ArticlesHistòria medievalHistoriadors

Sal•la d’Urgell. L’oblidat bisbe de l’any mil.

Autor:

Oliver Vergés

Llicenciat en història

@oliververges

La majoria de personatges rellevants de l’imaginari català d’avui dia van viure durant els segles medievals o els moderns. Guifré el Pilós, Jaume I, Serrallonga o Rafael Casanova són un bon exemple d’això. En alguns casos, no pas en tots, la fama d’aquests personatges prové de la importància que els van donar els autors romàntics del segle XIX, una fama que potser no es correspon a la seva veritable transcendència històrica. Serrallonga, per exemple, era un bandoler amb una quadrilla relativament important, però força menor a la d’altres bandolers com ara Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel i cabdill d’una tropa que podia arribar als quatre-cents o cinc-cents homes, protagonistes d’actuacions d’allò més extraordinàries. La fama del primer, amb tot, supera amb escreix la del segon. En l’imaginari pirinenc, la situació és similar. A la Seu d’Urgell són molt recordats i venerats els bisbes Ermengol i Ot (ss. XI – XII), ambdós considerats sants. El fervor que aquests importants bisbes han despertat gairebé des de la seva mort, tanmateix, ha fet oblidar d’altres personatges que també han de tenir el seu lloc en la història, com ara el bisbe Sal•la (980 – 1010), de qui avui volem parlar.

Els orígens del bisbe Sal•la

Sal•la era fill dels vescomtes de Conflent Isarn i Ranlo. Tenia un germà més gran, Bernat, cosa que el situava en segon lloc en la successió del càrrec patern. Aquesta situació, com sovint passava en les famílies de les elits dels comtats d’aquesta època, va fer que Sal•la fos dirigit pels seus pares cap a la carrera eclesiàstica. La família dels vescomtes de la qual provenia era de les més importants de la Catalunya Vella, sobretot, pel fet de tenir els seus dominis en una zona de pas tan important com era el Conflent, indret per on transcorria la via que des de feia molts segles servia per unir la península Ibèrica i la Gàl•lia, a través de les valls del Segre i del Tet. A més, el títol de comte de Conflent feia ja alguns anys que s’havia unit al dels sobirans de Cerdanya, cosa que convertia la família vescomtal en el principal poder territorial de la regió.

L’elecció de Sal•la com a bisbe de la Seu

L’any 974, Sal•la apareix documentat com a ardiaca d’Urgell, un càrrec que ja el predisposava a succeir el bisbe que governava la Seu en aquells anys, Guisad II. Amb tot, creiem que la seva vinculació amb l’Església urgel•litana hauria començat uns anys abans, un període que hauria servit al jove Sal•la per formar-se a tots nivells. L’any 978 es documenta l’últim acte de Guisad i, tres anys més tard, el primer en què Sal•la va prendre part com a bisbe. En aquests tres anys, doncs, s’hauria produït la seva elecció com a prelat. Val a dir que al llarg d’aquesta centúria els comtes d’Urgell tenien un ferm control sobre el càrrec episcopal i normalment elegien el bisbe. Els criteris d’elecció dels bisbes eren molt senzills: havien de ser fidels al comte i normalment li pagaven una suma important de diners a canvi de ser elegits per dur la mitra urgel•litana. La compra de càrrecs, coneguda com a simonia, estava a l’ordre del dia a l’Església catalana i europea dels primers segles medievals i no va ser prohibida de manera contundent fins a la reforma gregoriana. Malgrat que no puguem provar-ho documentalment, el més probable és que Sal•la hagués estat elegit bisbe després que la família vescomtal de Conflent hagués pagat una suma important al comte Borrell de Barcelona i d’Urgell. Sigui com sigui, cap a l’any 980, Sal•la esdevingué bisbe d’Urgell.

Els anys del bisbe Sal•la (980 – 1010)

La trajectòria d’aquest personatge com a bisbe d’Urgell fou dilatada i carregada d’èxits. Durant el seu mandat, com ja venia fent el seu predecessor, va aplicar de manera universal la dècima episcopal, un impost que representava aproximadament un 10% de la producció. Si bé aquest impost ja s’havia començat a aplicar a la Catalunya Vella des de feia gairebé un segle, la seva generalització i universalització no es va produir fins a mitjan segle X. Guisad II, en aquest sentit, va ser molt més sistemàtic que no pas els seus predecessors i Sal•la va reblar el clau. Malgrat que l’establiment definitiu d’aquesta fiscalitat no es va produir fins ben entrat el segle XII, quan la xarxa parroquial va quedar plenament definida, podem considerar que en el cas urgellenc el paper de Sal•la va ser important de cara al futur immediat del bisbat.

També cal atribuir a Sal•la l’inici de la construcció del patrimoni terrenal del bisbat d’Urgell. És cert que aquesta institució ja tenia possessions importants abans de la seva elecció com a bisbe, però també ho és el fet que durant els seus anys de govern aquest patrimoni va créixer considerablement. En primer lloc, per un augment de les donacions pro anima fetes pels particulars. Les pors de l’Any Mil, el creixent pes de l’Església en la societat i la voluntat de guanyar-se el paradís van fer que cap a finals del segle X la donació de propietats a l’Església augmentés de manera destacada. I, en segon lloc, el creixent interès dels comtes per la frontera, situada en aquells anys cap a la zona de Meià, Montmagastre, Ponts i la vall del Llobregós, va fer que a poc a poc es comencessin a despendre de les seves possessions al nord del comtat.Això va beneficiar clarament els dos principals poders urgellencs en aquesta regió, els vescomtes d’Urgell i el bisbat. En aquest sentit, els vescomtes van rebre, el 989, diverses propietats a la vall de Castell-lleó, fet que va dur aquesta família a territorialitzar-se en aquest indret, que a partir d’aquest moment rebria el nom de Castellbò, un topònim que definiria aquesta família durant tota la seva història. Per la seva banda, el bisbe Sal•la va permutar amb els comtes diverses propietats que tenia als comtats de Cerdanya i de Berga per unes altres que el comte Borrell II de Barcelona i Urgell tenia al nord del comtat, les valls d’Andorra. Malgrat que els bisbes no van aconseguir la propietat total de la vall fins al 1133, el cert és que Sal•la va posar la primera pedra d’un domini que avui dia, malgrat que sigui en una forma diferent, encara perviu.

Durant el seu episcopat, d’altra banda, Sal•la va haver de fer front a una greu situació que feia perillar els dominis de l’Església d’Urgell als comtats de Cerdanya i de Berga. Aquests territoris, dependents dels comtes de Cerdanya, patien un greuge comparatiu amb d’altres comtats catalans, sobretot, en relació al bloc format per Urgell – Barcelona – Osona – Girona. Mentre que aquests últims disposaven de seus episcopals pròpies, fet que atorgava als seus sobirans una gran ascendència sobre l’Església de la Catalunya Vella, els territoris dependents dels comtes de Cerdanya (Cerdanya, Berga, Conflent, Capcir i Besalú) no tenien cap seu episcopal. Així, a finals del segle X, el ja citat comte Borrell II dominava ni més ni menys que quatre seus episcopals, mentre que el seu parent Oliba Cabreta no en controlava cap. Això obligava els senyors territorials d’aquests indrets a comprar càrrecs eclesiàstics en seus veïnes, algunes de les quals depenien de comtes com els de Barcelona amb qui rivalitzaven, pagant unes quantitats desorbitades. Aquest fet, sumat a l’aplicació d’una fiscalitat eclesiàstica de la qual no extreien cap benefici, va fer que cap a l’any 990 els sobirans de Cerdanya usurpessin les propietats que el bisbat d’Urgell posseïa en els seus territoris. La resposta de Sal•la fou contundent, excomunicant tots els habitants de dits comtats, a excepció, curiosament, dels seus sobirans, i prohibint la celebració d’oficis religiosos, a més de demanar el suport de la resta de jerarques eclesiàstics de les seus episcopals veïnes. Aquesta contundència, la impossibilitat de canviar de manera fàcil l’statu quo vigent i, suposem, la mediació del comte Oliba de Cerdanya –futur abat de Cuixà i de Ripoll i futur bisbe de Vic– hauria arranjat definitivament el conflicte. Sigui com sigui, Sal•la va defensar amb força els interessos de la Seu que dirigia, a més de demostrar una gran erudició en l’Encíclica que va enviar a les seus episcopals veïnes.

De Sal•la també cal destacar la visita que va fer al Papa, acompanyat del comte Ermengol d’Urgell l’any 1001. Des de mitjan segle X, les elits dels comtats catalans van protagonitzar un procés d’obertura cap a la Seu Apostòlica, la nova font de legitimitat que venia a substituir el poder d’uns monarques francs en plena desintegració als comtats catalans. De Roma, comtes i bisbes tornaven amb butlles que confirmaven privilegis i propietats, uns documents fonamentals per defensar el patrimoni propi de les diverses institucions que representaven. El comte Ermengol ja havia viatjat l’any 998 a Roma, on s’havia entrevistat amb l’emperador Otó III i amb el papa Silvestre II. Per diversos conflictes polítics a la ciutat de Roma, el papa Silvestre es trobava l’any 1001 a Ràvenna i va ser allà on va rebre Ermengol i Sal•la, a qui va aconsellar sobre diverses qüestions. Sal•la va retornar a la seva diòcesi amb una butlla papal que renovava la que havia rebut el seu predecessor Guisad II, el 951, i que confirmava les noves possessions obtingudes pel bisbat fins aquell moment.

A partir de l’any mil, un altre personatge clau per a la història urgellenca va entrar a formar part de l’Església d’Urgell, Ermengol, nebot del bisbe Sal•la. Ermengol era fill dels vescomtes de Conflent Bernat i Guisla i, com en el cas del seu oncle, va ser el segon fill del matrimoni, fet que el situava en segon terme en la successió del vescomtat. Per aquest motiu, els seus pares el van posar sota la tutela de Sal•la, amb la intenció que el rellevés com a bisbe. Òbviament, el relleu s’havia de fer amb el consentiment del comte d’Urgell, cosa que van aconseguir a canvi del pagament de cent peces d’or que el comte Ermengol havia de rebre quan Sal•la traspassés i Ermengol esdevingués bisbe. A partir d’aquest pacte, Ermengol esdevingué ardiaca d’Urgell i la mà dreta del seu oncle, qui va ensenyar-li tot el que sabia.

Dels seus últims anys com a bisbe d’Urgell cal destacar el projecte de refundació de la canònica urgel•litana. La intenció de Sal•la era actualitzar la regla aquisgranesa que regia la vida dels canonges de la Seu d’Urgell, a més d’adaptar la canònica als nous temps. De fet, Sal•la havia estat present l’any 1009 a Barcelona, on s’havia culminat un projecte similar, fet que devia acabar d’animar-lo a fer el mateix a la seva Seu. La mort, però, el sorprengué abans, d’aquí que fos el seu nebot i successor en el càrrec, el bisbe Ermengol, qui presidís l’acte de refundació. Això no vol dir pas, però, que el projecte fos seu. Ell simplement el va culminar i el va desenvolupar durant tot un episcopat que es va allargar fins al 1035.

El bisbe Sal•la tingué excel•lents relacions amb el poder comtal urgellenc, representat per Borrell II, primer, i per Ermengol I, després. De la bona sintonia es va beneficiar molt el bisbat, ja que durant tot aquest període els comtes van donar grans predis a la institució eclesiàstica. Sal•la es va mostrar fidel als comtes d’Urgell i aquests van recompensar generosament la seva fidelitat. En aquest sentit, Sal•la va beneficiar-se de la política de frontera que va dur el comte Ermengol. La gran riquesa que apareix relacionada en els testaments d’ambdós personatges fa que avui dia puguem considerar el comte i el bisbe d’Urgell de l’any mil com dos dels personatges més rics de la Cristiandat llatina.

La mort de Sal•la

El bisbe Sal•la va emprendre el seu últim viatge l’any 1010, quan va acompanyar el comte Ermengol I i altres sobirans i bisbes catalans en la famosa expedició catalana a Còrdova. Els guerrers dels comtats havien estat cridats per formar part de l’exèrcit d’un dels candidats que pretenia el tron califal d’al-Andalus. Malgrat que en aquest aspecte no van reeixir, el cert és que van tornar cap a les seves llars força més enriquits de com n’havien partit. Per a Urgell, però, les pèrdues d’aquella expedició van ser significatives. El comte Ermengol va morir lluitant en la batalla d‘Aqabat al-Baqar, prop de la capital andalusina, i el bisbe Sal•la, a Gelida, al límit dels comtats catalans, segurament malalt o ferit. A partir d’aquell moment, el protagonista de la història urgellenca fou el bisbe Ermengol, que va saber aprofitar d’allò més bé la minoria d’edat del futur comte, tot fent i desfent com millor li va plaure.

L’oblit d’un bisbe

El bisbe Sal•la és, sens dubte, un dels personatges més importants de la història medieval d’Urgell. Com hem vist, va ser un home que va destacar en molts aspectes i que va protagonitzar uns anys d’apogeu de la institució que representava. Malauradament, avui és un personatge força desconegut i recordat, tan sols, perquè va ser l’oncle del bisbe sant Ermengol. Aquest oblit es deu, sobretot, a l’allargassada ombra del seu nebot. Avui tenim el Retaule de Sant Ermengol, la Fira de Sant Ermengol o el carrer Sant Ermengol a la Seu d’Urgell, però pocs saben qui va ser el seu predecessor, una figura de primer ordre de l’any mil que des d’aquí volem vindicar.

Imatge:  Signatura de Sal·la, bisbe de la Seu d’Urgell.

Share: