Crítica de cinema històric

Quan no serveix de res haver servit el rei d’Anglaterra

Autor:

Oriol Canals

Llicenciat en Història

Aneu amb compte! Aquesta ressenya conté informació concreta del contingut del film Obsluhoval jsem anglického krále (“Jo he servit el rei d’Anglaterra”). Llegiu sota la vostra pròpia responsabilitat.

La majoria de films històrics basats en fets del període d’entreguerres europeu que ens arriben compten amb uns trets ben definits. Històries de patiment o culpa teixides dins el Tercer Reich, amb uns perfils comercials molt clars i que apel•len aquell cinema de la Shoah més fàcil i dramatitzat. No costarà massa, però, topar-se ben aviat amb algunes de les grans obres cinematogràfiques sobre el període que, fugint de costumismes i amb originalitat, ens mostraran els diferents moments històrics des de perspectives ben diferents. A nivell europeu, alguns dels directors que més destaquen els trobem a la mateixa Europa central, essent els realitzadors txecs, eslovacs i polonesos alguns dels més destacats. D’entre ells, Jiří Menzel és segurament una figura clau per entendre aquesta tradició cinematogràfica. Menzel madurarà com a director en plena explosió cultural i política de la Nová vlna a la Txecoslovàquia d’aquell Alexander Dubček, que ja començava a parlar de comunisme “de rostre amable” i a desmarcar-se de Moscou. Com ja vaig fer referència a un article anterior, una de les característiques diferenciadores dels films de la Nová vlna respecte a la resta d’onades renovadores en el cinema europeu de l’època és el fet que, almenys, una majoria de les produccions es basaven en obres de literatura. Jiří Menzel encaixa a la perfecció amb aquest nou perfil directorial, arribant a adaptar al cinema alguns dels grans noms de la literatura txeca, com Vladislav Vančura o Bohumil Hrabal. És amb l’obra d’aquest darrer amb què el director establirà una relació molt propera, portant fins a sis obres de Hrabal a la pantalla gran; essent la més coneguda Ostře sledované vlaky (“Trens rigorosament vigilats”, 1966).

La darrera adaptació de Jiří Menzel d’una novel•la de Bohumil Hrabal ha sigut Obsluhoval jsem anglického krále (“Jo he servit el rei d’Anglaterra”, 2006). L’obra literària de Hrabal és descendent directa de l’humor descarnat de Jaroslav Hašek. Molts dels seus protagonistes tenen reminiscències clares del “bon soldat Švejk” de Hašek, aquell aparent “idiota oficial” que no se’n adona de la seva importància històrica i camina pel món amb total calma i despreocupació[1]. El protagonista de “Jo he servit el rei d’Anglaterra” no és pas cap excepció; Menzel sap adaptar al film el regust sardònic i fútil dels inconfusibles personatges de l’obra de Hrabal. El protagonista del film que ens pertoca no és, però, tan panxacontent com sembla; té els seus objectius a la vida ben clars i en cap moment de la seva història res l’aturarà, fins i tot quan això vulgui dir distanciar-se de certes realitats que l’envolten.

El film “Jo he servit el rei d’Anglaterra” és una coproducció txeca i eslovaca, rodada en diverses localitzacions del nord i el centre de la Bohèmia, incloent-hi la capital de la República, Praga. Jiří Menzel duia anys volent adaptar l’obra i, després de molts anys de projectes fallits per part d’altres realitzadors i de conflictes per tal d’aconseguir-ne els drets, finalment va poder dur a terme el film. Per tal de prendre un fil conductor en l’argument de la pel•lícula, cal que parem atenció a la primera frase que ens apareix a la pantalla: “Moje štěstí bylo vždycky v tom, že mě potkalo nějaké neštěst”, és a dir, “La meva sort sempre ha sigut tenir mala sort”. La “sort” esdevindrà al llarg de la pel•lícula una dinàmica constant en els girs de la trama i portarà els seus personatges a situacions absurdes, tot i que la majoria d’elles ben reals, i que tràgicament l’acostaran cada cop més al seu objectiu de fer-se milionari. Sens dubte, si hi ha un element comú al llarg del film, aquest és el capital, els diners. De fet, moltes obres anteriors del director tenen aquest element sempre present; des de la domèstica Postřižiny (“Dreceres”, 1981) fins a l’explícitament burgesa Skrivánci na niti (“Aloses en el filferro”, 1990), totes dues basades en novel•les de Hrabal, els diners i la nostàlgia es mostren com a fonaments indispensables sobre què reposen gran part de les històries de Menzel. El mateix director ja ha expressat, més d’una vegada, que possiblement pels seus enfocaments sempre va tenir problemes amb l’aparentment invisible censura soviètica, i algunes de les seves pel•lícules van trigar anys a estrenar-se oficialment, en certs casos fins i tot havent d’esperar a la caiguda del règim[2].

El perfil picaresc i murri del protagonista ja es veu en el seu nom: Jan Díte (“díte” vol dir “nen” o “canalla” en txec), un jove baixet i espavilat que començarà treballant com un modest venedor de salsitxes en una estació i acabarà arribant a fer realitat els seus somnis. En Díte gaudeix contemplant el poder dels diners. Quan llença la quincalla al terra, per poca quantitat que sigui, tothom s’agenolla per recollir-la, des de l’enllustrador de sabates a l’industrial més ric del poble; en aquest moment, ell és el més alt de tots i, encara que sigui per un moment, tothom perd les formes per ajupir-se a recollir els seus diners, per agenollar-se davant seu. Tot plegat amb un to còmic molt marcat que en ocasions accelera l’acció i ens recorda les pel•lícules de Chaplin o, fins i tot, de Jacques Tati. La construcció del personatge, malgrat ser previsible, ens aporta algunes sorpreses i manté al mateix temps la coherència. La fotografia també té un ús correcte i no excessivament efectista, així com l’edició, que alterna de manera curosa les escenes de passat i present en la trama.

Part de l’encant de l’obra recau en el fet de mostrar tot allò decadent, pervers, abusiu i inhumà amb bellesa i comicitat. Alhora, però, això ens acaba portant a un film pel qual ens hem de preparar, deixant qualsevol principi moral a la porta i provar a gaudir-lo aparcant la consciència històrica, de classe o de gènere. Menzel no fa cap apologia de l’explotació burgesa, ni de la prostitució, ni molt menys encara del nazisme, però sí sembla entreveure’s una certa oda a les bondats del capitalisme. Al final del film, però, aquella carrera cap a la riquesa, una riquesa sinònim de llibertat total, queda estroncada i les adoracions al capital resten substituïdes per la nostàlgia dels bons moments i el caliu humà de compartir una gerra de cervesa. Malgrat el missatge final, és possible que per a molts falti crítica i el tancament bucòlic i preciosista no acabi de convèncer. Per valorar de manera més completa la peça, cal que tinguem present que Menzel s’enfronta a més d’un “fantasma” de la història txeca; no només al voltant del nazisme o l’estalinisme, sinó sobretot pel que fa a les deportacions massives dels alemanys del Sudets durant la postguerra, dutes a terme mitjançant els encara vigents Decrets de Beneš, tema difícil en el debat polític nacional i internacional des dels anys quaranta fins als nostres dies[3].

Des d’un bordell de poble fins a l’hotel més luxós de Praga, passant pels cercles de poder del Reich i institucions de difusió de la raça ària més inversemblants, el nostre protagonista “ho escolta tot i ho entén tot”, però sembla renunciar ben aviat a prendre partit en gairebé res. No té por de salvaguardar els vicis dels industrials més influents, de “trair” els seus compatriotes txecs o de suportar l’obsessió amb el Führer, si això vol dir casar-se amb la seva estimada o arribar un dia a ésser el ric que sempre ha desitjat ser. Fins i tot confessa avergonyir-se d’ésser txec o de voler trencar el seu carnet de membre del Sokol, agrupació gimnàstica per a homes i joves de caràcter nacionalista que comptava entre les seves files amb centenars de milers d’inscrits, molts més que qualsevol organització similar dels comunistes o socialdemòcrates de la Txecoslovàquia de l’època; el grup encara avui és vist com una part molt important del ressorgiment nacional txec i era vist amb admiració des d’arreu, incloent-hi molt especialment Catalunya[4]. D’aquí que potser allò que a molts no ens diu res pot despertar polèmica entre el públic txec.

Històricament hi ha punts interessants a tenir en compte al llarg de la trama, precisament perquè alguns d’aquests elements són els que enquadren el tancament irònic de la història del protagonista, tot provocant el seu canvi i volent que ens reconciliem amb ell finalment. És generalment conegut el saqueig sistemàtic que els nazis dugueren a terme al llarg de les seves campanyes militars i annexions, des d’obres d’art fins als estalvis de famílies i particulars; trobant-se els jueus entre les principals víctimes, fet, el de les “reparacions econòmiques”, que encara avui es debat. Allò que no se sol mencionar tant és el fet que moltes de les propietats confiscades als jueus supervivents a la II Guerra Mundial, després no foren retornades ni adjudicades a les famílies pertinents durant el període soviètic[5]. Irònicament, quan en Jan Díte aconsegueix per fi fer-se milionari venent els segells de jueus deportats durant la Guerra, els seus diners i propietats són confiscats pel nou govern comunista i ell és empresonat; així doncs, no només el seu somni dura ben poc, sinó que a més a més, la realitat que tant de temps havia estat ignorant fa un sobtat acte de “justícia divina” i acaba fent-li allò que ell havia fet anteriorment apropiant-se dels segells. Mai podrà ésser un milionari ric, mai; ni tan sols a la presó, aquells burgesos folrats que havia servit i que ara són tan pobres com ell, l’acceptaran. Aquí caldria analitzar històricament fins a quin punt les acusacions, fetes pels partisans comunistes a en Díte, es corresponen amb la realitat política i social del moment. Tot i que trobem el conflictiu “impost sobre els milionaris” del 1947, que va accelerar la purga política per part dels comunistes i que avançà la seva arribada al poder[6], va tapar una persecució a aquells “milionaris” censats i a tots aquells parlamentaris que varen votar per anul•lar l’impost, no sembla clar que existís cap dinàmica explícita de detenció i empresonament com es fa veure al film. De la mateixa manera, quan el protagonista surt de la presó, fa referència al fet d’haver complert menys anys de la seva condemna per una “amnistia”; pot estar-se referint a l’amnistia limitada que es va dur a terme al 1960 per l’aniversari de la Txecoslovàquia socialista[7], però per les dates del film, sembla que l’única amnistia que concordi i que es porti a terme en aquells moments de forma explícita és la del maig del 1969, que pretenia que tots aquells txecs que havien sortit del país durant el període anterior a la invasió soviètica tornessin[8], prometent un canvi legislatiu que mai es va dur a terme[9]. Potser fa referència a alguns dels canvis que es dugueren a terme al llarg de la presidència d’Alexander Dubček, en què es revisaren alguns casos penals, però no sembla gens clar.

Tanmateix, l’ús dels referents i els contextos històrics és efectiu i no massa exagerat ni efectista. Tenint en compte tot allò tractat, al final, l’espectador es queda amb un regust agredolç al paladar, però el film aconsegueix el que es proposa quan deixa palès com pot incomodar i divertir al mateix temps, tot teixint una faula digna de la seva obra literària original. Una pel•lícula doncs, com gran part de la filmografia de Jiří Menzel, del tot recomanable.

Imatge: Fragment del cartell del film.


[1] WOOD, James; “Bohumil Hrabal”, Revista “London Review of Books” Vol. 23, No. 1, LRB Limited; Londres, gener, 2001, p. 14-15.

[2] MARKHAM, James; “Jiri Menzel’s bittersweet ‘village’”, The New York Times; 11 de gener, 1987, p. 11-13.

[3] KRÁL, David dins “Nations in Transit 2014: Democratization from Central Europe to Eurasia” (Diversos autors), Rowman & Littlefield; Londres, 2015, p. 207.

[4] BALCELLS, Albert; “El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939”, Catalan Historical Review, No. 6, Institut d’Estudis Catalans; Barcelona, 2013, p. 190.

[5] CHESNOFF, Richard; “Pack of Thieves: How Hitler and Europe Plundered the Jews and Committed the Greatest Theft in History”, Anchor-Random House; Nova York, 2001, p. 197-209.

[6] KILLINGSWORTH, Matt; “Civil Society in Communist Eastern Europe: Opposition and Dissent in totalitarian regimes”, ECPR Press; Colchester, 2012, 52-53.

[7] THOMPSON, Wayne; “Nordic, Central, and Southeastern Europe 2013”, Rowman & Littlefield; Lanham, 2013, p. 369.

[8] PÉTERI, György; “Imagining the West in Eastern Europe and the Soviet Union”, University of Pittsburgh Press; Pittsburgh, 2010, p. 178-179.

[9] MINAHAN, James; “One Europe, Many Nations: A Historical Dictionary of European National Groups”, Greenwood Press; Westport, 2000, p. 486.

Share: