ArticlesHistòria modernaInvestigadors

Formes d’arrelar. Casos d’occitans a la Catalunya altmoderna

Vallfogona de Riucorb

Autor:

Marc Ponts

Llicenciat en Humanitats

En un anterior article publicat amb el títol “L’arrel oblidada. La immigració occitana a la Catalunya del Barroc”, exposàvem la magnitud de l’impacte, sobretot, demogràfic, que va representar la immigració occitana a la Catalunya del 1500 i del 1600. Seguint amb el fil conductor que vàrem iniciar, en aquest article repassarem l’evolució personal, familiar, social i patrimonial d’alguns d’aquests occitans que varen arrelar a Catalunya. Explicarem la seva història des del primer contacte amb la societat catalana, fins a la seva plena consolidació en l’edifici social, econòmic i polític de la comunitat. Són alguns casos paradigmàtics que expliquen la història del fenomen immigratori occità a la Catalunya del Barroc.

Per il•lustrar aquest fenomen, hem acudit a les fonts documentals de la vila de Vallfogona de Riucorb (Segarra històrica) del període comprès entre 1553 i 1652. Als inicis d’aquest període, aquesta comunitat tenia poc més de 150 habitants i, en el punt demogràfic culminant (1627), havia ultrapassat els 400. Un increment acumulat de quasi el 300% molt superior a la taxa general del Principat (al voltant del 75%), en l’espai cronològic de 74 anys (l’equivalent a poc menys de tres generacions). Una explosió demogràfica participada intensament pel fenomen de la immigració occitana. Anem a pams.

En l’anterior article havíem establert una categorització del fenomen occità, en funció dels mecanismes i dels terminis d’arrelament emprats. En dèiem els pioners les parelles i els itinerants -vegeu “L’arrel oblidada”-. Per escenificar els paradigmes que presentem, mantindrem aquesta mateixa categorització. Viatjarem fins al 1592, punt cronològic central del segle llarg de creixement econòmic i demogràfic del Principat de Catalunya, i observarem que el paisatge “occità” de Vallfogona de Riucorb dibuixava aquests paradigmes:

a) Els pioners.

• Els Bellart (o Ballart).

Professió: pagesos tinents i aloers.

En 1592, el foc dels Bellart estava format per sis persones de tres generacions diferents:

– la “vídua Ponsa” (de 80 anys i mare de la Margarida Pons),
– el cap de foc Onofre “maior” Bellart (de 60 anys),
– la seva esposa Margarida Pons (de 55 anys),
– el fill hereu Onofre “menor” Bellart (de 30 anys),
– la Joana (esposa de l’hereu de 26 anys),
– una recent nascuda filla d’en Onofre i de la Joana, de nom Esperança.

Les fonts documentals situen l’origen d’en Onofre “maior” al territori de la diòcesi de Sant Flor, a l’Alvèrnia. Nascut cap el 1532, les dades que ens revelen les fonts documentals ens confirmen que va arrelar a la comunitat de Vallfogona cap el 1562, amb trenta anys d’edat. En canvi, la seva esposa Margarida pertanyia a una nissaga local que residia a Vallfogona des del segle XIV, molt nombrosa (formada per quatre branques familiars que representaven ¼ de la població total de la comunitat) i molt influent socialment i política (alguns dels seus membres havien exercit els càrrecs de batlle per nomenament senyorial i de jurat per força patrimonial).

Per tant, a primer cop d’ull, aquest seria un exemple paradigmàtic de la història d’un “segador occità”, casat amb una vídua o una fadrina del país. Només a primer cop d’ull, perquè l’absència de documentació obliga a una reconstrucció del mapa d’aquesta relació que confirmi la hipòtesi inicial. Les fonts no revelen la condició de solteria o de viudetat ni de la Margarida ni d’en Onofre. Però amb la interpretació d’altres dades que ens aporten les fonts, obtenim el dibuix d’un foc que conté tots els elements per apuntar decididament cap a aquesta direcció.

Observant la composició del foc, advertim la presència d’una vídua longeva que és una peça clau en la interpretació de les dades. L’apel•latiu “vídua Ponsa” confirma que havia estat l’esposa de l’anterior (i difunt) cap de foc Pons: l’esposa que mantenia el dret a residir a la casa que havia estat del seu difunt marit, a través de la fórmula jurídica “vídua reclita”, equivalent a l’usdefruit vitalici. Observem que la “vídua Ponsa” ocupa el primer lloc, de forma destacada, en l’ordre de relació dels membres del foc Bellart en el Memorial de 1592. I no ho interpretem com una deferència a la seva avançada edat, sinó com una realitat instituïda.

En aquest context, sorprèn l’existència d’una persona de vuitanta anys d’edat. La longevitat de la “vídua Ponsa” era, indiscutiblement, un fet excepcional. Però allò que ens convé per al cas que ens ocupa és la relació entre longevitat i força patrimonial. Perquè en la Vallfogona de 1592 les ¾ parts de la població que superava els quaranta anys d’edat i la totalitat de la que ultrapassava els seixanta anys d’edat estava concentrada en la ¼ part de focs econòmicament més potents. En conseqüència, advertim una relació evident entre la longevitat de la “vídua Ponsa” i la força patrimonial del foc Pons, més endavant, Bellart.

Observem també l’absència d’un hereu Pons. La Margarida devia ser la filla més gran d’una llorigada de noies, si més no, la més gran dels supervivents que assoliren l’edat adulta. I això li va reportar l’honor (i la responsabilitat) d’esdevenir pubilla, i no una pubilla qualsevol, sinó l’hereva d’una casa rica. Les capbrevacions de 1632 i 1656 confirmen que els Pons (Bellart) eren una de les contribucions patrimonials més importants de la comunitat. I molt probablement, amb els elements que aporten les fonts, en 1592 ja apuntaven amb força en la direcció d’esdevenir part de l’elit econòmica de la comunitat. Famílies econòmicament potents que tenien els instruments i la força per casar els fills en edats primerenques (entre els 16 i els 18 anys). Famílies que exercien abastament aquesta pràctica en ares del creixement i l’acumulació patrimonial.

En canvi, observem que la diferència d’edat entre la Margarida i el seu hereu Onofre “menor” és de vint-i-cinc anys. Si atenem l’argument exposat anteriorment i fem un càlcul ràpid, advertim un buit cronològic en la vida reproductiva de la Margarida de sis a nou anys, un fet del tot il•lògic en un context expansiu general, dominat per aquesta figura instituïda -les estratègies matrimonials portades a la pràctica per la pagesia en plena escalada social i econòmica-.

També és cert que entre la “vídua Ponsa” i la seva pubilla Margarida hi ha una diferència d’edat de vint-i-cinc anys. Però el context històric és diferent, perquè els Pons –pares de la Margarida i sogres d’en Onofre- es devien casar cap el 1560 o 1565, als inicis de la fase econòmica i expansiva general que conduiria cap a la consolidació i, sobretot, cap a la generalització de les estratègies d’unió matrimonial com a institució social, i de les capitulacions matrimonials com a figura jurídica.

Allò, però, que és definitiu és el mapa de la unió matrimonial entre la Margarida i d’en Onofre, perquè, en aquell context de plenitud, era del tot impensable el matrimoni entre una pubilla fadrina de casa rica, si més no, ben situada econòmicament i un segador pobre d’origen occità que no tenia possibilitat d’aportar patrimoni al matrimoni.

L’escenari que dibuixa la interpretació de les fonts explica que la Margarida ja no era fadrina, sinó vídua i, a sobre, no havia tingut descendència amb el primer marit. Per tant, pesava sobre ella la sospita de ser “cogulla” (infèrtil). En aquest punt, la prioritat estratègica de la casa passava a ser la necessitat imperiosa d’incorporar un home fort i assenyat amb coneixements suficients per a “menar la terra” i exercir de “cap de foc”, amb l’objectiu de garantir la supervivència (a través de la producció) i la continuïtat (a través de la reproducció) de la nissaga familiar. En conseqüència, l’aportació que comprometia n’Onofre al matrimoni era la seva pròpia capacitat personal de generar recursos en tots els sentits.

En aquests casos, l’entorn de la vídua exigia al candidat occità uns avals personals que certifiquessin la seva moralitat i la seva capacitació professional. Un testimoniatge que garantís que el contraent foraster era un home d’enteniment assenyat i de provats coneixements en el desenvolupament de les tasques agràries. Els “caps de colla” de segadors, que atresoraven una valuosa experiència com a gestors de persones i de tasques, esdevenien els candidats ideals. I els “patrons”, els propietaris agraris que contractaven les “colles de segadors”, esdevenien els fiadors de la seva persona a través de la figura litúrgica del padrinatge de noces.

N’Onofre complia els requisits i, amb el decurs del temps, va demostrar que no havia decebut les expectatives: va contribuir decisivament a dissipar les sospites d’infertilitat que pesaven sobre la seva esposa i va dirigir amb encert la progressió econòmica i patrimonial del “foc”. Les Capbrevacions de 1632 i 1656 ens confirmen la plena consolidació del patrimoni familiar: n’Onofre Bellart, fill d’Onofre “menor” i nét d’Onofre “maior”, declarava un patrimoni familiar format per una casa a la Plaça Vella, dos horts (situats a l’areny del riu), una vinya de dos jornals (una hectàrea) de terra i diverses finques de secà parcialment conreades amb cereal (blat) i parcialment ermes (pastura i llenya), que sumaven trenta-un jornals (quinze hectàrees i mitja) de superfície.

I en 1632, n’Onofre Bellart, nét d’Onofre “maior” i fill d’Onofre “menor”, que pocs anys abans havia enviudat de la seva primera esposa, amb la qual havia tingut dos filles, es va casar de nou. Va presentar la seva candidatura segur i confiat en la seva força patrimonial i va aconseguir negociar i capitular matrimoni amb la Catherina Ponts (fadrina soltera que li va donar l’hereu continuador de la nissaga). Un matrimoni concertat amb els instruments i els mecanismes propis de la ideologia patrimonialista que dominava la societat rural catalana del Barroc.

La Catherina Ponts procedia d’una família que les Capbrevacions situen com una de les primeres contribucions patrimonials de la comunitat, i el seu pare, en Magí Montserrat Ponts de l’Ametlla (avantpassat directe de l’autor de l’article), exercia com a pagès aloer i com a marmessor dels testaments més rellevants de la comunitat. Des d’una perspectiva estrictament econòmica, l’evolució de la nissaga Bellartés és la història d’un èxit, un èxit que la va situar i confirmar entre l’elit de la comunitat.

b) Les parelles.

• Els Mont-real (o Monreal o Real).

Professió: mestres de cases.

En 1592, el foc dels Mont-real estava format per quatre persones:

– el cap de foc Bertomeu (de 28 anys),
– la seva esposa Joana (de 26 anys),
– una filla de nom Margarida (de 6 anys),
– un fill de nom Joan (de 2 anys).

Les fonts situen l’origen d’aquesta parella al comtat d’Armanyac, a la Gascunya. Les mateixes fonts els cataloguen com a “francesos”. Per l’edat de la parella, comptem que varen néixer en algun indret de la vall del riu Gèrç, entre 1564 i 1566. Probablement, varen abandonar el seu indret d’origen durant el període de màxima violència a Occitània (1568-1589), que al país d’Armanyac es va viure amb especial intensitat els darrers anys de la centúria del 1580, etapa que correspon a la incorporació del comtat al patrimoni de la corona francesa. En conseqüència, podem apuntar que en Bertomeu i la Joana arriben a Catalunya quan eren dins de la franja d’edat entre els quinze i els vint anys.

És probable que en Bertomeu adquirís els coneixements de l’ofici en el decurs del seu periple que arrenca a Occitània i conclou a Catalunya. Aquesta dada és molt significativa, fonamentalment, per dos motius. Primer, perquè l’exclou automàticament del perfil d’immigrant occità que viatja amb les colles de segadors i que arrela per la via de la seva capacitació agrària. I segon, perquè l’inclou decididament en el contingent d’artesans de la construcció occitans (mestres de cases, fusters i ferrers de forja), que emigraren a Catalunya cridats per la frenètica activitat constructiva que s’hi duia a terme i per l’alça de salaris que provocava la demanda de mà d’obra.

Les fonts revelen que va tenir una certa relació amb el “mestre de cases” Mitjavila, de Granyena (Segarra), originari del comtat del Rosselló, que probablement fou el seu patró. En Joan, fill d’en Bertomeu, quan fou fadrí, es va casar amb una filla d’en Mitjavila, en una pràctica habitual que perseguia reforçar les sinergies sorgides d’antigues relacions entre patrons i aprenents i que tenia un clar objectiu econòmic. En canvi, no hi ha cap referència documental de la Margarida posterior a 1592.

Cal dir que l’ofici de “mestre de cases”, era una activitat generalment reservada als fills de les classes urbanes més humils o als fills dels jornalers rurals sense terra. L’exercici d’aquesta professió exigia una mobilitat geogràfica important i una diversificació considerable. A Vallfogona –i arreu de la Catalunya central-, els “mestres de cases” treballaven en l’edificació i reparació de cases, però també en la reparació dels marges dels bancals, en la reparació de les sèquies i en la construcció de cabanes de pedra seca. I aquesta dinàmica afavoria les aliances professionals: les “colles de pedrapiquers”, les “colles de pareters”, etc.

En conseqüència, les aliances entre famílies menestrals del ram de la construcció –i, per extensió, del conjunt d’activitats artesanals- eren habituals i constituïen, també, la resposta d’aquest sector social i econòmic a un context general que afavoria les estratègies d’acumulació de patrimoni per la via del matrimoni.

En un pla més humil, la història dels Mont-real no és com la dels Bellart. Fixeu-vos en el número escàs de fills del foc Mont-real que relaciona el Memorial de 1592. En aquell context, la mitjana de fills per parella superava els cinc. Si més no, era la xifra mitjana dels que sobrevivien als primers dos anys de vida (segment de màxima incidència de la mortalitat infantil). En canvi, reveladorament, els Mont-real només en tenien dos. Considerant que l’èxit de sobreviure els dos primers anys de vida era un indicador de salut, però també de força econòmica del foc (de capacitat d’aportació alimentària a les necessitats del grup familiar), aquesta dada ens revela que els Mont-ral estaven emplaçats en una escala econòmica i patrimonial humil.

En canvi, el període expansiu general que abraça la segona meitat del segle XVI i el primer quart del XVII també va ser molt beneficiós per a les classes artesanes, que varen viure un període de creixement substancial a l’ombra de la notable puixança de la pagesia. En el Memorial de 1627 (en el punt demogràfic culminant de la comunitat local), consta que el foc dels Mont-real estava format per la parella (que amb seixanta-tres i seixanta-un anys havia assolit una edat demostrativa d’un increment notable de la seva força econòmica), una filla de nom Marianna (que fa les funcions de pubilla per absència de l’hereu), casada amb en Ton Miró, originari de Granyena de Segarra (que fa de gendre pubill) i, finalment, una altra filla fadrina soltera anomenada Elisabet.

La crisi (1627-1640) que va precedir la revolució dels Segadors (1640-1652) va afectar especialment el sector artesanal rural. L’ensorrament de la nova classe pagesa aloera, sorgida durant els darrers anys del període expansiu (1609-1627), va arrossegar la menestralia a la ruïna. En el Memorial de 1645 (en plena revolució dels Segadors), no consta cap foc ni a nom dels Mont-real ni a nom d’en Miró. Probablement, l’absència de patrimoni agrari va agreujar les necessitats alimentàries del grup familiar, però, d’altra banda, va facilitar la seva mobilitat cap a un altre indret geogràfic on poder exercir amb plenitud la seva activitat professional com a “mestres de cases”. També és cert que les circumstàncies hi ajudaven, puix que, en un context de guerra i destrucció, la tasca dels artesans dedicats a la construcció i reconstrucció havia observat un repunt de demanda.

I el Memorial de 1652 i la Capbrevació de 1656 tampoc ens aporten cap dada que apunti a una situació d’absència perllongada, resolta finalment amb un retorn. Ni són presents en la relació de focs que formen la comunitat, ni són presents en la relació de propietaris o tinents (residents o absents) que capbreven el seu patrimoni. Tampoc són presents en els Llibres de Baptismes (com a padrins del nounat), ni en els Llibres de Desposats (com a testimonis dels nuvis), ni en els Llibres d’Òbits (com a valedors del testador). No consten en la Llibreta de Deutes (com a deutors, com a creditors, com a fiadors), ni tampoc en el Llibre de Capitulacions.

En definitiva, desapareixen de l’univers local de Vallfogona. Però cal dir que algunes fonts situen –a posteriori de la revolució dels Segadors- algunes nissagues Mont-real a la regió del Camp de Tarragona (Alcover, Vila-seca), territori que durant la segona meitat del segle XVII, amb la introducció dels conreus de fruita seca i amb la implantació de la indústria de la destil•leria de vins, va viure una etapa de puixança econòmica i demogràfica. En conseqüència, i a tenor de les circumstàncies que dibuixen el paisatge social i econòmic de l’època, resulta bastant plausible considerar que els Mont-ral de Vallfogona i, probablement, també els Mitjavila de Granyena, varen abandonar el país de la Segarra per arrelar en alguna vila del Camp de Tarragona.

c) Els itinerants.

La localització de les persones que formaven aquest segment ha estat més costosa. Explicàvem, en l’anterior article, que la seva relació amb la comunitat no anava més enllà del contracte patró-jornaler. Examinada la documentació sacramental, aconseguim localitzar alguns casos que s’hi refereixen, però les mateixes fonts no ens permeten disposar de més informació que el nom, l’edat i el foc del patró.

• Jan “menor” (no consta el cognom). 18 anys. Mosso al foc dels Perelló de l’Ametlla (pagesos).
• Bertrà (no consta el cognom). 25 anys. Mosso al foc dels Guim del Racó (pagesos).
• Domenjó (no consta el cognom). 30 anys. Capatàs al foc dels Cervera de l’Hostal (hostalers).
• Bertrà (no consta el cognom). 24 anys. Pastor al foc dels Cervera de l’Hostal (ramaders).

Amb la crisi (1627-1640) que va precedir la revolució del Segadors (1640-1652), aquests perfils varen desaparèixer de l’univers local per passar a engrossir el fenomen del bandolerisme. Bons coneixedors dels camins i dels boscos, alguns s’integraren en les grans colles d’en Barba dels Carbonells, d’en Torrent de la Goula o d’en Piquer de la Sala, que assolaven el territori de la Catalunya central. D’altres esdevingueren simples lladres de camí, petits delinqüents, persones desclassades i marginals, que actuaven en interès propi completament al marge del conflicte de bàndols que enfrontava nyerros i cadells.

En definitiva, tres formes diferents d’arrelar, amb resultats diferents, però una contribució inqüestionable al creixement demogràfic i econòmic de Catalunya. Un fenomen substancial en la transformació de la societat catalana en una etapa decisiva de la seva història. Un testimoni que ha passat a formar part de la de la nostra realitat actual. Una aportació cabdal en la formació i el desenvolupament de la societat catalana moderna i contemporània que passa injustament desapercebuda. Els occitans a la Catalunya del Barroc.

Imatge: Arrels.


Fonts:
• Arxiu Històric Comarcal de Baix Camp (ACBC). Reus. Fons documental de Vallfogona de Riucorb.

Share: