ArticlesHistoriadors

L’encarcarament de la història a Catalunya

Autor:

Cèsar Sànchez

Llicenciat en Història

Co-creador del web historiesdeuropa

Ja durant la segona meitat dels 90 del segle passat, historiadors com Borja de Riquer advertien de la “manca de perspectiva interdisciplinària” i afegia que calia “superar l’estar massa tancats en nosaltres mateixos”, tot fent història comparada i mirant més Europa[1]. Enric Pujol, en una reflexió sobre l’estat de la disciplina històrica al nostre país, també es feia aquestes preguntes: és vàlida encara al nostre país la disciplina històrica? I quin paper hi juga? [2]

Dels 90 ençà aquests avisos d’encarcarament s’han fet realitat, i els efectes d’aquest enquistament encara s’han fet més notoris. Es pot comprovar en la manca total de bibliografia en català de qualsevol tema històric que no versi estrictament sobre la pròpia Catalunya. Amb prou feines, la UAB té algun manual propi d’etapes cronològiques, l’editorial UOC ha editat material per a les seves assignatures, i hi ha un llibre sobre Israel i una altra sobre la visió occidental d’Àfrica, i parem de comptar.

No hi ha cap col•lecció encara d’històries nacionals com la Cambridge, ni tan sols el més elemental dels recursos com és un altes d’història universal. No hi ha biografies de personatges de la història universal, encara ens hem de limitar a les més que descatalogades dels anys 60, editades a sud-Amèrica pels exiliats catalans. No tenim cap episodi de la història universal redactat en català, un parell de tristos intents de l’Eudald Carbonell d’il•lustrar-nos sobre el comportament de l’Homo Sapiens i prou. Ni una guerra dels Trenta Anys, ni un procés d’independència d’Irlanda, ni una unificació ni italiana ni alemanya, ni una república francesa, res en català. Ni tal sols sobre un tema com la Segona Guerra Mundial, pel qual sembla que hi ha aquí tanta tirada, podem trobar res en català.

Això sí, una vegada vaig trobar de saldo una enciclopèdia de llocs misteriosos[3]. I és que sorprèn com, de vegades, volem ser tan recargolats en les publicacions que fem, mancant-nos coses tan elementals. Volem ser tan originals que ens passem tres pobles. Llavors no ho compra ningú i sempre surt el típic que diu: <<ho veus com en català no es ven?>> Clar, si et dediques a vendre l’aparellament de l’escarabat blau a la Mongòlia inferior només perquè estigui en català, no l’haurem de comprar. Sembla que els de la història en català ens prenguin pel pot on col•locar les restes, més que no pas pel del bon perfum.

Actualment, a Catalunya la situació s’ha anat enquistant, empitjorant, mentre que determinats interessos econòmics s’han acomodat a les escorrialles del mercat en castellà o, simplement, a romandre al marge del gran públic. Si la manca de biografia en català n’és un efecte, un altre és la conseqüent manca d’especialistes en la història d’altres països. Quants especialistes catalans en història d’algun país europeu coneixem? Així com França, Anglaterra i, fins i tot, els Estats units tenen especialistes en història de Catalunya (Pierre Vilar o Paul Preston serien els exemples potser més coneguts), nosaltres hem de tirar de periodistes i escriptors de novel•les (amb tot el respecte), quan per exemple parlem d’Alemanya.

Aquesta manca d’especialistes en temes històrics internacionals reconeguts (més enllà dels professors universitaris) i de la conseqüent biografia, fa que la nostra història la construïm únicament unidireccionalment, mirant i comparant-la només amb allò que, de fet, ens ha estat imposat, sovint acompanyat de la paral•lela prohibició d’estudiar la pròpia història, és a dir, mirant la història d’Espanya. Així és difícil entendre molts aspectes de la pròpia història de Catalunya o avançar en el seu coneixement plantejant noves idees: <<si vols obtenir resultats diferents, fes coses diferents>>, però aquí seguim immersos en una inèrcia autodestructiva perillosa, ja que de moment encara només afecta la història, i no la novel•la.

El que ens falta, per tant, conceptualment, com a conseqüència d’aquestes dues mancances anteriors, fins i tot en la nostra història, és la història comparada i, lligada amb aquesta, una història de la gent sense història o des de sota. Una història comparada és bàsica per a l’estudi i comprensió d’una història social i la de la gent sense història o des de sota, és bàsica per anar més enllà del que feien o deien nobles, rics i polítics. Així mateix, és bàsica per analitzar i entendre millor l’afectació de processos globals al nostre país: rarament podrem saber per quin motiu la burgesia catalana no va crear un estat propi al s. XIX, si només comparem el procés industrialitzador català amb el món rural predominant a Castella.

Actualment, el que tenim és tota una història des de dalt, amb una petita gran excepció com va ser el ja desaparegut historiador Josep Termes, famós per estudiar el catalanisme en les classes treballadores. Si Termes no hagués trencat aquest aïllament ideològic, ens hauríem quedat amb la versió oficial, completament espanyolitzada, de “el catalanisme és cosa de burgesos”, que tant mal va fer en aquest país utilitzat, als 70 i 80, tant per la dreta com per l’esquerra espanyola i les seves sucursals d’aquí.

Potser ja ha arribat el moment de tallar aquell cordó umbilical que unia una incipient història social des de baix, amb l’espanyolisme pseudoprogre, hereu de la transacció (com anomena el professor Bernat Muniesa la segona restauració borbònica, altrament dita transició) que interpretaven els escrits de Hobsbawmm, Rudé i Thompson des d’una parcialitat partidista barroera, sent Termes un precursor d’aquest alliberament mental i historiogràfic. Quan parlem d’aquestes tendències, ens ve a la ment l’etiqueta: historiador marxista, i per això és tan important, com deia Riquer a l’inici de l’article, una major perspectiva interdisciplinària.

L’historiador Josep Fontana, potser l’exponent d’historiador marxista per antonomàsia, és l’exemple de l’evolució historiogràfica del nostre país que no va caure en el parany espanyolista. En entrevista a Vilaweb, es pronuncia a favor d’un model d’història social europea, que trenqui els esquemes d’una història feta sempre des de dalt. Aquesta història hauria de deixar de tractar la gent, com a molt, com a una massa desdibuixada, que actua d’espectadora a l’uníson de l’oficialitat. Amb tot, Fontana pertany a una generació víctima del seu temps (que va tenir com a professors clàssics Vicens Vives i Ferran Soldevila) i seria hora que el relleu generacional agafés el seu testimoni i l’adaptés a les noves circumstàncies[4].

Es fa evident que ens trobem actualment en aquest atzucac, quan mirem els temes que tracten recentment els llibres d’història en català, els quals se centren molt en el tema de la independència o l’àmbit local. Els darrers anys han sortit llibres sobre el FAC, la Crida i Terra Lliure i, recentment, sobre la Plataforma per la Llengua i EPOCA, d’entre altres. En història local hi ha una col•lecció amb més de cent números de fotografies antigues per poblacions, per posar un exemple. Tots aquests són llibres que parlen sobre Catalunya i només sobre Catalunya, els quals intenten escapar-se de l’espanyolisme dominant. El tema de l’independentisme és històricament contraposat al model historiogràfic espanyol i un tema de base social. Altres formes d’escapisme es manifesten en l’aparició de biografies sobre personatges catalans, des de l’últim compte de Pallars fins la de l’advocat Solé i Barberà o l’aparició d’un llenguatge propi per definir marcs cronològics (com l’utilitzat en aquest article de <<segona restauració borbònica>>). Però el que és una interpretació de la història de fora de les nostres fronteres, se segueix resistint i, com a conseqüència, una història general comparada nostra segueix sent impossible. Cal ser conscients de l’estat subordinat actual de la cultura i la llengua catalana, que no ajuda a disparar aquesta normalització. Al potencial lector se l’obliga a un esforç addicional, si vol trobar res en català (en cas de que existeixi el que cerca). Pel que fa a respondre paral•lelament les preguntes inicials plantejades per Enric Pujol, ens hauríem de qüestionar si volem fer del català una llengua vàlida per interpretar el món segons el nostre punt de vista. Hi ha indicis que és així, amb l’aparició de webs i revistes en paper i digitals que parlen dels temes més variats en català i l’existència d’una demanda que supera l’oferta.

Per tant, el paper que actualment hauria de jugar la història al nostre país hauria de ser la de trencar l’encarcarament a que ens han (i ens hem) abocat. La disciplina històrica no només és vàlida, sinó que també té encara un llarg recorregut per ocupar tot un espai d’interpretació del món des de la nostra cosmovisió i en la nostra llengua. I com a conseqüència d’aquesta visió pròpia del món, podríem avançar en el coneixement de la pròpia història de Catalunya. Aquesta idea està recollida per molts experts alemanys, com Jürgen Kocka[5], i impulsada per la nova situació social sorgida de la reunificació de les dues alemanyes. Potser aquí ens hauríem de posar ja les piles també, i adaptar-nos als nous canvis polítics que s’esperen a Catalunya aquests propers anys.

Imatge: Fotografia llibres.


[1]RIQUER, Borja: Dossier: Per una història social i cultural del catalanisme, Terme, 1996, núm. 11, 24-29.
[2]PUJOL, E. El descrèdit de la història. 1a ed. Girona: Llibres del segle, 1993.
[3]INGPEN, R., WILKINSON, P. Enciclopèdia dels llocs misteriosos. 1a ed. Barcelona: Barcanova, 1992.
[4]M’apunto a la independència si és realitzable sense danys per a ningú [en línia]En: Vilaweb TV, 12/07/2007 [consultat el 17/09/2014]. Disponible a: http://www.vilaweb.tv/josep-fontana-mapunto-a-la-independencia-si-es-realitzable-sense-danys-per-a-ningu
[5] KOCKA, J. Historia social y conciencia histórica. Madrid: Marcial Pons, 2002.

Share: