Articles

Unionisme i passat, independentisme i futur

Nova etapa d'història de Catalunya del Principat

L’ús indegut de la història en un conflicte polític

S’equivoquen els qui barregen arguments històrics amb l’independentisme. L’independentisme és un projecte de futur, i la història com a matèria s’ocupa dels fets del passat. Res a veure. S’equivoquen els unionistes, que pretenen veure arguments «històrics» contra la independència de Catalunya, o contra l’existència dels Països Catalans, o fins hi tot contra l’existència mateixa de la nació catalana, o qualsevol altre proposta de futur. I s’equivoquen els sobiranistes que justifiquin la seva voluntat de futur amb greuges del passat.

Evidentment, conèixer la història, saber com hem arribat fins aquí, és la funció de la Història com a disciplina. Entendre millor el nostre present. Però de cap manera ni el justifica, en cap sentit, ni molt menys pot servir d’argument per justificar res del futur. Seran les persones del present els qui decidiran quin futur desitgen. Això és l’evolució de les coses.

Abans de l’esclat de l’independentisme arran de la sentència contra l’Estatut del 2010, els principals arguments del sobiranisme eren la llengua, la cultura i la història. Li seguien els arguments que després han esdevingut majoritaris: s’hi han afegit els motius econòmics, impulsats per raons de necessitats socials i finalment raons democràtiques. En tots tres casos, les propostes actualment majoritàries de l’independentisme passen, doncs, pel futur: propostes d’autogestionar la totalitat dels propis recursos; d’assegurar uns mínims socials en educació, sanitat i habitatge, i propostes democràtiques començant per establir-se políticament en forma de república i deixar de beneficiar els qui més tenen (bancs, grans corporacions i enriquits gràcies a la crisi i un sistema nobiliari) amb amnisties fiscals com la del Montoro, escandalosos favoritismes com el cas Castor i el rescat d’autopistes deficitàries, entre centenars de casos més.

S’equivoca del tot, per tant, l’unionisme quan argumenta contra l’independentisme que «Espanya sempre ha estat unida», o que «Catalunya forma part d’Espanya» o altres menys treballats com «que posa al teu DNI?». Aquest i semblants són tots passat, mentre que l’independentisme proposa futur: Catalunya deixarà de formar part de la monarquia borbònica i al DNI (sí en tinguéssim, perquè tampoc seria necessari) posaria una altra cosa i punt. Ja sabem que ara «som espanyols», per això volem deixar de ser-ho. És un debat que no té sentit, perquè parlem en temps literalment diferents.

I tan és que Espanya hagi existit fa 500 o fa 2.000 anys o des d’Adam i Eva, si volen. El que importa és ara i aquí la voluntat que té el poble català, autorreconegut com a nació, d’autogovernar-se en el futur. És més: com més temps argumentin que portem junts, millor en s’ho posen, perquè tot s’acaba, tot té un final i quan és evident que un matrimoni no s’entén, perquè té projectes de futur divergents, el millor és separar-se i tan amics. «Es que portàvem 500 anys casats», doncs mira, potser també per això seria el moment de plegar. Per desgràcia, sembla que l’estat espanyol va camí de prendre el rol de maltractador: ens odia, però sap que ens necessita; ens maltracta, ens pega i ens insulta, però pretén que no marxem, i ens augura un futur ple de calamitats mentre decideix que prefereix saltar-se tota norma establerta, encara que signifiqui la ruïna segura dels dos, abans que es forçar-se a tenir vida pròpia sense Catalunya.

Què Catalunya no havia estat mai una nació? I què, si fos així? Ara ja no val la pena discutir. Això era quan una majoria de la societat catalana volia romandre dins l’estat espanyol. Volíem ser reconeguts, que se’ns tractés pel que som i pel que representàvem: a nivell de pes econòmic, d’aportació en impostos a l’estat, en receptors de turisme, en volum d’exportació, en marca universal…i se’ns va negar. Se’ns va dir que d’això d’anomenar-nos «nació», ni al pròleg. Ara tant és si ho érem o no, ara ho som, perquè així ho hem decidit. Tan és si aquesta nació catalana va néixer ara fa 1000, 300 o 8 anys. En tot cas, existeix. És la nació atonyinada l’1O, la desnonada, la que parla castellà o català indistintament (o qualsevol de les altres 300 llengües que es parlen a Catalunya), tot reconeixent la necessitat de normalitzar l’ús social del català com a aposta de futur i cohesió social; que defensa una escola inclusiva, que estima els animals, que vol més democràcia directa i no un xec en blanc per a 4 anys, que sap que alguna cosa s’ha de fer amb els nouvinguts, el que sigui, però no mirar cap a una altra banda perquè a algú li interessava disposar de mà d’obra barata, que hem d’invertir en sanitat, investigació i coneixement i no només en totxo. Fins i tot, som una nació amb els qui pensen que encara poden canviar espanya i no volen la independència, però que són prou demòcrates com per entendre que aquest conflicte s’ha de solucionar via urnes, i no pas judicialitzant el debat polític i que s’escandalitzen per l’auge del totalitarisme com el de Vox. Novament, som una nació perquè parlem de futur.

I és que seguint amb la confusió entre passat i proposta de futur, especialment l’unionisme posa en qüestió el tema de la identitat, creient, novament, que és un tema de passat. Així, és freqüent trobar referències (normalment insults) a l’origen dels cognoms, a l’origen geogràfic (determinats barris) o simplement al lloc de naixement, com si aquest aquests fets fossin un determinisme biològic. Ho confonen, perquè és el que els dona l’estat. Els espanyols no han d’esforçar-se ni pensar per tenir una identitat, els hi facilita l’estat, i practiquen un nacionalisme banal exacerbat. «L’espanyola» és una identitat buida, sense història, que s’ha alimentat d’estereotips (o tòpics regionals) i mites tot prenent com a base l’imperialisme centralista castellà.

Per contra, els catalans, que no tenim encara un estat, no tenim forma d’acreditar la nostra identitat més que amb la nostra paraula, sentiments, llengua i cultura. I no ho fem en base al passat, sinó a la realitat actual. En resum, els espanyols no entenen que català ho pot ser qualsevol. Però no qualsevol que odiï tot el que és català (la llengua, els castellers, o que anomeni al territori català tractolàndia), sinó qualsevol que vulgui compartir aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu amb una idiosincràsia determinada i que aquesta perduri en el temps. És a dir, novament, una proposta de futur.

Ja no val allò de «català és qui viu i treballa a Catalunya», a Catalunya hi viu gent de tot el món, molta de la qual ni és ni se sent ni té la necessitat de sentir-se català. Ni cal. Fins i tot, gent que hi ha nascut, però que té origen familiar i entorn social estranger (sí, cal que ens acostumem ja a fer servir aquest mot sense por, que no per més o menys oficial, deixa de ser cert), que no s’ha adaptat al país d’acollida i ha optat per l’opció fàcil de defensar l’estat davant de la dificultat que representa fer l’esforç de prendre una decisió conscient com és defensar la llengua i cultura pròpia, la catalana, davant la intolerància. Ras i curt, el sol fet d’haver nascut a la Catalunya autonòmica no et converteix en català. Ni als accadis els convertia en sumeris, ni als àrabs en egipcis, ni als alemanys en prussians ètnics, ni als extremenys en inques, per molt que s’autoanomenessin o que hi visquessin físicament als territoris d’aquells pobles, perquè ni compartien la seva llengua ni cultura, ni van donar continuïtat a aquests elements, sinó que els van substituir. Deixarem que això passi a Catalunya?

Share: