ArticlesHistoriadors

L’heroi, la princesa i el drac

Autor

Jordi Cortadella

Doctor en Història Antiga

Universitat Autònoma de Barcelona

Perseu, fill de Dànae i Zeus, és un dels gran herois de la tradició grega. Les seves atzaroses aventures van ser recollides pels mitògrafs antics en obres com la Biblioteca mitològica d’Apol·lodor (o millor dit, del Pseudo-Apol·lodor, ja que es dubta de la seva autoria), Les Metamorfosis d’Ovidi o les Faules d’Higí, entre d’altres. L’episodi més conegut del seu mite és el de la mort de Medusa, una de les tres Gòrgones. Ésser terrible on n’hi hagueren, car els seus cabells estaven eriçats de serps i el seu rostre tenia el poder de petrificar qualsevol mortal que el veiés. No entrarem ara en les circumstàncies que portaren Perseu fins a la cova de Medusa, ni en l’ajuda que rebé, o en els detalls de com arribà a derrotar el monstruós ésser, perquè per tothom és conegut que l’heroi utilitzà el reflex de Medusa en el seu escut, polit com un mirall (segons la versió d’Ovidi), per acostar-s’hi prou i tallar-li el cap en rodó. El que ens interessa aquí és el que succeí després. I és que Perseu, un cop morta Medusa, amb el seu poderós cap com a trofeu, emprengué el camí de retorn a l’illa de Sèrifos, on l’esperava Dànae. L’heroi viatjava veloç gràcies a les sandàlies alades d’Hermes, però quan sobrevolava Etiòpia, el regne de Cefeu, descobrí que Andròmeda, la filla del rei, estava exposada com a sacrifici a un monstre marí. La causant d’aquesta desgràcia era Cassiopea, la dona Cefeu, qui, creient-se més bella que les Nereides, havia ofès Posidó. El déu dels oceans, escolaritzat, envià un diluvi per destruir tot el regne a més d’un temible monstre marí. Consultat l’oracle d’Amon sobre com evitar el desastre, aquest vaticinà que l’única manera d’aturar el flagell era lliurar la pròpia filla del rei, Andròmeda, com a aliment del monstre. Cefeu, sota la pressió dels seus súbdits, obeí a l’instant i la pobra noia fou lligada a una roca a l’espera del seu terrible destí. Quan Perseu la veié, es va enamorar d’ella immediatament i va prometre a Cefeu que mataria el monstre i rescataria Andròmeda, amb la condició d’obtenir-la com a esposa. L’acord es va segellar allà mateix amb un solemne jurament. Dit i fet. Perseu atacà coratjosament el monstre, el matà i alliberà la princesa. Però Fineu, germà de Cefeu, que era l’anterior promès d’Andròmeda, per gelosia, fomentà un complot contra Perseu. L’heroi, coneixedor de la conspiració, brandà el cap de Medusa davant de Fineu i dels seus còmplices i, tan aviat com aquests el veieren, es convertiren en pedra. Solucionat l’afer, Perseu, acompanyat d’Andròmeda, prosseguí el camí de tornada cap a Sèrifos. Allí, amb l’inestimable ajut del cap de Medusa, rescatà la seva mare de la tirania del rei Polidectes, el destronà i col·locà en el seu lloc Dictis, germà d’aquest. Finalment, després d’altes aventures a la regió de l’Argòlida, una part de la tradició situa el final de la seva vida a Àsia, on Perseu i Andròmeda haurien tingut sis fills i una filla i, un d’ells, Perses, seria el llegendari fundador de l’imperi persa.

En el mite de Perseu, com a la llegenda de Sant Jordi, tenim un heroi, una princesa i un monstre, però Perseu no és un cavaller, no viatja a dalt de cavall, sinó que calça unes sandàlies voladores. Tampoc el nostre monstre és un drac, no viu en una cova i ni treu foc pels queixals, sinó que ve del mar. Tot i així, en el mite de Perseu, hi ha un rei i un regne que, com en la llegenda de Sant Jordi, és devastat per una calamitat de la qual només es pot lliurar, si el rei sacrifica la seva pròpia filla.

L’absència de cavall i drac tampoc ens ha de preocupar massa, perquè els podem trobar en la mateixa mitologia grega i ben a prop de la Medusa que matà Perseu, perquè de la sang que brollà del seu cap tallat, nasqué el cavall Pegàs. Un altre heroi, anomenat Bel·lerofont, fill del rei de Corint, aconseguí domar-lo i sobre el seu llom matà un monstre horripilant, la Quimera, meitat lleó, meitat drac, que expel·lia flames per la gola.

Arribats a aquest punt, quina conclusió hem de treure? Que la llegenda de Sant Jordi té el seu origen en la mitologia grega i és una barreja entre el mite de Peseu i el de Bel·lerofont? Em temo que no és tan senzill, perquè això dels mites no forma un cos doctrinal i ben establert, sinó que és quelcom fluït, amb mil cares, que es va fent i desfent contínuament i del que ens han arribat múltiples versions, però no totes. El que sí que podem afirmar és que en la mitologia grega hi havia, aquí i allà, els elements essencials que conformaran la futura llegenda de Sant Jordi: un cavaller, un drac, una princesa i un rei que la ofereix com a sacrifici per salvar el regne de la destrucció. Però ningú ens assegura que darrere aquesta llegenda, igual que darrere d’aquest mite, no hi ha altres tradicions originàries d’Egipte, de Mesopotàmia o de Pèrsia que responen a qüestions ancestrals com la lluita entre el bé i el mal (Sant Jordi i el drac) o el sacrifici del que més estimes per salvar la comunitat, (com fa el rei quan ofereix la seva pròpia filla), dilema per altra banda que resol tant Perseu com Sant Jordi matant el monstre.

En tot cas, el que sí que fa el mite de Perseu és donar una resposta a una de les preguntes que sempre m’he fet: què se’n va fer de Sant Jordi i la princesa una vegada mort el drac? Doncs que es va casar amb la princesa, va acabar amb un complot contra la seva persona, van fugir plegats, van tenir sis fills i una filla i van viure feliços per sempre més en un país molt i molt llunyà…

Imatge: Perseu, Andròmeda i Ceto. Fresc romà de la ciutat de Pompeia. Meso Archeologico Nazionale di Napoli (inv. nr. 8998).

Share: