ArticlesHIstòria de l'art

El pintor que cremava els seus quadres

Pont Vell de Montblanc Palau Ferré

Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) era pintor, escultor i ceramista. Es va formar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. A la dècada dels cinquanta del segle XX, en plena dictadura, va fer el salt de la majoria d’artistes d’aquella època cap a París, on, becat pel govern francès, connectà amb els corrents internacionals de l’art del moment. De la generació de les exposicions dels Salons d’Octubre de la Barcelona als anys 50, aniria a París on viuria del 1957 al 1963 . Dins la generació de l’art català de post-guerra, la pintura de Palau Ferré destacava per la seves característiques naïf,  encara que se’n podien detectar influències com la del fauvisme als seus retrats. Amb tot, la seva trajectòria, i per allò que se’l recorda més, va estar determinada per un fet poc usual. Arran d’una curiosa sentència, va decidir cremar la seva obra.

Un conflicte surrealista i una sentència controvertida

En tornar de París signà un contracte amb un marxant (quadres a canvi d’uns xalets i terrenys). Quan va llegir la lletra petita va descobrir que no podia exposar ni vendre sense el consentiment de l’empresari. Estava lligat de mans i peus. Maties Palau va intentar desfer el contracte en adonar-se que havia signat amb una empresa, i no amb un particular, però la justícia va determinar que s’havia realitzat de bona voluntat per ambdués parts i, per tant, que s’havia de complir el contracte. Després de passar pel jutjat de Reus i l’Audiència Provincial de Barcelona, el plet va seguir fins arribar al Tribunal Superior. Sempre donant-li a raó a l’empresari, Miquel Peirats.

El 16 de maig de 1974 el Tribunal Suprem va sentenciar que per a finalitzar el contracte, Palau Ferré havia de pintar 42’20 metres lineals de quadres. L’artista compliria la insòlita sentència, sota l’atenta mirada de pèrits que van donar fe de les proporcions de la tela pintada. Com que el contracte estipulava que cada metre quadrat de tela valia 10.200 pessetes per metre quadrat de les dues finques a canvi de les quals havia signat el contracte, Palau Ferré va trobar-se amb què encara hauria de donar a l’empresari tots els metres de tela que, segons el jutge, faltaven, després d’anys d’intercanvis. L’empresari, Miquel Peirats Fenollosa, en comptes de renunciar al que li pertocava, va dir que els volia, posant com a excusa autoennoblidora que totes aquelles obres serien regalades a diverses entitats socials i institucions benèfiques.

Miquel Peirats Fenollosa anava regalant quadres, el 1975 conta que en va donar a Valls 2 a beneficència

Aquest fet li suposà un trasbals important. Com que li resultava impensable posar-se a produir de qualsevol manera només per sortir del pas, va pintar amb el rigor de sempre les obres que faltaven, les va donar a l’empresari i es va desentendre per sempre més. Després de complir la sentència, fins al 1989 no va permetre que es fes cap exposició amb la seva obra. I en una decisió indignada va rebel·lar-se contra la mercantilització de l’art: va continuar pintant, però durant una dècada anirà cremant progressivament els quadres que anirà fent (1975-1984). Ningú els veurà ni seran mai exposats enlloc, directament, els pintava i els cremava.

Palau Ferré era un artista amb una formació molt bàsica i un estil molt encasellat,  però a Montblanc és idolatrat. Molts dels veïns de la població tenen quadres seus. Era pintor dels paisatges primaverals, de natures estàtiques i retrats. La seva principal característica són lels caps torçats de  figures femenines d’ulls ametllats. A les seves composicions, les pinzellades i el color hi tenen un paper fonamental: hi destaquen les tonalitats de verds, vermells i ocres.

Palau Ferré era un artista amb una formació molt bàsica i un estil molt encasellat,  però a Montblanc és idolatrat. Molts dels veïns de la població tenen quadres seus. Era pintor dels paisatges primaverals, de natures estàtiques i retrats. La seva principal característica són lels caps torçats de  figures femenines d’ulls ametllats. A les seves composicions, les pinzellades i el color hi tenen un paper fonamental: hi destaquen les tonalitats de verds, vermells i ocres.

L’última etapa

Després de la crema de quadres, no tornarà al món comercial de les galeries, però sí que farà exposicions benèfiques i al llarg dels anys noranta col·laborarà amb les seves pintures amb diverses ONG i projectes socials, pacifistes i de cooperació (Amnistia Internacional, Mans Unides, Mundo Vivo, Ayuda en Acción, la Federació Catalana de Voluntariat Social, etc). A partir de 1989, Palau Ferré sempre va exposar en galeries no comercials i en museus, però no va tornar a pintar amb oli, sinó que va començar a utilitzar la tinta xinesa. Llavors va exposar les seves obres a exposicions de la Caixa  de Barcelona de Tarragona, el Museu d’Història de Catalunya, el Centre d’Art Contemporani Can Sisteré o al pati gòtic del Consell Comarcal del Solsonès.

Al castell del monestir de Sant Miquel d’Escornalbou va tenir una alegria, quan una obra seva de feia anys que no havia estat exposada per considerar-la la comunitat “aberrant”, ara li posarien. També va fer una gira americana que el portarà a fer exposicions a Washington i Pennsylvania.

Després de la seva mort, el fet de recuperar obres d’un artista tant anticomercial, que cremava els seus quadres, sembla que va esdevenir una al·licient. Per exemple se li va fer una exposició de quadres inèdits a Girona el 2018, on es destacava una de les seves últimes dedicacions. Realitzava retrats d’un sol traç, sense aixecar el pinzell de tinta de la tela. Aquesta difícil tècnica va esdevenir un concurs per als alumnes dels col·legis de Montblanc fins l’actualitat, però ells en principi no els cremen.

 


Més informació

L’historiador Francesc Marco Palau amb la biografia del seu tiet avi al pont vell de Montblanc

Aquest article ha estat realitzat gràcies a la informació facilitada per l’historiador Francesc Marco-Palau, net nebot de l’artista que ha en recuperat la història del pintor al llibre a sota indicat. Francesc Marco-Palau (Tarragona, 1989) és doctor en Història per la UAB amb el mestratge del professor Joan B. Culla. Columnista de premsa i opinador en diversos mitjans de comunicació, és membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua i patró de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. També és autor dels següents llibres: Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català (2014); Promoure la llengua, cohesionar Barcelona (2014); Josep Rahola. Una veu catalanista d’esquerres al Senat (2014), Francesc Dalmau. De Normandia a Palamós (2015) i La generació de la independència (Gregal, 2017).

Bibliografia

Editorial Gregal (Terracel)

Nota biogràfica Francesc Marco-Palau va nèixer a Tarragona el 1989. És doctor en Història Comparada, Política i Social per la UAB amb el mestratge del professor Joan B. Culla. Llicenciat en Història (URV), màster en Història de Catalunya (UAB) i màster en Formació del professorat (UAB).

 

Què visitar

A Montblanc, la seva població natal, se’l venera com a un gran artista. Allà es pot visitar el petit museu (entrada gratuïta) ubicat a la seva casa pairal.

Casa Museu Palau Ferré

Edifici construït durant l’edat mitjana i que tot i haver sofert diverses modificacions, encara conserva els arcs i parets de pedra a la seva planta baixa. Casa pairal durant generacions de la familia de Maties Palau Ferré, actualment és un museu d’art on es troba una selecció de la seva obra (pintura, escultura i ceràmica).

 

Share:

Leave a reply