Crítica de cinema històric

300 L’origen d’un imperi

Borja Antela

Doctor en Història Antiga

Universitat Autònoma de Barcelona

Advertència al lector: la següent critica conté filtracions (spoilers) sobre el film 300. L’origen d’un Imperi.

Que difícil resulta, a vegades, entendre els motius que porten una sèrie de cineastes a dur a terme i filmar un guió que falseja la història sense cap mirament! És veritat, és clar, que la història és efectivament fruit d’una interpretació, i no serem nosaltres qui posem en dubte el dret de la reinterpretació dels fets, fins i tot, la llibertat individual de cadascú per comprendre a la seva manera i segons els seus propis punts de vista els fets històrics. Ara bé, hi ha una gran distància entre reinterpretar i falsejar obertament. Poso exemples: una pel•lícula amb base històrica sobre la II Guerra Mundial, en la qual Hitler perdi la vida com a resultat d’estar dirigint personalment la resistència de les tropes alemanyes contra els aliats durant el desembarcament de Normandia resulta, a dia d’avui, impossible. Tampoc sembla que, actualment, tingués viabilitat fer una pel•lícula que expliqui la història de la Guerra Civil espanyola, mostrant Franco com un idealista demòcrata o un heroi, culte i refinat, alliberador davant la tirania, oi?

Llavors, si aquesta equació és vàlida per a la història contemporània, i també ho és per a la història moderna i, probablement, per a la medieval, com pot ser que en les aproximacions fílmiques al món antic la reinterpretació vagi més enllà de qualsevol evidència o, fins i tot, de la lògica i del bon gust, per tal de presentar noves perspectives, sense cap mena de base històrica, sobre l’antiguitat?

En tot això, però, cal dir que l’antiga Grècia se’n du la palma. La desastrosa adaptació que Wolfgang Petersen va proposar del clàssic immortal (clàssic dels clàssics) Homer i la guerra de Troia ha trobat finalment una ferma competidora per treure-li el títol de pitjor adaptació sobre la història antiga duta al cinema. Ens referim a la recentment estrenada 300. L’origen d’un Imperi. Almenys, la Troia de Petersen tenia un cert valor estètic que, si bé quedava enfosquida en la percepció de l’espectador, quan veia morir personatges fonamentals de la saga èpica/tràgica del món grec, per pura invenció d’uns guionistes que decidien reconduir la magnífica història explicada per Homer i fer-la més entenedora (sic), suposo, almenys, que servia per justificar un percentatge del preu de l’entrada. Però anem pam a pam.

300. L’origen d’un Imperi és, en teoria, la segona part de l’exitosa 300, pel•lícula de gust discutible, però amb evidents recursos narratius i, malgrat la parafernàlia propagandística sobre la qual es fonamentava, d’una força que era més enllà dels fotogrames, sorgida de l’èpic episodi de les Termòpiles, anècdota universal de la humanitat. Basada en un còmic del anteriorment genial Frank Miller, la 300 original tenia molt d’Heròdot, probablement, les seves millors anècdotes, conjugades amb els cossos i la mística de la societat espartana, que ha fascinat l’ésser humà des de la mateixa antiguitat. Per desgràcia, a tot això que de per si ja resulta material de gran qualitat i d’excepció, se li va afegir un paràmetre fonamental, com era la oposició de contraris en el marc dels esdeveniments coetanis a l’espectador. Així, la construcció de l’alteritat (persa-grec, esclau-lliure, bàrbar-civilitzat, traïdor-honor, masa-individu), que ja havia fonamentat el discurs grec sobre les Guerres Mèdiques, era perfectament traslladable al contemporàniament sobreexplotat conflicte entre Orient i Occident, és a dir, a la lluita contra el terror a l’Orient Mitjà per part de Estats Units i a les dificultats, per moments, amb l’islam que, des de l’onze de setembre de 2001, han marcat l’agenda i les accions estratègico-polítiques de molts estats que s’identifiquen amb Occident. Amb tot, la pel•lícula era molt entretinguda, suposava un canvi interessant en el plantejament de com el cine descrivia el món grec i, sobre tot, servia per donar a conèixer un episodi inoblidable de la història.

En canvi, la segona part que ara s’ha estrenat dista molt d’aquella primera entrega. En primer lloc, resulta difícil entendre la necessitat des del punt argumental de fer aquesta pel•lícula, que, a més, inclou gran part de la història de les Termòpiles, narrada en l’anterior entrega. D’altra banda, les errades històriques, que a 300, malgrat ser freqüents i greus, semblaven sovint resultat de la narració, ara aquí resulten autèntiques pífies que sobrepassen les meves capacitats d’assimilació de les llibertats que es prenen els guionistes, a l’hora d’explicar quelcom que va passar realment (fins a cert punt, és clar) .

Per començar, aquesta 300, part II, fusiona dues batalles claus de la II Guerra Mèdica, com són Artemísion i Salamina. S’explica l’origen de les Guerres Mèdiques, gràcies a una recreació de la batalla de Marató que encara em fa venir mal sons: si bé la càrrega dels atenencs va aprofitar efectivament la orografia de la platja al seu favor, no va ser Temístocles (el protagonista de la pel•lícula), sinó Milcíades, heroi de la democràcia, qui va comandar els hoplites aquell dia. A aquests errors s’ha d’afegir el falsejament en la mort de Darius o la desvirtuació –sobretot, pel que fa als decorats– de l’assemblea democràtica atenenca. A més, a la Grècia clàssica, almenys fins a una època molt avançada, només els espartans, que entrenaven diàriament, duien espasa com a arma, essent la llança l’eina fonamental de l’hoplita. Sorprèn també que els espartans tinguin una flota i els atenencs no portin cap cuirassa, especialment, perquè l’hoplita es defineix per ser una infanteria pesada, però aquí els guionistes es veien probablement presoners dels esplèndids cossos que van lluir els espartans de 300, havent de caracteritzar els atenencs de la mateixa forma. Pel que fa a la falange com a formació tancada, ni rastre, i és una pena, perquè llavors un no pot fer-se la idea de com la solidaritat entre companys de filera en una falange podia motivar una igualtat, que suposaria, en certa mesura, una llavor del canvi de perspectiva social i de la participació política de tot aquell que lluités per la seva comunitat. Un altre detall que no ha de passar per alt són les capes blaves dels atenencs, que deuen haver estat pensades per contraposar-les a les capes vermelles (documentades a les fonts) que els espartans porten a 300. Aquest color blau sembla crear una dualitat de perspectiva, traduïble potser en termes d’acció política i, així, en la mentalitat americana, deu convertir els atenencs de capes blaves en demòcrates, i els espartans de capes vermelles en republicans, alhora que l’assemblea atenenca és només una transfiguració del senat americà. Una cosa semblant passa amb el tema de la divinitat. Si Èsquil, en la seva obra Els Perses, convertia els deus olímpics en una mena de defensors i aliats dels grecs, aquí, aquesta idea s’articula en funció d’aquell With God From Our Side, que acompanya les monedes americanes i que, a més, ha servit de justificant per les polítiques agressives i expansionistes dels USA (què no faria algú que sap que té Déu de part seva, és a dir, que sempre actua amb el dret al monopoli de la raó?). Si l’espectador no en tenia prou amb això, ens mostren una Grècia on les dones (encara que siguin reines) poden parlar davant els homes, on els immortals perses són ninjes i Artemísia és una mena de diablessa de l’espasa. Amb ella, la franquícia cau, a més, en un dels grans vicis de les seqüeles: fer-ne dos de tot (la presència de Gorgo obligava un personatge femení a articular-se en la seva oposició).

Podríem continuar amb una llista immensa d’aquest tipus d’influències presentistes, però val la pena destacar, per últim, la norma americana de no negociar amb terroristes, que apareix a la pel•lícula amb la negativa de Temístocles, davant la assemblea, a negociar amb la tirana. Tot s’hi val, si això permet explicar una història que poc té a veure amb els grecs: com bé diu Temístocles, en la seva trobada amb la reina espartana Gorgo: <<neix una nova era, i molt aviat els homes s’alçaran contra el jou del misticisme i la tirania>>. Sembla, doncs, que estem parlant de misticisme i, per tant, de la construcció de l’Orient que Said ja va descriure al seu Orientalisme, però que els americans no han assimilat, i volen encara vendre com un producte nou de trinca, quan està ja massa manipulat. Els pseudo-turbants que porten els perses en una ambientació sempre fosca -i en un Mediterrani on mai ha fet tanta mala maror- identifiquen aquests amb els àrabs i l’islam, els darrers enemics acèrrims de l’espectador americà i, per extensió, de nosaltres mateixos, consumidors en segona instància. Quina pena que ningú no els faci saber que els perses no son pas àrabs, ni orcs, perquè, sincerament, en alguns moments del film, les espases dels hoplites atenencs semblen les armes èlfiques que s’il•luminen front l’enemic de l’est, sortides “dels set” del Senyor dels Anells o el Hobbit.

En definitiva, cal dir que el cinema és entreteniment i que no cal que una pel•lícula històrica sigui gaire fidel a la història, però hi ha casos i casos. Gladiator és sovint lluny de la veracitat amb un emperador en l’arena de Roma o uns senadors Grac, que volen la República al s. II d.C., però tot se li perdonava per la qualitat de la pel•lícula i per la coherència del seu argument. El problema, aquí, és que no volen agafar l’argument d’Heròdot (com a 300), sinó de la CNN. I això dóna com a resultat un producte caduc, curt de mires, poc seriós, que per moments resulta insultant a la intel•ligència. L’únic consol és que, segurament, els resultarà complicat fer films amb menys qualitat històrica.

Imatge: Part d’un cartell promocional del film.

 

Share: