ArticlesHistòria medievalHistoriadors

La frontera entre cristians i musulmans a l’any mil era només un camp de batalla?

Autor:

Oliver Vergés

Llicenciat en Història

@oliververges

La majoria de lectors mínimament versats en el camp de la història segurament ja saben que els segles que anomenem “edat mitjana” no van ser ni tan foscos ni tan negatius com es creia fa anys. Amb tot, els mites que circulen sobre aquestes centúries encara són molts i estan profundament arrelats en l’imaginari de gran quantitat de gent. Són moltes les persones que pensen, per exemple, que els homes i les dones de l’edat mitjana eren uns bàrbars incivilitzats que estaven contínuament matant-se els uns als altres i que vivien en un món de violència permanent. El més curiós de tot plegat és que mai en la història ha mort tanta gent per culpa de la violència com en el segle XX –un segle en què van morir uns cent milions de persones– i ningú considera que els seus pares, avis o besavis siguin uns incivilitzats. Amb això, tampoc volem dir que el món medieval fos un món perfecte, un paradís terrenal, però sí que creiem que cal entendre el context de cada moment, conèixer realment de quina realitat estem parlant i fugir de mites que no fan més que perjudicar el nostre coneixement del passat.

En aquest sentit, avui volem apropar-nos a la realitat de la frontera entre cristians i musulmans de l’any mil al territori català i, en especial, al limes del comtat d’Urgell i del califat de Còrdova. Molt sovint, la frontera medieval s’ha imaginat com una línia clara que separava dos mons – d’esquena l’un de l’altre–, que només entraven en contacte per guerrejar. El cert és, però, que l’espai de frontera era molt més complex del que pot semblar a primera vista. El primer que hem de fer és treure’ns del cap dues idees sobre la frontera de l’any mil que són totalment falses. Malgrat que així ens ho imaginem, la frontera no era un espai de guerra contínua. Era, en tot cas, un espai que, a vegades, veia passar exèrcits de sud a nord i de nord a sud, per fer incursions al territori enemic, però no era un territori de guerra de trinxera en què uns i altres defensaven dia sí dia també cada un dels pams de la seva sobirania. A part, la frontera no era un espai ben delimitat, un tall net entre dos poders, sinó, més aviat, un terreny difús i relativament ampli en què es podia trobar des de guarnicions militars en fortificacions fins a famílies pageses, que treballaven una terra de ningú, passant per comerciants i viatgers que anaven d’un territori a l’altre per motius d’allò més diversos.

Per a les elits de l’any mil, disposar d’una frontera representava la possibilitat d’enriquir-se a través de la conquesta de nous espais, de l’obtenció de noves terres de les quals extreure rendes, de la presa de botí en les incursions al territori enemic, de ser contractat com a mercenari en els conflictes interns del món musulmà o, més endavant, de cobrar paries a canvi de no atacar posicions enemigues. No és estrany, doncs, que el comte Ermengol I i el bisbe Sal•la d’Urgell, senyors d’un territori fronterer, siguin considerats dos dels governants més rics dels comtats catalans de l’any mil, per la gran quantitat de béns que figuren en els seus respectius testaments. Entre d’altres béns, l’any 1007, el comte Ermengol estava en possessió d’una sella d’argent, d’un fre d’argent, d’una espasa amb or, d’una beina d’or, d’uns esperons de plata i d’un total de 395 unces d’or.

És cert que a finals del segle X el califat de Còrdova representava la riquesa, l’opulència i el luxe, però també era un món que presentava un elevat nivell cultural, gràcies a la possessió d’obres científiques i literàries del món grecollatí que a l’Occident europeu havien desaparegut. La llegenda diu que el califa al-Hakam II tenia una biblioteca amb més de mig milió de volums. Tot i que és difícil donar per bona aquesta xifra, el cert és que les biblioteques de Còrdova estaven molt més ben proveïdes que no pas les dels comtats catalans i les de la resta del continent. Amb tot, gràcies al paper de nexe que realitzava la frontera, al món català de l’any mil van començar a arribar i a ser traduïdes aquestes obres, cosa que va repercutir molt positivament en el nivell cultural del territori. Quan a Europa encara es desconeixen o ja no es recordava l’existència de moltes d’aquestes obres, a Urgell ja es llegia Virgili i a Ripoll ja hi havia una biblioteca ben proveïda de llibres científics. Aquest fet va ser decisiu perquè Gerbert d’Orlhac, que acabaria esdevenint papa amb el nom de Silvestre II, vingués a terres catalanes amb la intenció d’estudiar unes matèries que només podien ser estudiades aquí.

La frontera, d’altra banda, també actuava de porta d’entrada a l’Europa occidental de molts objectes de factura islàmica, que ràpidament es van convertir en béns de luxe desitjats per les elits catalanes i, al cap de poc temps, també per les de la resta d’Europa. A partir de l’any mil, començarem a trobar objectes d’allò més curiosos que seran atresorats i situats en un lloc destacat de les llars de la incipient noblesa dels comtats catalans. D’entre tots aquests objectes, un dels més curiosos que es poden documentar són uns escacs. Com va advertir Martí de Riquer en el seu moment, el comte Ermengol I d’Urgell va ser segurament el primer cristià que en va posseir uns. De fet, Urgell va esdevenir l’entrada a Europa del joc dels escacs, ja que de les cinc referències d’aquest joc documentades a terres catalanes, quatre són d’aquest territori. Anys després, fins i tot, els comtes d’Urgell van convertir l’escaquer en el símbol heràldic que figurava en el seu escut d’armes, fet que podria respondre a l’interès que aquest joc va despertar en aquest comtat.

Vistos aquests exemples, podem definir la frontera entre cristians i musulmans de l’any mil simplement dient que era un territori hostil, un camp de batalla? Podem seguir imaginant-nos l’espai que separava les dues sobiranies com una terra on només servia l’espasa? La història ens demostra que no, que la frontera era una terra de trobada entre dues cultures: la cristiana i la musulmana. De trobades militars a vegades, certament, però també de trobades que van servir als cristians per nodrir les seves biblioteques o per conèixer realitats diferents a través d’objectes exòtics, de teixits fabricats a centenars o milers de quilòmetres i de jocs com els escacs, que van fer les delícies de la noblesa dels comtats catalans i de la de l’Europa de l’any mil i dels segles medievals.

Imatge: Miniatura de l’obra Juegos diversos de axedrez, dados, y tablas con sus explicaciones, ordenados por mandado del rey don Alonso el Sabio (1283).

Share: