ArticlesHistòria medievalHistòria modernaHistoriadors

I Andorra, per què és un estat?

Autor:

Oliver Vergés

Llicenciat en Història

En temps Calamitos, de guerras, y tribulacions
sufrirlas ab resignació, y abaixar lo Cap, a fi
de poderlo tornar a alsar despues de finidas.

Antoni Fiter i Rossell, Manual Digest (1748)

A ulls de la majoria de catalans, el Principat d’Andorra és un territori que per vés a saber quina raó s’ha mantingut independent fins al segle XXI, del qual se’n pot extreure tabac i alcohol a millor preu que aquí, i d’on se’n poden importar grans quantitats de Toblerone, suficients per superar qualsevol ruptura sentimental. Hi ha qui parla d’Andorra amb un cert menyspreu, mirant per sobre l’espatlla, com si el país dels Pirineus fos només el consumisme desaforat de les avingudes Meritxell i Carlemany o els quilòmetres i quilòmetres de domini esquiable. Fa relativament pocs mesos, el periodista Miguel Mora de El País, corresponsal a diversos llocs del món on es prenen decisions de debò, va vomitar en el seu bloc una dura crítica contra Andorra –fruit sobretot d’un elevat nivell d’ignorància sobre la matèria–, que després de les immediates protestes de molts habitants del Principat va retirar amb la corresponent disculpa, acompanyada d’una incondicional declaració d’amor a tots els andorrans i andorranes. Que Andorra com a país té defectes és una evidència d’aquelles que no caldria ni escriure. Quin país del món no en té? A aquells que només veuen pedres a la sabata aliena els recomanaria un romàntic passeig per Salou en època de turisme britànic adolescent, a veure si aconsegueixen declarar-se a la seva parella entre vomitada etílica i pixarrada cervesera. Dit això, sobretot amb la idea de trencar els estereotips que el lector pugui tenir sobre el tema, m’agradaria explicar una mica perquè avui Andorra és un estat i no la comarca número quaranta-dos del Principat de Catalunya.

Tot i que la llegenda ho digui i l’himne andorrà ho canti, la veritat és que Carlemany no va ser ni l’alliberador ni el fundador d’Andorra. El cert és que, als primers segles medievals, les valls d’Andorra formaven part del comtat d’Urgell, sense ostentar cap categoria que fes diferent aquest territori. Amb l’avenç de les conquestes cap al sud, direcció Balaguer i Lleida, els comtes d’Urgell van veure que la pela de veritat estava a la frontera i no pas en aquelles muntanyes on hi nevava massa sovint. Això va fer que poc a poc anessin venent-se drets i propietats al nord del comtat, on dos poders emergien per sobre de la resta: els bisbes d’Urgell i els vescomtes de Castellbò. En aquest sentit, l’any 988 el comte Borrell II va permutar diverses propietats que tenia a Andorra amb d’altres que el bisbe d’Urgell tenia al comtat de Berga. Amb aquesta permuta, els prelats urgellencs van posar la primera pedra del seu futur domini andorrà. El domini absolut sobre les valls, tanmateix, no el van obtenir fins el 1133, quan el comte Ermengol VI d’Urgell va vendre al bisbe Pere Berenguer tots els drets que tenia sobre les valls del Valira. Com passava sovint en el món feudal, el senyor eminent d’un domini cedia a un altre senyor el domini útil, o com a mínim una part dels drets. Això és el què van fer els bisbes d’Urgell, cedint a la família dels Caboet alguns drets sobre les valls. La idíl•lica conjuntura es va trencar quan Arnalda de Caboet, la última descendent de la família i hereva d’aquests drets, va esposar-se el 1185 amb Arnau de Castellbò. Com hem dit, els Castellbò representaven l’altre poder puixant al nord del comtat en absència dels comtes, radicats al sud. La puixança dels Castellbò topava amb els bisbes, dels quals eren rivals i amb qui, a més, hi havia desavinences per motius d’heretgia religiosa relacionada amb el catarisme. Òbviament, als bisbes d’Urgell no els agradava el matrimoni d’Arnalda i Arnau, i encara els va agradar menys quan l’única filla d’aquests, Ermessenda de Castellbò, va esposar-se amb l’hereu del comtat de Foix, també enemic territorial i religiós dels bisbes d’Urgell. Els Foix van voler fer valdre els seus drets sobre Andorra, augmentant-los fins i tot, mentre que els bisbes volien limitar-los i derogar-los si haguessin pogut. La situació era insostenible, fins al punt que va esclatar una guerra d’uns setanta-cinc anys, amb episodis tan sonats com els saqueig de la catedral d’Urgell per part dels homes del comte de Foix, que va acabar amb la signatura dels Pariatges d’Andorra.

Els Pariatges, un signat el 1278 i l’altre, una ampliació del primer, el 1288, establien, entre d’altres qüestions, que la sobirania d’Andorra requeia de manera indivisible als bisbes d’Urgell i als comtes de Foix, ambdós coprínceps de les valls. Les rendes que es percebien a Andorra, per tal d’evitar conflictes, un any eren cobrades pels bisbes i l’any següent pels comtes, i així successivament. Aquests acords són bàsics per comprendre la història andorrana fins el 1993, moment a partir del qual un nou model polític va entrar en joc. Apart d’aquests pactes entre senyors, no podem oblidar que el poble andorrà també va començar a organitzar-se políticament a finals del segle XIV i principis del XV. A partir de les reunions que es produïen als porxos de les esglésies andorranes i amb el consentiment d’ambdós coprínceps, el 1419 va néixer el Consell de la Terra, un òrgan que acollia representants de les diverses parròquies de les valls elegits pels caps de casa.

Els avatars de la història, facilitats sovint per pactes matrimonials, van fer que els comtes de Foix esdevinguessin reis de Navarra. Però la cosa no va acabar aquí, ja que aquest conjunt de territoris occitans, navarresos i català, passà biològicament del llinatge dels Foix al llinatge dels Albret i d’aquest al dels Borbó donant lloc al fet que en 1589 el rei de Navarra i comte de Foix Enric IV de Borbó va esdevenir rei de França, de tal manera que a partir de llavors els monarques francesos eren, al mateix temps, coprínceps d’Andorra. A curt termini això no va tenir excessives conseqüències pels andorrans ni pel Principat, ja que el cap i a la fi els habitants de les valls tenien un senyor i tan els hi era si al mateix temps era rei de Navarra o rei de França. La cosa va canviar quan les tendències absolutistes i centralitzadores de les corones francesa i hispànica van generar paüra als andorrans, temorosos de ser absorbits. Després de la Guerra de Successió espanyola (1705 – 1714), la por encara va ser més gran, ja que a banda i banda del Principat hi governava una mateixa dinastia que fàcilment s’hagués pogut repartir Andorra. Aquesta conjuntura va portar al doctor en lleis Antoni Fiter i Rossell, fill d’Ordino, a redactar el Manual Digest el 1748, un compendi de la història, els costums i les lleis d’Andorra. L’obra, que a més contenia cinquanta-cinc màximes pel bon govern del Principat, pretenia donar a conèixer la idiosincràsia política de les valls per evitar-ne l’absorció. En l’imaginari andorrà l’obra de Fiter i Rossell té un lloc destacat, malgrat que pocs l’hagin arribat a llegir per la seva densitat i envergadura. Aquest és un dels motius que va portar a mossèn Antoni Puig a fer-ne un resum més digerible l’any 1763, conegut com el Politar andorrà. Cal dir, però, que la temuda desaparició d’Andorra entre les dues grans monarquies que l’envoltaven no es va produir mai, segurament més per desinterès o per intervenció divina que no pas per l’impacte mediàtic internacional de l’obra de Fiter i Rossell.

La revolució francesa va tornar a posar l’ai al cor dels andorrans, que veien com aquell grup de tallacolls rebutjaven els Pariatges al considerar-los feudals, deixant de ser, de facto i de iure, coprínceps de les valls. Afortunadament, per dir-ho així, va venir Napoleó. De primer va situar Andorra en un dels departaments que va crear pel Principat de Catalunya durant la Guerra del Francès, i quan el 1814 va acabar el conflicte, les fronteres andorranes es van restablir i es va mantenir la figura del copríncep francès, ja fos en la persona dels reis, dels emperadors o dels caps d’estat de les diverses repúbliques que s’han succeït a França fins a dia d’avui. Els coprínceps episcopals, potser per això de què l’Església és més conservadora i menys moguda, no han portat tants maldecaps als pobres andorrans.

La modernització d’Andorra va començar a finals del segle XIX i va tenir diverses fases, culminant el 1993. Bàsicament, el procés –iniciat amb la Nova Reforma del 1866–, pretenia una obertura en matèria de vot, molt limitat als caps de cases riques fins aquell moment. El gran avenç democràtic, però, no va arribar fins entrat el segle XX, quan es va permetre el sufragi universal en l’elecció de representants al Consell General, de primer limitat únicament als homes (del 1933 al 1970) i posteriorment obert a totes les persones, homes i dones, majors d’edat. Per culminar la modernització política, que es consolidava de manera paral•lela a una modernització econòmica i social amb obertura de carreteres, difusió de l’ús de l’electricitat, etc., quedava encara un escull. Els coprínceps, elegits un pels ciutadans francesos i l’altre pel Vaticà, tenien un poder de decisió massa fort, mentre que els ciutadans no eren encara plenament sobirans del seu destí. Això es va solucionar amb l’elaboració d’una Constitució, referendada pel poble andorrà el 14 de març de 1993 i en vigor des del 28 d’abril d’aquell mateix any. A partir d’aquell moment, els coprínceps van quedar relegats a un paper secundari, mentre que el poble andorrà va esdevenir protagonista i amo d’un estat modern.

El Principat d’Andorra té encara molts reptes de futur, és cert, però la seva Constitució té només vint anys. El país és encara jove i com molts altres estats té un gran marge de millora i molta trajectòria per recórrer. Explicant la història d’Andorra pretenia que la gent conegués la realitat andorrana més enllà dels estereotips. Aquests estereotips, a més, són producte, en gran mesura, de la gent que els alimenta. Si un va a Andorra buscant tabac i alcohol barat, realment es pot endur una idea diferent de la què duia preconcebuda? És per això que recomano conèixer Andorra abans d’opinar sense coneixement de causa. La història d’aquest principat pirinenc és d’allò més interessant i desconeguda i se’ns dubte explica el perquè de gran part de la realitat recent i actual del país. Una vegada més, doncs, la Història se’ns presenta com la clau per entendre el present.

Imatge: Casa de la Vall.  Seu del Consell General d’Andorra.

 

Share: