Història contemporània

Història de l’independentisme (III)

Marceli Perelló, cap dels complets del Garrat per acabar amb Alfons XIII, alliberrat per la proclamaci´ode la República, entre els seus pares amics i família. Moriria a l'exili el 1961

En aquest article parlarem de l’independentisme durant el període de la Segona República, d’on provenia, i com es va radicalitzar front les retallades constants provinents de Madrid des de tot l’arc ideològic fins a l’exili del qual se’n parla al següent article el (IV). A l’anterior vam parlar dels antecedents de l’independentisme (II).

El prestigi independentista

L’independentisme va prendre la iniciativa de la resistència contra la dictadura de Primo de Rivera. Macià i el seu partit, Estat Català, van conformar la base de la resistència. Es van arribar a organitzar 2 intents armats, sense gaire logística, i tots dos fracasaren en els seus objectius directes, però aconseguiren gran prestigi intern, especialment entre els obrers. El més important fou el de Prats de Molló el 1926. Macià, amb un grup de voluntaris, intentava des d’aquesta població de la Catalunya-nord, entrar per Coll d’Ares i alliberar militarment Catalunya. Entre els qui acompanyaven Macià hi havia experimentats soldats italians que havien participat en la Primera Guerra Mundial, malauradament entre aquests italians es van infiltrar agents de Mussolini que van passar la informació. Van ser delatats a les autoritats franceses i aquests els detingueren.

El conseqüent judici va internacionalitzar la causa catalana i va permetre Macià erigir-se com a gran figura heroica. El seu posat de cavaller, alt i prim, certament quijotesc, amb un punt romàntic que va guanyar moltes simpaties per la causa nacional de Catalunya que llavors estava ben viva pel final de la Primera Guerra Mundial i els 14 Punts de Wilson.

A nivell intern, Estat Català va organitzar la suborganització armada Bandera Negra. L’acte més famós va ser l’any abans de Parts de Molló, en el Complot dels túnels del Garraf. La intenció era atemptar contra Alfons XIII durant la visita que aquest tenia planificat per al maig. En aquest intent ja es trobaven Jaume Compte (que moriria el 1934 defensant el CADCI), un dels germans Badia, Miquel (que moriria assassinat per pistolers espanyolistes de la FAI) o el cap visible que va ser Marcelino Perelló (a la foto principal un cop alliberat al centre franquejat pels seus pares). Els diversos canvis de plans forçats per les circumstàncies van obligar a anar posposant l’atac, i finalment van ser descoberts i condemnats a garrot primer, commutada per perpètua i finalment alliberats gràcies a la proclamació de la República. Aquest prestigi va ser el que afavorí, en bona part, que el 1931 ERC guanyés les eleccions.

L’independentisme de la república

Al cap de pocs dies de proclamada la “República Catalana” dins una fantasmagòrica “federació de repúbliques ibèriques”, el 14 d’abril del 1931, Macià, en una de les decisions més dures de la seva vida, va haver de fer marxa enrere i conformar-se amb una autonomia que es demostraria supeditada a Madrid. Aquest fet va fer sorgir diferents entitats independentistes més radicals que entroncaven amb el passat resistent contra la dictadura de Primo de Rivera.

Els fets de’octubre del 34 no van ser un intent de proclamar la independència. Recordem que el va fer Companys. Va ser un salt endavant per intentar forçar una república federal vista la situació de vaga revolucionària general provocada per l’entrada de ministres de la CEDA al govern lerrouxista

Palestra en va ser una de les més importants. De caire cultural, va arribar a tenir més de 5.000 socis i 400 delegacions per tot el territori nacional (“Territori nacional” que llavors va passar a ser els Països Catalans). Per fomentar aquesta idea l’entitat va publicar un mapa amb aquest àmbit geogràfic representat. Es va fundar oficialment el 30 de novembre de 1930 i lligava amb la tradició escolta catalana. Precisament una tradició i una entitat lligada a un personatge que serà molt important durant la dictadura franquista en la resistència independentista, Josep Maria Batista i Roca. Nascut al 1895, fundador dels Minyons escoltes, servirà de lligam entre generacions i sempre representà un enemic per a l’estat espanyol. El president de l’entitat seria Pompeu Fabra.

El 20 d’abril apareixia el manifest “Als joves catalans”, fundacional de Palestra que es pot consultar a la Veu de Catalunya. L’11 de setembre del 1932 amb un altre manifest, “Palestra i l’Estatut”, es posicionaven en contra de la retallada de feia només dos dies.

Jaume Martínez Vendrell. Va militant a Nosaltres Sols! Arribà a capità de l'exèrcit republicà. Lligam generacional, va rebre l'encàrrec del FNC d'organitzar la lluita armada antifranquista. Per a ell no hi ha haver "amnistia"i va ser empresonat amb 64 anys en preventiva. Després de tota una vida de lluita, tornà de l'exili i es lliurà el 1988 a les autoritats espanyoles ja molt malalt l'any següent moriria.

Jaume Martínez Vendrell. Va ser militant de Nosaltres Sols! Arribà a capità de l’exèrcit republicà. Lligam generacional de l’independentisme de la república amb el de la transició, va rebre l’encàrrec del FNC d’organitzar la lluita armada antifranquista. Per a ell no hi ha haver “amnistia”i va ser empresonat amb 64 anys en preventiva. Després de tota una vida de lluita, tornà de l’exili i es lliurà el 1988 a les autoritats espanyoles ja molt malalt l’any següent moriria.

David

Després del fets del 6 d’octubre de 1934 l’entitat es passà a anomenar David, la imatge del qual ja havien fet servir en la seva primera presentació pública. Junt amb d’altres grups van arribar a tenir 53 mil afiliats, però les seves activitats forçadament clandestines, van anar a la baixa. Els responsable de Palestra, Pompeu Fabra o Batista i Roca, van ser empresonats, després van marxar a l’exili, i ja no tornarien fins les eleccions del 1936 amb la victòria del Front d’Esquerres. Per poc temps, perquè esclataria la guerra, conseqüència del cop d’estat i Batista i Roca tornaria a marxar a l’exili on es convertiria en un lligam entre l’independentisme històric i el de la transició.

La posició de Palestra envers el procés autonòmic que prenia la desitjada República Catalana es va anar decantant cap a la decepció i l’enfrontament amb ERC. Van fer un trajecte des de donar suport a Macià en la proclamació, creant una guàrdia personal que volia ser l’inici d’una Guàrdia Nacional, fins fer campanya durant el referèndum del 32 en defensa de l’estatut de Núria, íntegre i sense retallar, fins a l’11 de setembre del mateix any quan ja l’estatut se’l considerava només un instrument per assolir la independència. A totes llums insuficient per sí mateix.

Nosaltres sols!

L’altra entitat important que també tindrà continuïtat, encara de forma intermitent, i que mantindrà una relació d’amor odi envers ERC, serà Nosaltres Sols! De clara influència irlandesa, el nom prové del gaèlic “Sinn Fein” traduït al català. Serà molt combatent i a diferència de Palestra estarà des del començament en contra de la rebaixa que significava l’Estatut respecte la proclamació de la República Catalana. La seva intenció era de fer vigent la Constitució de l’Havana. El líder d’aquesta entitat seria un altre personatge important en la formació de la resistència antifranquista i pont entre generacions: Joan Cornudella i Barberà.

Es van integrar l’entitat Nosaltres sols! i el Parit Nacionalista Català, però va durar poc. L’exconseller de governació Josep Dencàs va ser-ne secretari general. Dencàs era anti FAI, havia estat cap de les joventuts d’EC i va ser l’únic que es va escapar de la desfeta de la proclamació de l’estat català el 6 d’octubre del 1934. Aquests sectors no perdonaven l’assassinat dels germans Badia a mans de pistolers de la FAI pels quals estaven mal vistos, per l’altra banda, van ser el boc expiatori dels sectors afins a Companys pels fets del 6 d’octubre.

La seu del CADCI a Rambla Sant Mònica, on es va fundar EC, des d’on es defensà el 1934 la República Catalana, va ser incautat pel règim, com tota la seva documentació, i regalat a l’exèrcit. Actualment és la seu d’UGT a qui se li va regalar sense tenir en compte els seus legítims propitaris

Cornudella era partidari de la participació política i per això va disputar-se el lideratge amb Daniel Cardona que no n’era partidari i era molt més militarista. Aquest és el primer lligam que heretaran els independentistes posteriors: la discussió entre si cal participar o no de les estructures de l’estat i assumir el risc de restar absorbits pel sistema. L’entitat es va fundar també al 1930, però es va incloure dins d’Estat Català que al seu torn va fundar ERC junt amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys el 1931. Amb tot, va ser l’única entitat que va mantenir la seva estructura intacte, la qual cosa li va permetre recuperar la seva veu al maig del 36, després que el Front d’Esquerres sortís victoriós de les eleccions.

En esdevenir-se l’alçament, les relacions amb els comitès antifeixistes, dominats per incontrolats que sota l’etiqueta d’anarquistes delinquien i assassinaven impunement sense ordre ni concert, els va mantenir apartats del govern. Perduda la guerra d’agressió del 36 ja a l’exili es fusionarien restes d’Estat Català que no estaven en camps de concentració per formar l’entitat troncal de la resistència independentista durant la dictadura: el Front Nacional de Catalunya (FNC). Joan Cornudella va ser-ne el secretari general. No va entrar en la línia del PSUC arran les disputes heretades pels fets de maig del 1937 i de les baralles pel reconeixement del govern català republicà posteriors. Daniel Cardona i Cívit, fundador del Front, va mantenir bones relacions amb Pi i Sunyer del Consell Nacional de Catalunya el qual va donar a conèixer el FNC a les comunitats americanes. Unes comunitats que mai van acceptar de bon grau la marxa enrere feta per Macià.

 

Share: