys del segle XVII, va celebrar els oficis litúrgics en llengua occitana.

També les fonts documentals d’una vila de poca població i relativament aïllada en relació als nuclis de fort creixement econòmic i demogràfic, com és el cas de Vallfogona de Riucorb (Segarra històrica), revelen la presència de població d’origen occità. El Memorial de Combregats de 1592 detalla l’existència de 4 focs d’origen occità sobre un total de 65 focs, que concentraven 22 persones sobre un total de 352 habitants, és a dir, un 6,25%. Però aquesta dada és enganyosa, perquè una revisió del mateix document revela l’existència d’occitans que residien en focs natius en qualitat de personal subaltern. Són 10 persones més que sumen –amb els caps de foc i les seves famílies- un contingent total de 32 i representen una taxa del 9,09%, molt propera al 10% de Cervera o de Montblanc. Dades que també posen de relleu un degoteig que no es va aturar –a Vallfogona- fins la segona meitat del segle XVII.

I això evidencia que en 1592 –en el punt cronològic central del fenomen demogràfic occità- a Vallfogona de Riucorb -i per extensió al conjunt del país- hi havia tres tipus diferenciats d’immigració occitana:

a) Els pioners.

La documentació sagramental i notarial de 1592 de Vallfogona revela que els pioners, aquells homes solters que esmentàvem anteriorment que varen arrelar al país per la via del matrimoni a Vallfogona ho feren quasi sempre amb vídues natives. En 1592, les fonts documentals revelen que disposaven de certa massa patrimonial que els permetia exercir com a “cap de foc”. De professió, “agricolae” (pagesos aloers i tinents), el concert matrimonial els havia situat en una posició econòmica relativament còmoda i en una posició social plenament integrada. Els seus fills estan relacionats documentalment com a “fill de francès”, però no es constata enlloc que aquesta observació obeís a conductes instituïdes de marginació social, perquè els Llibres de Capitulacions revelen que, en alguns casos, negociaren matrimonis força avantatjosos per als seus fills i filles amb membres de les famílies natives més destacades socialment i pròsperes econòmicament de la comunitat.

b) Les parelles.

Els Memorials de Combregats de finals del segle XVI revelen l’existència de parelles –matrimonis- molt joves (d’edats compreses entre els 15 i els 18 anys) de “francesos”, que residien a casa dels patrons natius en qualitat de personal subaltern. No disposaven de cap tipus de patrimoni i estaven situats a la base de la piràmide social i econòmica de la comunitat. En canvi, les fonts documentals de la primera meitat del segle posterior (Memorials, Capitulacions i Capbrevacions) revelen que es varen beneficiar del darrer impuls econòmic expansiu previ a la crisi dels Segadors (1612-1627). I els trobem relacionats en qualitat de propietaris o tinents regentant obradors tèxtils de lli i de llana, obradors de fusteria, obradors de ferreria i forja, o dedicats a la construcció com a “mestres de cases”. També els trobem exercint (com a activitat complementària) l’ús i explotació (en règim de tinença) de finques agrícoles de petites dimensions, situades a l’areny del riu o a la vora de la sèquia major (“Sèquia dels terratinents”). Els seus fills consten a les fonts documentals com a “fills de francesos”, però tampoc es constata enlloc que aquesta referència obeeixi a algun tipus instituït de conducta social de marginació.

c) Els itinerants.

També les fonts de finals del segle XVI revelen l’existència d’un contingent poc documentat, format per individus solitaris que residien a casa dels patrons en qualitat de personal subaltern. Són el darrer vestigi dels pioners, amb la particularitat que no arrelen per la via del matrimoni, sinó que ho fan en una simple relació patró-llogat. Dedicats bàsicament a l’activitat ramadera (pastors, rabadans), les fonts documentals revelen que no disposen de cap tipus de patrimoni i que sovint canvien de patró o, fins i tot, s’emplacen fora de la vila i se’n perd el testimoni. Les fonts documentals els assenyalen com el col•lectiu més feble i els presenten com el paradigma de la misèria. Situats a la base de la piràmide social i econòmica de la comunitat, sovint formen part del segment poblacional catalogat com a “pobre de solemnitat”, soterrats de franc a la seva mort “per l’amor de Déu” . Amb la fi del període econòmic expansiu (a partir de 1627), algunes d’aquestes persones passen a engrossir el fenomen del bandolerisme “homes facinerosos”. El professor Llobet i Portella [5] els documenta com a elements integrants de les grans colles o com a simples assaltants de camins que actuen en solitari.

Català i occità, llengües i cultures germanes.

Un buidat exhaustiu de la documentació sagramental i notarial de Vallfogona de Riucorb ha permès l’elaboració d’aquest quadre que detalla l’origen i existència del col•lectiu de població occitana. Fixem-nos-hi bé, perquè a primer cop d’ull sorprèn la familiaritat dels cognoms. Castells, Badia, Costa o Pujol –per esmentar-ne uns quants- són patrònims considerats erròniament d’origen alt-medieval català, ja que les fonts documentals ens revelen que són clarament occitans. I això prova que occitans i catalans hem compartit, des de l’època de formació dels cognoms (segles XI i XII), el mateix sistema patronímic. I el mateix lèxic.

Occitans a Vallfogona

(Clica per veure més gran).

Però allò més sorprenent és la revelació de la consciència errònia que probablement resisteix en la ment de moltes persones que actualment es cognomenen Segalés, Mateu, Mercer o Lafont, i estan convençuts que l’origen de la seva nissaga clava les seves arrels en la Catalunya de l’any 1000. Es demostra aquest fet a partir d’alguns exemples: els Segalés de Vallfogona procedien de Comenge; els Mateu i els Lafont de Vallfogona procedien de Bigorra; i els Mercer de Vallfogona (o Marsé/Mersé) procedien de Conserans. Tanmateix, els cognoms Serret o Vergés, (de l’avi patern i de l’àvia materna de l’autor d’aquest article), patrònims actualment presents arreu del Principat, són clarament d’origen occità.

El professor Simón i Tarrés [6] calcula que, en 1626, el darrer any del període expansiu previ a la crisi (1627-1640) i la revolució dels Segadors (1640-1652), el Principat alberga una població total de 475.000 habitants, amb una densitat de 14,8 hab/km2, la qual cosa representa un increment demogràfic –respecte al fogatge de 1553- de 205.000 habitants. Un increment espectacular que traduït en xifres representa una taxa de creixement acumulada del 77%, que no s’explica sense l’aportació de la immigració occitana. Un impuls demogràfic formidable participat per un corrent d’immigració de grans proporcions que no coneixeria una nova rèplica fins a la segona meitat del segle XIX (amb la immigració procedent d’Aragó i del País Valencià); la segona meitat del segle XX (amb la immigració procedent del centre i sud peninsular), i els primers anys del segle XXI (amb la immigració magribina i asiàtica).

Amb aquestes dades, resta manifestament palès que l’aportació occitana va representar un fenomen substancial en la transformació de la societat catalana en una etapa decisiva de la seva història. Un testimoni que ha passat a formar part de la de la nostra realitat actual. Una aportació cabdal en la formació i el desenvolupament de la societat catalana moderna i contemporània que passa injustament desapercebuda. L’arrel oblidada.

França 1610

Origen geogràfic dels occitans de Vallfogona (clica per veure més gran).
Font: Cartes de la France. Assenyalat en color vermell el comtat de Foix; en color blau el comtat de Bearn; i en color verd, el ducat d’Alvèrnia.

Imatge: senyal heràldic dels comtes de Tolosa que acabà esdevenint la bandera d’Occitània en l’època contemporània.


[1] Simon i Tarrés, Antoni. La població catalana a l’època moderna. Síntesi i actualització, Barcelona, 1992, p. 219.
[2] Sales i Folch, Núria. Senyors bandolers, miquelets i botiflers, Barcelona, 1980, p. 95.
[3] Capdevila i Muntadas, Alexandra. La matrícula de 1637. Radiografia dels francesos residents al Maresme, Girona, 2003, p. 241.
[4] Millàs i Castellví, Carles. Els altres catalans dels segles XVI i XVII. La immigració francesa al Baix Llobregat, Barcelona, 2005, p. 85 .
[5] Llobet i Portella, Josep Maria. Documents cerverins sobre bandositats (1545-1636), Lleida, 2009, p. 72 .
[6] Simon i Tarrés, Antoni. La població catalana… op. cit.

Fonts:

-Arxiu Històric Comarcal de Baix Camp (ACBC). Reus. Fons documental de Vallfogona de Riucorb.

-Cartes de France Histoire.
http://www.cartesfrance.fr/histoire/

Share: