ArticlesHistòria medievalHistoriadors

Sota la sabata d’Otger Cataló: l’època islàmica, l’assignatura pendent de la història catalana

Autor 

Josep Francesc Bisbal

Llicenciat en Història

At-Taghr al-A’là, tà’ifa Làrida, tà’ifa Turtúxa, tà’ifa Xibràna, Al Múndir Imad-ad-Dawla, ‘Abd ar-Rahman ibn ‘Abd Al·làh al-Ghafiqí o Menahem ben Ya’aqob ben Saruq són noms desconeguts per la immensa majoria de catalans i desatesos per part de l’actual historiografia. No obstant això, aquests s’insereixen en un dels moments més importants de la història d’aquesta terra i en la configuració de l’actual Catalunya: la conquesta i establiment del poder islàmic al nord de Xarq al-Àndalus, en el marc de l’expansió musulmana per l’occident d’Europa, des de les primeres conquestes de l’any 714 del valí d’al-Àndalus ‘Abd al-Aziz ibn Musà ibn Nussayr, fins a la desaparició de l’efímer emirat de Xibràna (Siurana de Prades), conquerit i incorporat al comtat de Barcelona entre 1153 i 1154, passant per la configuració sobre l’eix del riu Ebre de l’at-Taghr al-A’là, la marca superior fronterera del domini musulmà ibèric, o la destrucció de la ciutat de Barcelona per l’exèrcit del hàjib qurtubí al-Mansur bi-Llàh el 985.

Aquests fets, que s’emmarquen en un període de temps de quasi quatre segles i mig, així com el passat islàmic en general, que inclou des de les poblacions mudèjars en territori cristià resultants, fins la seua conversió forçosa en moriscos al segle XVI i expulsió entre 1609 i 1610, la seua petjada al territori i l’herència cultural que encara perviuen, sobretot, a la Catalunya Nova, han estat tradicionalment menyspreats al discurs històric català. La Renaixença, en la seua construcció d’un “passat nacional”, beu directament del mite fundacional espanyol de la “Reconquista”, vinculant el sorgiment de Catalunya a la cristiandat i a la lluita contra els enemics islàmics, erigits així en els “Altres”, l’antònim des d’una perspectiva etnicista sobre l’oposició del qual es construeix la identitat pròpia i es produeix la gestació del mite fundacional nacional. No debades autors com Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer i Antoni Ferrer enaltiren la figura mítica d’Otger Cataló com “Pare de la Pàtria”, en la seua lluita contra l’invasor musulmà fins a la mort, junt amb els “Nous Barons de la Fama”, o es glorificà la mort del comte barceloní Guifré el Pilós, fent front a la ràtzia musulmana de 897, relacionada míticament amb l’origen de les quatre barres de la Senyera Reial. Un exemple d’aquest contacte entre el mite fundacional renaixentista i el de la “Reconquista” espanyola és la representació que féu d’Otger Cataló el pintor Claudi Lorenzale i Sugrañes, que ens presenta el guerrer victoriós sobre el cos d’un soldat musulmà, on no fa més que reiterar la iconografia de “Santiago Matamoros”, és a dir, la imatge de l’apòstol Sant Jaume el Major, en la seua versió de peregrí i a cavall, trepitjant un estol de musulmans, segons la llegenda de la seua aparició en la semi-mítica  Batalla de Clavijo, ocorreguda suposadament l’any 844.

Però fou Vicens Vives qui indirectament taponà la possibilitat d’una investigació ferma sobre el període islàmic d’aquest país. Amb la publicació de la seua obra “Notícia de Catalunya”, el 1954, marcà un punt d’inflexió en la historiografia contemporània catalana, on proclamava l’europeïtat plena del poble català, amb un ús de l’adjectiu “europeu” que cercava l’homologació de la història de Catalunya amb la d’altres nacions europees del nord i centre continental, mitjançant la recerca del paral·lelisme: la lloança de la menestralia i pactisme medievals, del món burgès i mercantil moderns, per desembocar en la contemporaneïtat, gràcies a la Revolució Industrial. Aquests postulats foren la base que la historiografia catalanista incorporà al seu corpus i que féu servir per “allunyar-se” de l’Espanya de matriu castellana, que identificava com endarrerida, rural i despòtica, visió retro-alimentada amb cert punt d’orientalisme. Però la dominació islàmica del que després seria Catalunya desentonava en aquest marc i d’ací la seua marginació historiogràfica, ja que, per una banda, generava un vincle, el món musulmà andalusí, que podia connectar-se amb la resta del món hispànic i debilitava part de l’argumentari històric del “fet diferencial català”, mentre que, per l’altra, l’allunyava del món europeu d’arrel cristiana, lliure al seu passat històric d’eixe “element exogen” que era la religió islàmica. Objectivament i històrica, aquesta darrera posició és simplista, ja que la Península Ibèrica no ha estat l’únic escenari del continent europeu de la conquesta i configuració de poders polítics musulmans, ni l’únic lloc des d’on s’ha irradiat la religió i cultura islàmiques: paral·lelament a la conquesta d’al-Àndalus, es produeixen diferents incursions musulmanes al sud d’Itàlia i Sicília, que finalment donaran lloc a la creació d’un emirat en aquesta darrera illa, entre els anys 965 i 1072; però, sobretot, el paper protagonitzat a l’Europa Oriental per l’Imperi Otomà entre els segles XV i XIX, que en la seua expansió arribà fins a les portes de Viena, la capital imperial dels Habsburg, i que és l’origen d’actuals minories ètniques i nacionals europees de confessió musulmana, així com de la islamització dels albanesos i dels eslaus bosnians.

Amb la fi del franquisme, s’inicià un període més procliu per a l’estudi historiogràfic del món andalusí a Catalunya, que arribarà al seu punt àlgid a la dècada de 1990, amb els treballs de l’investigador Pere Balañà i Abadia al capdavant, sent complementats pel degoteig de descobriments arqueològics que s’anaven succeint, malgrat que no han estat capaços de trencar la dinàmica anterior. Però ha estat precisament un fenomen històric molt recent, i no l’avanç de la pròpia producció historiogràfica catalana, qui ha portat la qüestió del passat islàmic del país a un nou escenari: l’arribada, als primers moments del segle XXI, de la nova immigració a Catalunya, una part molt significativa de la qual és de confessió musulmana. No obstant això, aquest canvi de situació no ha estat ni està exempt de certa problemàtica. La historiografia no és ni pot ser, per la seua pròpia idiosincràsia, una ciència social aïllada del moment històric on es produeix, però, al mateix temps, les demandes socials poden jugar un factor distorsionador del debat i, més encara, quan la conjuntura político-social i els interessos institucionals entren en joc. La qüestió islàmica és el gran repte de futur per al passat medieval de Catalunya: tenir la capacitat d’integrar-la al discurs històric sense caure en extremismes, ni deixar-se endur pel “relat contemporanitzador”, que trasllada situacions actuals al passat, tot indagant en aquest un moment auto-referencial en la recerca de referents històrics.

Imatge: Otger Cataló en una pintura de Claudi Loranzale i Sugrañes.

Share: