Història contemporània

Història de l’independentisme (II)

Francesc Macià, fundador del primer partit polític netament independentista

En l’anterior capítol vam fer una introducció al tema, i el resum dels continguts. En aquest parlarem de l’aparició del ‘independentisme i alguns dels antecedents. En el proper lliurament parlarem de l’independentisme durant la república.

Aparició del ‘independentisme

S’accepta generalment la data del 18 de juliol del 1922 com la de fundació de l’independentisme polític, amb la creació del partit Estat Català (EC) a la seu del CADCI per part de Francesc Macià. Tot i els clars antecedents catalanistes del segle XIX (Pere Anguera, Fèlix Cucurull).

El dia del gloriós “alzamiento” coincidiria amb la data de fundació d’Estat Català, i el dia que entraven els feixistes per la diagonal, en l’aniversari de la batalla de Montjüic, dia del soldat català. Casualitats?

Els antecedents que van confluir en la construcció d’EC i la seva simbologia van ser: l’ús de l’estelada com a evolució de la independentista de Cuba (Creixell) i l’ús del terme Països Catalans per part de Narcís Roca i Farreras (1834-1891), teoritzador de la nació catalana. La gent de l’Estat Català de Macià tenia l’origen en petits grups d’efímera existència, molts dels quals van actuar sota l’empara paternalista de la Unió Catalanista, especialment durant la presidència del Dr. Donèmech i Julià (1903). Alguns d’aquests grups s’havien unificat sota el nom de la Reixa a partir de les detencions patides després de la primera commemoració pública de l’11 de setembre el 1901.

Per tant, l’independentisme apareix al segle XX. És a dir, com una clara reacció a la impossibilitat d’encaixar el catalanisme a un estat espanyol que sortia arruïnat i arrossegat pel fang del dur segle XIX, tot mantenint una estructura econòmica i social endarrerida. Amb tot, fins a finals del segle XX, parlar de moviments independentistes és parlar de grups molt minoritaris, quasi residuals, i d’efímera existència. Cal tenir en compte, que encara durant la República del 1931, molts sectors d’ERC eren federalistes, no secessionistes, per fer servir la terminologia de l’època.

Els antecedents

Un cop dit això, hi ha elements anteriors a la fundació d’EC que fan creure en l’aparició de les idees independentistes abans de la seva consolidació com a projecte polític públic. Principalment, la negació. Entrem en el debat de les idees. Es fa impossible de dir si alguna persona va pensar en independitzar Catalunya de França i d’Espanya, si aquesta idea se la va portar amb ell a la tomba, i quan exactament algú va tenir la clara intenció de fer-ho, tot i no atrevir-se a dir-ho en públic per perillar la seva integritat. Coneixem el moment a partir del qual es va consolidar aquesta idea i va tenir continuïtat, dins un catalanisme polític majorment conservador i proespanyol, que ja estava consolidat, el de la Lliga Regionalista. I es coneix com aquesta idea independentista va anar girant a l’esquerra de l’arc polític, amb uns referents clars des de Valentí Almirall.

Però es coneix poc de l’independentisme dins l’obrerisme, com a idea, malgrat els grans avenços en el coneixement de la catalanitat de la classe obrera (Josep Termes). A nivell intel·lectual, a partir de la quarta part de segle XIX ja es troben indicis de personatges molts coneguts de la història de Catalunya (Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Guimerà, Verdaguer ) amb pensaments independentistes. Des de l’aparició de la renaixença, aquesta idea vaga s’hauria hagut de buscar en acusacions de negacions d’aquesta possibilitat per les de les autoritats d’ocupació militars.

A nivell polític, però, no es declarava obertament. A l’article d'”Història de l’independentisme a Catalunya” del diari Ara s’afirmava que la Unió Catalanista ja preveia la creació d’un Estat Català. No és cert. El problema és que el terme “estat” no tenia llavors el significat que té ara. No implicava necessàriament la independència, sinó la reclamació d’un sistema federal per a Espanya. Al document per excel·lència de la Unió Catalanista, les Bases de Manresa, el primer bloc parla clarament del “poder central” i quines són les seves atribucions, inclosa la representació internacional. I la segona Base es parla del “poder regional”. És a dir, eren un projecte regionalista, per molt que es demanés la restitució de les constitucions catalanes mitificades de 1707.

Els moviments catalanistes contra l’estat lliberal

Les bullangues, el carlisme, els federalistes, els republicans, tots els moviments catalans del XIX expressaven un sentiment de repulsa vers la configuració que anava prenent l’estat espanyol. Amb tot, l’esforç majoritari es destinava a intentar influir en aquesta conformació de l’estat, sense èxit. Les constants pamtuflades als intents de conformació d’un estat amb un reconeixement de la identitat catalana, van comportar el naixement de la necessitat d’explicar el fet nacional i patriòtic català. D’entrada, a nivell més emotiu i visceral, que no pas organitzat, però que incloïa ja propostes socials, conseqüència de la societat industrialitzada i mercantilista catalana, que contrastaven amb la societat nobiliària i terratinent d’arrel castellana que ostentava el poder, principalment militar, des de Madrid.

Narcís Roca i Farreras ja va definir el que esdevindria el catalanisme progressista, un clar antecedent de les esquerres. “Una pàtria catalana republicana, revolucionària, democràtica, compromesa amb les classes obreres i que instaurés un estat sobirà per a Catalunya…confederat amb una república espanyola.” El fet és que personatges com Almirall, o Roca i Farreres, davant d’acusacions de ser separatistes, es defensaven dient que no, que eren federalistes o confederalistes.

La Jove Catalunya

La primera organització clarament catalanista, d’existència efímera (1870-1875) i formada per personatges que seran obertament independentistes, seria la Jove Catalunya. Organització republicana inspirada en l’allau de “joves organitzacions” que sorgien arreu d’Europa inspirades en la “Jove Itàlia” de Mazzini que tant havia influït en la unificació italiana.

En general, al tercer quart de segle XIX s’avançava cap a demanar pel catalanisme més poder polític. Es tenia la idea d’un estat que fos unitari, però no uniformat, que podrien haver tingut una primera plasmació en la proclamació de la fracassada Primera República.  El projecte es va anar acabant de plasmar al darrer quart de segle XIX, un cop fracassats els dos grans intents alternatius de formació d’un estat “amable” amb Catalunya: el republicà i el carlí. Finalment, el llarg impàs de la Primera Restauració amb la dictadura de Primo ens portarien ja a un independentisme més combatiu, d’arrel popular i que evolucionaria durant la Segona República Espanyola.

Share: