ArticlesHistòria modernaInvestigadors

L’economia de la mort

mort d'un jove galant

Autor:

Marc Ponts

Llicenciat en Humanitats

Sovint hom pensa que, durant l’Antic Règim, la font d’ingressos principal de l’estament eclesiàstic procedia del cobrament dels drets i rendes de les terres que senyoreja. Això és parcialment cert. Vull dir que aquestes rendes es destinaven al sosteniment del clergat major: bisbats, canongies, monestirs, abadies, etc.

I el clergat menor? És a dir, el rector parroquial i el personal subaltern que depenia d’aquesta figura?

Les Capbrevacions –una mena d’equivalent a la contemporània “declaració de patrimoni”– revelen que, abundant en l’idea general, una part de la producció agrària i ramadera es destinava al sosteniment de la parròquia. Una part que variava en funció de la plaça i que generalment es movia entre 1/9 i 1/11 part de la collita o del bestiar.

Però allò que en moltes ocasions passa desapercebut és la font d’ingressos procedent dels drets d’enterrament, allò que jo anomeno “l’economia de la mort”. En aquest sentit, és important subratllar que la parròquia tenia el monopoli d’aquesta font de recursos, i les xifres que revelen els “Llibres d’òbits” no són menyspreables.

Anem a pams. L’estudi de la documentació sacramental de la vila de Vallfogona de Riucorb dels segles XVI i XVII –actualment dipositada a l’Arxiu Comarcal del Baix Camp a Reus– posa de relleu la importància d’aquests ingressos.

Morir a Vallfogona –com a qualsevol altra vila del Principat–  era molt habitual i no era gens barat. La Parròquia de Santa Maria havia fixat uns imports mínims. Però no hi havia establert un sostre de despesa. Ras i curt, això ens indica que aquests soterraments, al marge de la seva funció litúrgica, tenien un caràcter marcadament social. Havien esdevingut institucions socials que servien per mesurar la força patrimonial d’un foc (d’una família).

L’any 1592, a Vallfogona, el cost bàsic de soterrament estava situat en 20 sous. Això vol dir l’equivalent –poc més o menys– al salari d’un treballador jornaler ben retribuït durant tres setmanes. Cal no oblidar la forta inflació de preus i salaris que afectava l’economia catalana de finals del cinc-cents. Aquest cost era el resultat de la suma de diversos conceptes:

Principat 1

(Clica per veure la imatge més gran)

Si bé és cert que algunes persones no tenien recursos per fer efectiu aquest pagament –i la parròquia ho tenia contemplat amb una fórmula que anomenaven «pobre de solemnitat, soterrat per l’amor de Déu»–; les famílies econòmicament més potents de la comunitat ho celebraven doblement: com un sagrament de la litúrgia catòlica, i com una demostració pública de força de la família. I la resta ho vivia com una obligació imposada pel sistema.

Funeral Pere Pont

Inscripció obituària que detalla el contingut dels conceptes de la despesa d’enterrament que imposava la Parròquia de Santa Maria de Vallfogona. Inscripció que correspon a Pere Toni Ponts de l’Ametlla,–avantpassat directe de l’autor de l’article- pagès tinent de professió, mort a Vallfogona el 24 de Gener de 1594.

Durant la darrera dècada del segle XVI (anys que corresponen a l’etapa de plenitud econòmica del cinc-cents), el Llibre d’òbits de Vallfogona posa de relleu l’existència d’un paisatge social i econòmic marcat per unes acusades desigualtats.

En el cim trobem la inscripció obituària d’en Joan de Çaportella, delegat de l’Ordre dels cavallers de Sant Joan de l’Hospital a la comanda de Vallfogona. Cal afegir que aquest personatge pertanyia a una família de l’aristocràcia comarcal de la Segarra, íntimament relacionada amb el bandolerisme i, més concretament, amb la facció nyerra. El 20 de novembre de 1592, es va celebrar el funeral i el rector redactà en la inscripció el cobrament de 100 sous.

Per tenir una idea més concreta del que representava aquesta inversió, cal que la contextualitzem en la seva època. Pel Llibre de Capítols, Testaments, i Altres sabem que un animal jove (una vaca, un ruc) tenia un valor al voltant de les 6 lliures barcelonines, i que una lliura equivalia a 24 sous. Per tant, l’enterrament d’en Çaportella va tenir un cost aproximat de 3/4 parts d’un ruc.

En segon terme, per ordre de despesa, trobem la inscripció obituària de la Joana Corbella –esposa del moliner Corbella–, que va morir de part de bessones. Cost del soterrament: 80 sous. Mesos més tard, va morir una de les bessones i la família va esmerçar altre cop una bona quantitat en la cerimònia de funeral: 80 sous. Un cost de ½ vaca per cada enterrament.

En tercer lloc, trobem la inscripció obituària d’en Mathià Granell, batlle per nomenament senyorial, de professió mercader negociant, arrendador dels delmes de la comanda santjoanista de Vallfogona, pels quals pagava a la dominicatura 100 sous anyals. El 6 de gener de 1596, es celebra un lluït funeral que li costa a la vídua 70 sous, l’equivalent al cost de quasi mig ruc.

Aquestes són les despeses més destacades. Però no tothom estava en disposició d’esmerçar aquestes quantitats. Si be és cert que durant aquest període el 75% de la població podia destinar una part dels seus ingressos al pagament d’aquests costos –fet que revela una situació econòmica general pròspera–, la gran majoria de la població esmerçava una despesa que oscil•lava entre els 20 i els 30 sous.

I en l’altre extrem es situaven aquelles persones sense recursos, generalment, immigrants occitans sense patrimoni material ni arrelament social, que com esmentava anteriorment, eren soterrats de franc amb la fórmula per l’amor de Déu en una celebració de funeral amb el rector a soles. En el Llibre d’Enterraments de Vallfogona, durant la darrera dècada del segle XVI, aquest col•lectiu representa un 10% del total d’inscripcions obituàries.

Un capítol apart –per anecdòtica– mereix la inscripció obituària d’en Pere Capdevila, mestre ferrer. En 1591 va morir la mestressa Capdevila, i consta que la família va esmerçar una despesa inferior al cost bàsic. En principi, podríem pensar que els Capdevila –per nivell de recursos– estaven a mig camí entre els “pobres de solemnitat” i la base econòmica i social de la piràmide poblacional.

En canvi, la inscripció obituària de mestre Capdevila, mort durant la pesta de maig-juny de 1599, ens rescata dels dubtes perquè el rector fa constar que, pocs dies abans de morir, el «mestre Pere Capdevila ferrer s’ha reconsiliat ab mi i ab la sancta Iglesia i s’ha confessat i combregat». Altres documents apunten l’origen occità dels Capdevila, més concretament, de les Cevenes, una regió de forta implantació de “l’heretgia” hugonota, que explicarien aquesta situació singular.

A tot això cal afegir una despesa addicional que en la documentació sagramental trobem conceptuada com a «per la salvació de la sua ànima». Era una aportació que la família del finat lliurava a la parròquia per costejar la celebració d’un o varis oficis religiosos en memòria del difunt. En aquest apartat només trobem els focs més potents de la comunitat; bàsicament, els moliners, els hostalers, els pagesos aloers i tinents.

En la documentació sagramental no hi ha cap relació detallada de costos mínims, però en algunes inscripcions obituàries es constata la redacció posterior d’un annex que esmenta la quantitat lliurada per la família per satisfer aquest concepte. Quantitats que oscil•len entre els 100 i els 200 sous, en funció de la força econòmica de la família.

En resum, trobem que, només durant l’any 1592, la Parròquia de Santa Maria de Vallfogona va recaptar en concepte de drets d’enterrament i misses sufragades la suma de 800 sous. Això era l’equivalent aproximat al cost de 3 vaques i 2 rucs. O si es vol, l’equivalent al cost d’un jornal de terra (parcel•la de 5.000 m2) conreada i arbrada.

Una important font d’ingressos –al marge dels delmes ordinaris procedents de la producció agrària i ramadera anyal– que permetia a la Parròquia de Santa Maria de Vallfogona sostenir una cúria formada pel rector, un beneficiat, un falconer, un escolà i una minyona, cinc persones que formaven el que anomeno “sector passiu” de l’economia local en una vila d’escassament tres-cents habitants.

Imatge: Fragment de l’obra La Muerte y el joven galán del pintor castellà Pedro de Camprobin (1605-1674).

Share: