Història moderna

La bruixa a Catalunya, el cas Payrona

Exposició sobre la vella bruixa de Centelles impulsada pel casal que porta el seu nom

Al segle XVII se l’ha anomenat “el segle de les bruixes” per la gran quantitat de litigis i ajusticiaments ocorreguts a principis d’aquell període. Les principals víctimes eren dones, majoritàriament pobres, que vivien soles. Moltes d’aquestes dones podien ser d’origen gavatxo. En tot cas, eren víctimes de les males llengües, el rumors, i de vegades de venjances personals. Contràriament al que es creu, els principals instigadors de les persecucions no eren les institucions, sinó la societat, les turbes de gent supersticiosa i analfabeta, extremadament religiosa, que exigia a les autoritats “netejar la terra”. Les bruixes es van convertir en el cap de turc perfecte per justificar males collites, sequeres, malalties, morts de nadons i qualsevol mal en general.

La bruixeria a Catalunya

Segons la tesi doctoral de Pau Castell Granados de 2013, però, caldria ampliar aquesta cronologia. Pau Castell ha demostrat que Catalunya va ser capdavantera en la persecució de la bruixeria, començant a la zona dels Pirineus ja als segles XV i XVI. I eren les autoritats locals, civils, les que principalment portaven els casos. Contràriament al que popularment es creu, no eren la inquisició qui perseguia les bruixes. Eren principalment les autoritats civils, especialment les locals, i sempre incitades per una forta pressió social.

Les fortes pressions religioses per acabar amb tradicions paganes a zones geogràficament molt aïllades varen impulsar un sentiment religiós exagerat. D’aquesta manera, les tradicions medievals sobre el dimoni i una concepció folklòrica de les bruixes es van acabar convertint en processos legals contra dones. Se les acusava de pràctiques aberrants per a la societat, relacionades amb el sexe però també amb el coneixement de plantes medicinals (als Pirineus n’és ple) o simplement perquè estaven impedides i no podien anar a missa.

Com en d’altres casos en la historiografia catalana, molts d’aquests documents s’han investigat a nivell local. No hi havia encara treballs contextualitzadors més enllà de l’especialment interessant Agustí Alcoberro. Ara, gràcies al treball de Pau Castell, hi ha més context i una nova línia d’investigació per a d’altres disciplines, com l’antropològica. Una mostra de tot aquest context, de coneixement i difusió, és el de la Payrona, un dels dos únics casos trobats documentats a la vila de Centelles, a Osona.

La matança salvatge de dones

El segle XVII va ser el punt àlgid, al que s’hi afegí la disputa per la reforma i la contrareforma religiosa i per tant, una nova implantació d’un sentiment religiós desbocat que calia imposar. Ara bé, una mena de psicosi col·lectiva va seguir essent la principal causa de la captura de suposades bruixes. Durant els segles XVI i XVII, la figura d’engalipadors, vividors professionals suposats especialistes caçadors de bruixes, es va fer tristament cèlebre. Aquests personatges van ser la principal causa de l’encalç de centenars de dones que patiren presó, dures tortures, i en molts casos finalment la mort.

El 1618 es va iniciar una forta onada repressiva contra les bruixes tot Occident. Es va passar de penes com la vergonya pública, l’exili, o a tot estirar, el tall de la llengua, a la dèria per la forca. Fins el treball de Pau Castell, precisament la zona més estudiada pel que fa als processos de bruixeria era Osona, en obres com Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis segle XVII, d’Antoni Pladevall, publicat el 1974. Però hi ha un problema ja que donat que era precisament la justícia civil qui portava la repressió, i no la inquisició ni els tribunals reials, molta documentació es va perdre o roman encara en l’anonimat per simple vergonya.

El nom Peyrona se suposa que li provenia del mas Peiró. Va ser acusada de causar golls als porcs. Per això la van castigar a ser fuetejada i a l'exili. Imatge contemporània de bruixes penjades, que era la forma habitual a Catalunya d'execució

El nom Peyrona se suposa que li provenia del mas Peiró. Va ser acusada de causar golls als porcs. Per això la van castigar a ser fuetejada i a l’exili. Imatge contemporània de bruixes penjades, que era la forma habitual a Catalunya d’execució

El cas de la Payrona

La Payrona fou un cas de manual. Era una dona al voltant de la seixantena  que vivia sola, segurament gavatxa que el 1619 va ser acusada de bruixeria a la Parròquia de Centelles i empresonada.  Després de passar 6 mesos empresonada, quan la van anar a buscar havia mort. Se suposa que de circumstàncies naturals. Però aquí no es va acabar el seu cas, perquè una turba de gent enfurismada va exigir al mossèn, un tal Bolló, que no fos enterrada en terra santa. Era el pitjor càstig que es podia infligir a algú en aquest època i representava  una condemna per a l’eternitat.

Segons les tradicions populars, enterrar una bruixa en terreny sagrat representava que podia continuar “fent de les seves”. Podia provocar tempestes o altres calamitats, i mossèn Bolló va decidir consultar el cas, segurament per calmar la turba, al vicari del bisbe de Vic.

Aquest va ser el document que es va trobar, amb la resposta del vicari al revés de la carta datada el 20 de juny de 1619: “si la víctima tenia rosari, creu i butlla mereixia ser enterrada en terra santa”. És a dir, a la sagrera de Centelles. Malgrat el mossèn i els seus esforços però, els veïns de Centelles no cedien. Per això, el mossèn va optar per una altra alternativa tot creient que la dona era mereixedora d’aquesta pietat cristina; se la va endur en secret i la enterrar a la capella de Sant Antoni de Codines, fora del poble.


Bibliografia

Share: