ArticlesHistòria contemporàniaHistoriadors

La Mancomunitat de Catalunya en una Europa de particularitats polítiques

Autor:

Oriol Canals

Llicenciat en Història

Són coneguts no pas pocs processos d’independència, secessió o, fins i tot, d’invasió militar al llarg de la història, alguns més que altres, però en general en podríem anomenar uns quants ràpidament. Allò que no sempre ha estat tan conegut són els territoris amb certa autonomia o particularitat política dins un estat; no cal anar massa més lluny del continent europeu. La ignorància palesa respecte al que foren políticament imperis com l’Otomà o l’Austríac (després Austrohongarès) en són una bona prova. Encara crida més l’atenció quan és força més fàcil apropar-s’hi amb referents històrics catalans que han tingut lloc al llarg dels segles XIX i XX; des de la proclamació de l’Estat Català el març de 1873 a les repúbliques de Macià i Companys, potser, com a exemples més característics. Tanmateix, si hi ha, però, un cas il•lustratiu d’una època i de tot un seguit de debats i construccions que venien des de mitjans del segle XIX (o abans i tot), aquest és el de la Mancomunitat de Catalunya. El projecte de les Províncies Mancomunades Catalanes dins el Regne d’Espanya és l’herència d’idees que al llarg del segle anterior van prenent forma cap a unes determinades tesis de modernitat política. Els interessos de classe, la industrialització, els nous models urbanístics, les explotacions colonials i les diferents formes de parlamentarisme marcaran el tret de sortida de noves propostes per part dels grups dominants al llarg d’allò que Hobsbawm va anomenar “the long 19th century” [1] (el llarg segle XIX). El camí fou ben extens, des de la primera proposta al govern de Maura fins que la mancomunió de les províncies catalanes es dugués a terme, va passar una dècada (1904 – 1914); a més de ple d’entrebancs: des de les constants negatives i retallades a la proposta original, a l’assassinat de Canalejas, passant pels problemes constants que el catalanisme burgès de La Lliga visqué per tal d’intentar capitanejar la tirada endavant del projecte, fagocitant les altres forces polítiques catalanes i provant encara d’aparentar estabilitat després dels fets de la Setmana Tràgica. És cert que les competències foren limitades a allò que ja podien fer les diputacions[2], que la construcció d’una xarxa sòlida interprovincial trigà a arrencar[3], i que tot allò que la Mancomunitat dugué a terme ho feu aprofitant les circumstàncies d’aparent bonança econòmica durant la Primera Guerra Mundial. Tanmateix, tot plegat no treu que per a Catalunya resultà una experiència positiva, tant pel que fa al gaudi del major autogovern que assolia el país en més de dos-cents anys, com per l’avenç modernitzador que suposaren les obres del govern mancomunat.

El debat al senat espanyol fou llarg i les reticències dels polítics, tant conservadors com liberals, constants. A tall d’exemple, prenguem la paraula del líder liberal Eugenio Montero Ríos, qui es posicionà contrari al projecte de mancomunitats que el seu propi partit havia acceptat, tot etzibant que era «incompatible con los sagrados y permanentes intereses de nuestra Patria»[4]. Allò que potser no tenia en compte Montero Ríos era el fet que, en els més de 50 anys que el precedien, nombrosos estats europeus, fundats o ja existents, comptaren amb notables particularitats territorials i polítiques dins les seves fronteres, sense que posessin en perill cap “sacralitat pàtria”. Els exemples són gairebé inacabables i van des dels ben coneguts fins a d’altres irrisoris o localíssims. Intentarem esmentar aquells més representatius.

A mida que avança el segle XIX, el perfil dels estats europeus és majoritàriament monàrquic -amb les excepcions helvètica i francesa-, amb singularitats que responen a variats factors. Els territoris insulars, especialment els que es trobaven en clara distància territorial de la capital, són un primer cas. Prenem Dinamarca com a exemple: havent donat l’any 1856 reconeixements constitucionals concrets a les illes Fèroe, en les dècades següents reconeixerà també el parlament islandès i àmplies competències de govern per a l’illa[5]. En certa manera, però, aquests fets es van poder originar per les circumstàncies d’afebliment que la corona danesa patí després de la victòria prussiana a la guerra de 1864.

També determinades per la guerra foren les circumstàncies que van portar a la formació de la monarquia dual Austrohongaresa. Derrotada la Casa d’Habsburg -també per Prússia el 1866- els seus dominis foren transformats en una confederació desigual unida per la figura del monarca (emperador d’Àustria i rei d’Hongria), naixent al mateix temps una relació similar entre el nou regne d’Hongria i el regne de Croàcia-Eslavònia (definida per l’acord croat-hongarès o Hrvatsko-ugarska nagodba), sota sobirania i abús hongarès, però part integrant del mateix estat dual[6]. La derrota militar produí l’assoliment de les demandes hongareses que no van poder ésser conquerides uns quants anys abans -durant les Primaveres dels Pobles-, mentre que els projectes d’altres grans nacionalitats de l’imperi, com la txeca, mai arribaren a bon port.

Trobarem, també, casos d’independència i reconeixements variables. El cas de la separació de Noruega de la corona sueca el 1905, que tot i haver estat sempre lloada per haver-se efectuat de forma pacífica i sense conflictes, no es va veure pas exempt de tensions polítiques i socials. Un fet, curiosament, seguit de prop des de Catalunya amb columnes als mitjans o escrits com l’article titulat “Noruega Imperialista” d’Eugeni d’Ors[7] (text que ens fa ressonar de lluny les idees “escandinavistes” de Georg Brandes), fent servir l’exemple noruec per escombrar cap a casa, tot relacionant-lo amb el cas català.

Les independències de les principalitats balcàniques són un cas de certa complexitat que cal mirar amb atenció. A mitjans del segle XIX, Moldàvia-Valàquia i Sèrbia obeïen teòricament la figura del Gran Turc otomà, malgrat aquest sobirà titular no comptava a la pràctica amb el control directe. Amb la independència d’aquests darrers entre el 1881-1882, Bulgària esdevindrà principalitat autònoma de l’Imperi Otomà, per acabar sent un regne (tsarat) independent el 1908, aprofitant les ja insalvables crisis dins l’estructura d’estat turca.

Altres casos guarden certs paral•lelismes, ja sigui dins les mateixes fronteres o en estats diferents. Molts, aparentment similars, si se’ls analitza de prop, començaran a contrastar les diferències. El Tsarat rus és un espai on es poden relacionar molts casos seguint aquesta línia, per exemple: el tsar governava des d’inicis del XIX la que havia sigut l’antiga província sueca de Finlàndia, amb la titularitat de Gran Duc, tot atorgant constitució pròpia a la territorialitat fins a la seva independència el 1918. Polònia, en canvi, diferenciant-se de la quietud finlandesa, va viure nombrosos conflictes i intents d’insurrecció local o nacional (1830-1831 i un altre cop entre 1863-1864), desapareixent com a regne incorporat i integrant-se a Rússia, perdent, així, tots els seus drets i especificitats el 1864, contrastant amb els drets que comptaven els polonesos dins les fronteres d’altres estats[8].

Per anar acabant, caldria esmentar alguns casos que, tot i distants, guarden certa relació. D’ençà de les polítiques d’unitat germànica de Bismark, la preponderància i el lideratge polític i militar prussià era cada cop més ampli, transformant del tot els aparells i estructures d’estat i guanyant un conflicte rere l’altre, s’arriba a la gran victòria alemanya a la batalla de Sedan contra Napoleó III, el 1870, acabant amb el Segon Imperi francès (moment aprofitat pel naixement de la breu però punyent Comuna de París). La victòria alemanya portarà, entre altres coses, a l’ocupació d’Alsàcia amb un gran interès i esdevenint una peça clau en la geopolítica de les següents generacions. Pocs anys després i sense aparent relació, l’Imperi Austrohongarès ocupa la Bòsnia i l’Herzegovina als otomans, esdevenint un territori d’administració austríaca, però en què preval la titularitat nominal otomana. Trenta anys més tard, el 1908, aprofitant els conflictes turcs, Àustria s’annexiona Bòsnia com a província imperial de la mateixa manera que ho va fer Alemanya amb Alsàcia tants anys abans. De fet, que al 1910 s’atorgui a la Bòsnia una constitució i Dieta pròpies portarà a que també se li acabin cedint aquests drets a l’Alsàcia l’any següent [9]. Tot i la multiplicitat d’estatus polítics amb què els diferents territoris austrohongaresos comptaven, això no aturà l’atemptat el 28 de juny de 1914 contra l’arxiduc Franz Ferdinand, malgrat aquest darrer comptava amb un pla liberalitzador i federalitzant de l’imperi, que podria haver suposat un repartiment de poder més just.

Encara podríem esmentar-ne molts més, com el cas de la diminuta República de San Marino, el del govern parcialment independent de l’illa de Samos o el notable paper que va jugar sempre Luxemburg en les relacions de poder entre neerlandesos, alemanys i francesos. Amb els exemples presentats, però, n’hi ha més que de sobres per adonar-nos de quantes particularitats farcien el panorama europeu, i fins a quin punt la Mancomunitat catalana no deixava d’ésser una més; assentant a més les bases per a unes certes estructures de col•laboració internacional, tant intel•lectuals com polítiques/proto-diplomàtiques, que durant i després de la Gran Guerra aniran desenvolupant-se entre les nacionalitats sense estat i en què no faltaran les veus catalanes[10].

Imatge: Mapa polític d’Europa d’inicis del segle XX amb els colors invertits.


[1] Hobsbawm, Eric: The Age of Empire: 1875-1914, Nova York, First Vintage Books Edition, 1987, pp. 6.
[2] Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi: La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Capellades, Edicions Proa, 1996, pp. 75.
[3]Ibidem, pp. 76-77.
[4] de Riquer, Borja: “La larga gestación de la Mancomunitat de Catalunya”, Culturals La Vanguardia, núm. 615, Barcelona, 2 d’abril, 2014, pp. 7.
[5]Gjedssø Bertelsen, Rasmus: “Devolution and Withdrawal: Denmark and the North Atlantic, 1800-2100” dins Security and sovereignty in the North Atlantic, Hampshire, ed. Palgrave Macmillan, 2014, pp. 11-14.
[6]Deák, István: Beyond Nationalism: A Social and Political History of the Habsburg Officer Corps, 1848-1918, Nova York, Oxford University Press, 1990, pp. 37-43.
[7]El Poble Català, any II, núm. 34, Barcelona, 1 de Juliol, 1905, pp. 1.
[8] Okey, Robin: Eastern Europe 1740-1985: Feudalism to Communism, Londres, ed. Routledge, 1986, pp. 135.
[9]Armour, Ian: A History of Eastern Europe 1740-1918: Empires, Nations and Modernisation, Londres, ed. Bloomsbury Academic, 2013, pp. 215-221.
[10]Núñez Seixas, Xosé Manoel: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), València, Editorial Afers, 2010, pp. 14.

Share: