Història contemporània

Història de l’independentisme (IV)

Milícies d'Estat Català que finalment no van poder entrar en combat

En aquest article seguirem parlant de la història de l’independentisme en el període que va del final de la guerra civil fins al sorgiment del PSAN (1939 – 1968). És a dir, dels lligams entre l’independentisme de l’època de la Segona República i el que arribarà a la transició, que serà el proper lliurament.

La travessia del desert de la llarga dictadura franquista

El Front Nacional de Catalunya (FNC) va ser la institució bàsica d’aquest període. Es va fundar a París l’abril de 1940 i d’entrada no excloïa la lluita armada. Aquí entrà un altre personatge, pont entre generacions de qui Bentacachs (Militant de Terra Lliure) assegura ser-ne un seguidor i a qui va conèixer a la presó: Jaume Martínez Vendrell. Vendrell era seguidor de Cardona, per tant apolític, durant la guerra va ser capità d’artilleria. Va entrenar els escamots del Front durant l’època en que aquests defensaven la lluita armada, fins el 1947. Posteriorment no va renunciar al sistema de lluita armada mai del tot, sinó per motius organitzatius i d’oportunitat.

Al 1943 i 46 hi hagué detencions massives de membres del Front a l’interior, una setantena llarga, inclòs Cornudella i Vendrell que va ser condemnats a 20 anys de presó. Una amnistia limitada el va posar en llibertat l’any 1952, amb motiu del Congrès de l’hòstia. Arran d’aquestes detencions, tota la secció militar del Front quedà desmantellada. Posteriorment, Vendrell entrenarà i estarà al darrera d’organitzacions com el FAC i EPOCA als anys 70, que ja es veuran més endavant.

El FNC de participar en la resistència durant la segona Guerra Mundial. Per les línies d’evasió muntades a Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el Coll de Banyuls arribaren a passar fins a 800 aviadors de les forces aliades. Els portaven fins a les respectives ambaixades a Barcelona perquè poguessin fugir. També van realitzar tasques d’espionatge, vigilant el trànsit de vaixells a la Mediterrània o les fortificacions al Pirineus que feia Franco. A l’interior també van actuar posant senyeres en lloc simbòlics o petits explosius en edificis del règim.

Emprèstit per recaptar fons per a Front

Emprèstit per recaptar fons per a Front

El FNC agafa estructura de partit

Els detinguts del FNC al 1943 i 46 van patir pocs anys de presó i les tortures van ser mínimes, doncs, en aquells anys el gir que prenia la situació general de la Guerra Mundial semblava afavorir un acostament del règim cap als aliats. Després la cosa canviaria. Amb tot, des del 1946 el FNC es quedà sense militància a l’interior i sense possibilitat logística de reconstituir el braç armat a causa del canvi d’interessos internacions. Un cop finalitzada la guerra mundial es passà a constituir en forma de partit polític.

A la II conferència del FNC el 1947 es decideix passar a ser partit polític i deixar la lluita armada, la causa va ser la forta desil·lusió pel gir aliat envers la dictadura franquista, després de l’ajut prestat a la causa democràtica els abandonaven. La dècada dels 50 serà d’ostracisme per al FNC sobretot a l’interior i serà a la dècada posterior que hi entrarà una nova fornada de militants que ja no havien viscut la guerra la que protagonitzarà ja a les dècades següents l’independentisme a partir de l’històric Front. Aquesta revifalla es va deure en part a l’edició del butlletí Per Catalunya per part de Manel Viusà a París, aquests circularen a l’interior i van servir de revulsiu a parir de 1954.

El Consell Nacional Català i l’inici de la “basquitis”

L’altra lligam, el de Batista i Roca i el Consell Nacional Català (CNC), actuarà amb el suport de casals americans. De fet el CNC es va fundar a Mèxic el 1953 com a continuació del Consell Nacional de Catalunya de la qual ja n’era secretari des del 1940. D’aquesta institució que s’havia fundat a Londres també en formava part Josep Trueta. Batista i Roca va ser professor a Cambridge i va fundar el centre Anglo– catalan Society. Al 1962 es va reunir amb Madariaga a Òxford en el que seria el primer contacte entre l’independentisme basc i català. Batista Mai va acceptar, a diferència d’altres, la transició del règim, això li va comportar tornar a ser acusat al 1977 d’estar al darrere d’EPOCA arran dels casos Viola i Bultó que per això també se’l coneix com a cas Batista i Roca. Va morir el 1978.

Pel que fa al lligam d’ETA amb Catalunya caldria fer unes apreciacions per entendre el context en que es movien llavors les coses. Aquesta organització va néixer tard respecte la resistència catalana. ETA s’havia fundat al 59, però fins al 1968 no faria les seves primeres víctimes mortals que serien el de 7 de juny el guàrdia civil José Pardines, a mans de Txabi Etxebarrieta, que va morir pocs dies després en un tiroteig pel que, casualment, també seria la primera baixa mortal d’ETA. El 2 d’agost Melitón Manzanas, cap de la brigada político-social de Guipúscoa, va ser la primera víctima important de l’organització. Va ser una mort molt celebrada per la seva guanyada fama de torturador. El consell de guerra celebrat el 1970 arran d’aquests esdeveniments va ser conegut com el Procés de Burgos i va tenir força impacte, com veurem al proper capítol, en la societat catalana. ETA va utilitzar sempre Catalunya com a terreny de joc contra l’estat, sense cap intenció d’ajudar desinteressadament ningú que no fos ETA. Això que durant una època seria ben vist, sobretot durant el franquisme (es veia bé qualsevol lluita contra Franco), es convertirà en mimetisme minoritari durant la transició, per finalitzar amb un divorci sagnant amb l’atemptat d’Hipercor.

Les restes de la Generalitat i l’independentisme

Tornant a la nostra línia. Les relacions entre ambdues entitats (FNC i CNC) i la Generalitat a l’exili van ser de tensió pel lideratge envers els aliats per l’oposició al franquisme durant la Segona Guerra Mundial. Totes dues entitats volien ser el referent. Carles Pi sunyer, president del CNC va entrar en disputes amb Tarradellas , secretari general d’ERC i home només de partit. Irla, president a l’exili, es decantava més pel Front en contraposició al CNC que volia ser la representació institucional internacional. Els conflictes per l’adhesió del FNC al Consell Nacional de la Democràcia Catalana el 1947 impulsat per l’escriptor Josep Pous i Pagès a l’interior, van dividir més la Generalitat i el FNC, sembla que Irla va voler dissoldre el govern quan el FNC va entrar a CNDC. El 1954 Irla va dimitir per motius de salut, i l’invent de Pous i Pagès s’havia dissolt 2 anys abans.

Llavors, també a Mèxic, va ser nomenat Tarradellas president de la Generalitat com a delegació d’Irla , no sense agres disputes i després que d’altres personalitats declinessin ser-ho. També en contra de l’altra candidat, Moret que era socialista, a qui segons alguns historiadors com Andreu Mayayo per jerarquia li hauria correspost. Finalment, Tarradellas es va retirar a França i mantindria la institució de la Generalitat unipersonalment de forma letàrgica, o amb paraules més benvolents com diuen els manuals: ”mantenint una intensa correspondència”, fins l’inici de la transició.

Del separatisme a l’independentisme: el catalanisme a l’interior

A l’interior, el temps no s’havia aturat com a l’exili en el record de la república. El règim es va consolidar a sang i foc, els intents de mantenir una petita llum encesa per part del catalanisme era minsa i els seus espais molt limitats. Es va implantar una estructura mental espanyolitzada destinada a esborrar completament qualsevol vestigi de catalanitat i del record del passat. L’antifranquisme es va haver, pràcticament, que inventar de nou, i en bona part el suport popular massiu que va tenir va ser fruit d’una inèrcia pròpia del franquisme, no pas per una lluita contínuada dels republicans, els quals havien estat exterminats. La Lliga i la burgesia catalana es van enriquir amb una mà d’obra mesella, es van fer nacionals (espanyols) per interessos i els treballadors, sense drets, eren un mà d’obra submisa.

La base sociològica del franquisme es va ampliar a Catalunya, junt amb la burgesia, amb nombrosos professionals liberals als quals fins llavors els havia estat vetada Catalunya pel seu desconeixement de l’idioma. Amb la dictadura van veure possibilitats de fer negoci amb la imposició del castellà i la uniformització del seu mercat cultural relacionat amb el poder de l’estat.  Un exèrcit de funcionaris era la columna vertebral del franquisme, gent afavorida pel règim i fins i tot alguns treballadors, sobretot immigrants, que creien ingènuament que Franco els havia salvat de l’horda roja i de la II Guerra Mundial i de no sé sap quantes coses més.

Actes del catalanisme van ser l’entronització de la verge de Montserrat. La darrera acció propagandística important del FNC a l’interior, el 27 d’abril de 1947. La vaga o boicot de tramvies del 1951 a causa de l’augment del preu del bitllet i com a greuge comparatiu amb Madrid, va ser també un punt d’inflexió que va comportar un primer cop d’atenció al règim i una empenta en la moral social enmig del desert. Aquesta vaga va provocar la marxa del Governador Civil, Baeza Alegría. Un altre cas va ser el de Luis de Galisonga el 1959. Era director de La Vanguardia, nomenat pel dictador directament. Després d’anar a missa i sentir que el mossèn la deia en català va muntar un espectacle i va declarà que “Todos los catalanes són una mierda”, aquestes declaracions van desencadenar un fort moviment de protesta que va comportar la seva destitució al capdavant del diari.

Al 1960 els fets del Palau de la Música. Un grup d’assistents a la celebració del centenari de Maragall (el poeta) van cantar el prohibit Cant de la Senyera, tal com era tradicional, en presència de les autoritats franquistes, amb el resultat de la detenció d’una vintena de persones, entre elles Jordi Pujol que ni tan sols hi era. La policia sospitava del partit conservador Unió, que havia difós clandestinament un recordatori de Manuel Carrasco i Formiguera, d’entre els detinguts també hi havia Miquel Coll i el seu fill i Llibert Cuatrecasas Aquest concert s’emmarcava en l’anomenada “operación sonrisa” del règim per apaivagar els efectes que entre la burgesia catalana havien tingut dels declaracions de Galisonga. L’Església, pilar de la dictadura, també va patir les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde el 1963. Al 1966 hi ha la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) que representa el trencament del pensament únic a l’ensenyament superior, la famosa Caputxinada el 9 i el 11 de març va ser la seva constituent.

Molts d’aquests fets junt amb la situació general d’opressió que es vivia quotidianament van obrir els ulls a la massa immigrant castellana sobre la realitat catalana i van decidir que la lluita nacional i contra el règim era una mateixa cosa. Això va afavorir molt la seva integració. Posteriorment, amb els conflictes anomenats de classe es van interposar els interessos dels partits estatals. L’autoodi claudicant d’alguns polítics catalans esporuguits amb el lerrouxisme, amb l’excusa de la por al retrocés polític durant la transició, van realitzar les concessions al règim més increïbles. En aquestes visions tingueren a veure les tesis de Jordi Solé Tura (Catalanisme i revolució burgesa, 1967), com a evolució d’una interessada interpretació de Pierre Vilar. A la llavors recentment creada Universitat Catalana d’Estiu (UCE) el 1968 a recer dels moviments del maig de 68 a Prada de Conflent va aparèixer el renovat discurs de Josep Termes. Termes defensava l’origen popular i treballador del catalanisme. L’any 74 Termes (Nacionalisme Català. Problemes d’interpretació) feia també crítica sobre l’estalinisme del PSUC per al qual el catalanisme, o el nacionalisme, era accessori, proclament-se així en certa manera hereu d’Andreu Nin. Paral·lelament des del País Valencià Joan Fuster vitalitzava la idea de Països Catalans (Nosaltres els valencians, 1962 o Qüestió de noms del mateix any) i Eliseu Climent creava l’editorial 3i4.

Una nova generació

A l’interior del país, doncs, i al voltant de tots aquests fets, el catalanisme el van començar a conformar joves, fills de les classes acomodades, al voltant de moviments sobretot catòlics, conservadors. No es tractava de moviments amb intenció de crear partits polítics, sinó de moviments amb preocupacions socials diverses. Aquests joves van anant comprovant que ja no només es tractava de ser més o menys conservador, sinó que el règim els marginava per ser catalans, encara que ni tan sols podien exercir com a tals.

Així amb Crist i Catalunya (CC) es van començar a organitzar de forma clandestina el 1955. Formaven part d’entre altres Jordi Pujol, Francesc de Vila- Abadal (fill del fundador d’Unió Democràtica, Lluís Vila- Abadal) o Jaume Carner. Una bona part del Front Universitari de Catalunya s’integra a Unió. Entre els nous militants, hi destacaria per la seva trajectòria posterior Josep Benet. Miquel Coll Alentorn i Anton Canyelles també en formaven part, serien qui es desplaçarien a l’aeroport de Barcelona el 1963 per acomiadar l’abat Escarré.

Els anys finals de la dècada dels 50 s’impulsà definitivament el CC (també s’anomenaven Catòlics Catalans), sota el guiatge de Raimon Galí. Tot i que Unió s’hi aproximava, l’explicita voluntat de pluralisme polític de la nova organització impossibilitava que aquesta confluís amb Unió. CC es va formar poc després de l’anomenada Campanya de la “P”, el 1959. “P” de Protesta. L’’impulsor d’aquesta campanya va ser Josep Benet, que després giraria cap als socialistes, però que també surt d’aquest context social. La simplicitat de l’acció va fer que s’estengués i agafés força ressò. Jordi Pujol, arran dels fets del Palau serà qui rebrà el llegat d’aquesta via. Les campanyes amb els eslògans “Catalunya” i “Pujol” van establir el lligam que ell mateix es va acabar creient.

Amb Pujol a la presó, el 1960, es va produir l’inici de l’esclat del moviment catalanista de la dècada dels 60. Per exemple el Manifest dels 100 que reclamava l’ensenyament en català, va venir a donar un mica d’alegria. El van signar intel·lectuals com Josep Pla i Vicens Vives i s’inspirava en la nova doctrina pontifícia i els acords de la UNESCO, a més aquests personatges no eren precisament sospitosos de desafecció al règim. Pujol només va estar al final 2 anys a la presó. Quan va sortir, al 1962, es va trobar CC dividida i es va començar a dedicar a “fer negoci”, segons ell una forma de fer país. Així la família Pujol va començar a fer camí per la via de la banca, llavors una força inexistent a Catalunya. El 1961 membres de CC com Jaume Carner o Francesc Cabanes van impulsar el canvi de nom de la Banca Dorca pel de Banca Catalana.

Grups d’empresaris van formar també Òmnium Cultural el 1961 institució que donarà aixopluc a l’IEC a la seva seu del Palau Dalmases. Aquest anys són d’aprofitament de l’operació simpatia franquista arran del cas Galisonda. I la burgesia aprofita per eixamplar en el possible el seu poder d’influència aprofitant les escletxes de la dictadura. La idea d’independentisme queda soterrada i subordinat a la subsistència diària. S’entava conformant l’embrió d’entorn social que l’hauria de veure néixer en la seva forma actual.

La nova cançó, un element central en la recuperació i popularització del catalanisme, també va començar llavors amb la publicació d’un manifest de Lluís Sarrahima titulat :”ens calen cançons d’avui”. Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs, Remei Margarit van crear al 1961 el grup Els 16 jutges. Aquesta situació va rebre una forta empenta amb la creació del segell EDIGSA per part de 60 accionistes de l’òrbita pujoliana que va començar a editar discos. Ràdio Barcelona en va ser una gran difusora.

Al Principat es va crear com abans al País Valencià l’Editorial 3i4, Edicions 62. Max Cahner va ser-ne impulsor junt amb Ramon Bastardes. Max era Alemany i va ser expulsat al 1964 acusat de ser separatista català. El primer èxit d’aquesta editorial va ser la publicació de Nosaltres els Valencians (de Joan Fuster) que va crear un fort impacte. També en l’àmbit editorial va aparèixer la revista Cavall Fort dirigida al públic menut.

El PSAN va ser l'origen de l'indpendentisme actual,identificat clàrament amb les polítiques d'esquerres

El PSAN va ser l’origen de l’indpendentisme actual,identificat clàrament amb les polítiques d’esquerres

Apareix el PSAN

Tot aquest moviment (música, llbres, política, protesta…) dels anys 60, després d’un ostracisme, van representar una revifalla per al FNC, gràcies a la incorporació de nova militància, sobretot procedent del món universitari. Aviat, però, aquest sector jove va topar amb la manca ideològica dels quadres històrics del Front, que fins i tot destil·lava un heretat tuf anticomuninista. Alhora per tot Europa amb el maig del 68 a París les tendències socialistes s’estaven posant de moda de forma renovada entre el jovent.

Aquesta corrent internacional es va materialitzar a Catalunya entre el 1968 i 69 amb una escissió del sector més jove del FNC i la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Tot i que aquest trencament amb el FNC es faria relativament de forma tranquil·la, els següents trencaments i escissions  dins l’independentisme serien més traumàtics i comportarien revenges i greuges que s’arrossegaran i acumularan en llarg dels 80 i 90. Aquestes divisions seran una autèntica llosa que durant la transició es traduiria en una forta debilitat a l’hora de fer força per plantejar alternatives.

El PSAN va representar per primer cop unir l’ideari socialista amb les teories d’alliberament nacional leninistes des del final de la guerra. Aquesta novetat va fer que es renegués dels referents republicans que van quedar relegats a la categoria d’antecedents. També van crear l’estelada amb l’estel roig i fons groc així com des del primer moment van assumir els Països Catalans com a marc nacional. Van impulsar les celebracions de l’1 de maig en el nou marc de cercar el suport popular de la classe treballadora i les de l’11 de setembre al Fossar de les Moreres que encara es fan avui. Havia aparegut el partit troncal del qual en derivaria tot l’independentisme actual.

Share: