Història contemporània

La vaga de la mina de Sallent i Balsareny de 1983

El 12 de juny de 1983, un marxa de miners sortia de Manresa per l’antiga carretera C-1411, i es concentrava a Vilafruns (municipi de Balsareny) per donar suport als miners tancats sota terra des del 31 de maig. Els miners de Sallent de Potasas del Llobregat, SA demanaven un conveni propi per la seva feina. No volien el conveni que havien signat les federacions químiques dels sindicats (CC.OO, UGT i ELA-STV) amb l’empresa Explosivos Río Tinto (ERT), empresa propietària de l’empresa bagenca. L’empresa ERT era una empresa estatal química i minera que a principis dels anys 80 estava en una situació econòmica molt dura. El nou conveni col·lectiu era una forta retallada als drets adquirits en anteriors convenis. Per exemple, els riscos específics del treball a les mines de potassa del Llobregat no estava contemplat amb un plus econòmic per perillositat. Aquells dies de juny van ser de molta tensió, ja que els treballadors no acceptaven signar l’ASE (acords salarials i d’ocupació) que intentava aplicar ERT a totes les seves empreses de l’estat espanyol sota el seu control.

El juny de 1983, els miners de les poblacions bagenques de Sallent i Balsareny van aparèixer a tots els mitjans de comunicació estatals. Amb una enorme capacitat de mobilització, van aconseguir que la seva protesta és fes pública arreu de Catalunya i també de l’estat. Els miners van enviar delegacions a negociar amb el Govern central i la Generalitat. D’altres companys i familiars dels miners van organitzar una caravana d’autobusos per anar a la manifestació de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Els petits comerciants de Balsareny i Sallent es van solidaritzar amb la vaga i la majoria de comerços abaixaven les persianes en senyal de suport. En aquells moments, la filial de ERT de Sallent i Balsareny tenia 621 treballadors en plantilla. Les dues poblacions vivien de les mines en la seva totalitat i el futur econòmic dels seus treballadors depenia directament del seu rendiment en aquestes instal·lacions.

“ERT asesina, quiere matarnos de sed y hambre”

L’estiu estava al tocar i la humitat del Bages feia assecar la boca als miners tancats en les profunditats dels pous. Els miners no cobraven i les economies familiars van començar a patir les conseqüències i la falta d’ingressos. Un altre perill més greu era la salut dels miners tancats a la mina. La situació començava a ser molt volàtil i el clima cada cop es feia més feixuc per a les families, companys i amics dels miners que estaven sota terra. La direcció de l’empresa, amb nul·la capacitat d’arribar a compromisos, volia resoldre el conflicte per la via dura, sense contemplacions. En els primers dies, va actuar amb màxima crueltat i una duresa espartana, que fregava l’ignominia. Va impedir l’arribada de menjar i medicaments a l’interior dels pous, i fins i tot es va arribar a la situació dantesca de deixar sense aigua potable als miners. La proclama dels manifestants i familiars dels miners era tristament ben real: “ERT asesina, quiere matarnos de sed y hambre”. Quatre dels seixanta-dos tancats no van poder suportar les dures condicions del tancament i foren evacuats amb símptomes de deshidratació, desnutrició i alteracions nervioses. La salut de la resta va començar a empitjorar de forma perillosa.

Diumenge 12 de juny de 1983, després d’una llarga marxa des de Manresa per la Comarcal 1411, un grup de manifestants es concentra a Vilafruns per donar suport als miners tancats sota terra des del 31 de maig. Fotografia: Enric Berengueras

El director de les mines de Sallent i Balsareny, Santiago Ramos, declararia als mitjans de comunicació que cobrien les noticies del tancament, que cada dia de tancament suposava  una pèrdua d’11 milions de pessetes per la mina. Estanislao Murillo, pare d’un dels protagonistes de la tancada i antic treballador de Potasas del Llobregat, declarava: “tots estem molt nerviosos, perquè, a causa del conflicte, la situació econòmica és dolenta, amb l’inconvenient que no li veig solució i, si segueix així, arribarà el límit que aquí pugui haver fins a sang”. Malgrat tot, les mullers dels miners tancats preparaven cada dia el menjar per als seus marits sense caure en el desànim. A l’interior de la mina els tancats, després de rebre els aliments, agraïen l’ajuda de l’exterior, es mostraven tranquils i sencers i tenien una absoluta confiança en les seves possibilitats. Els miners sostenien que si l’empresa es mantenia en la seva postura inicial, el conflicte es podria eternitzar. Florentino Viso, membre del comitè d’empresa, deia que el conflicte aniria per llarg i la solució podia ser “més negra que el fons de la mina”. La força dels treballadors es basava en el fet que els companys tancats estaven molt sencers, amb molta moral i sense ganes de cedir. Estaven disposats, segons les seves pròpies paraules, a no desistir en el seu objectiu que l’empresa acceptés el fet diferencial de la mineria de Sallent i el Balsareny.

El 21 de juny de 1983, la Guàrdia Civil va fer acte de presencia i va dissoldre la gent congregada al voltant dels pous.

ERT no va fer cap esforç per arribar a un acord amb els seus treballadors, i va decidir acabar amb el conflicte per la via penal tot interposant una denúncia als miners tancats per ocupació il·legal de les seves instal·lacions mineres. El 21 de juny de 1983, la Guàrdia Civil va fer acte de presencia i va dissoldre la gent congregada al voltant dels pous. Els agents van enviar una ordre judicial de desallotjament als pous on hi havia els miners tancats i se n’impedí la comunicació amb l’exterior. Durant la nit, els miners van començar a sortir dels pous de Vilafruns i Sallent pel seu propi peu per retrobar-se amb les seves famílies, companys i amics. L’actuació dels efectius de la Guàrdia Civil va obeir a un manament judicial dictat per un jutge de Manresa i decretat el dia abans. Aquest havia ordenat al matí del 21 de juny el desallotjament total de les instal·lacions i per tant, la fi de la tancada, iniciada per 62 miners.

Els miners havien estat 22 dies tancats a mig quilòmetre de profunditat, estaven destrossats mentalment i física. Molts no podien aguantar-se drets, però tots estaven profundament satisfets d’haver aguantat amb dignitat durant tres setmanes per demanar un conveni just. No els quedaven recursos per negociar i la principal prioritat era evitar que els participants a la vaga fossin sancionats o acomiadats per la direcció de l’empresa. El dia 25 de juny es tornaria a la normalitat i els miners anaren als seus llocs de treball. Poc temps desprès, el 4 de juliol varen començar per fi les negociacions per al conveni col·lectiu de la factoria de Balsareny i Sallent i finalment el dia 16 de juliol es va signar l’ASE, a canvi que l’empresa renunciés a acomiadar sis treballadors com a sanció prevista per la tancada.

La direcció d’ERT havia acomiadat a sis miners i havia sancionat amb la pèrdua de l’ocupació i sou a vuit més. L’empresa va decidir posteriorment anul·lar els sis acomiadaments però mantenir les altres sancions, a canvi que els treballadors acceptessin l’acord sobre salaris. Els treballadors van acceptar l’oferta de l’empresa. Arran d’aquestes sancions, el comitè d’empresa havia reunit els treballadors per discutir-la. L’assemblea va arribar a l’acord majoritari, enmig d’una gran tensió, d’acceptar l’acord a canvi que no s’acomiadés als sis treballadors, tot i que es mantinguessin les altres sancions.

La resposta de la comarca a la vaga

Els miners havien rebutjat, el dia 21 de juny, les comminacions de la Guàrdia Civil perquè abandonessin la mina. Es temia l’arribada de grups especials d’intervenció de la Guàrdia Civil per treure els miners tancats dels pous. Un desenllaç forçat i violent del conflicte seria el pitjor resultat possible, però finalment els miners van abandonar el seu tancament voluntàriament de tres setmanes. Mentrestant, a la comarques del Bages i el Berguedà, les mines de potassa de Cardona, que com les de Sallent, també eren del grup ERT, i les de lignit de carbons de Berga, de l’grup FECSA, havien parat en solidaritat amb els miners de Sallent i en protesta per l’ocupació de les instal·lacions que va dur la Guàrdia Civil. Entre totes dues empreses eren uns 1.500 treballadors que van decidir anar a la vaga per recolzar els seus companys de Sallent i Balsareny.

Un representant de Carbons de Berga havia informat que l’aturada que va protagonitzar la seva empresa els estava portant problemes, ja que la direcció havia respost amb el locaut automàtic, tot i que la vaga convocada fou de només 24 hores.

Es va celebrar una assemblea de delegats sindicals de la comarca del Bages a Manresa, convocada pels sindicats CC.OO i UGT, on es va posar de manifest les dificultats dels tancats per trobar solidaritat tant en d’altres empreses del ram com també en d’altres industries com la metal·lúrgica o el tèxtil, de forta implantació al Bages i Berguedà. Un delegat de les mines de potassa de Súria (Bages), del grup Solvay, va criticar durament la tancada, afirmant que era “una ximpleria” recórrer a aquest tipus d’accions quan hi havia tot un conjunt de mecanismes legals de vaga. Un representant de Carbons de Berga havia informat que l’aturada que va protagonitzar la seva empresa els estava portant problemes, ja que la direcció havia respost amb el locaut automàtic, tot i que la vaga convocada fou de només 24 hores.

Sallent, el poble dels miners

Les mines de sals potàssiques —silvina i carnal·lita— del subsòl de Sallent i les instal·lacions fetes per a llur extracció havien canviat totalment la fesomia del poble. La mina de Sallent havia començat a ser explotada el 1933 per Potasses Ibèriques, de capital hispanofrancès.

No era el primer cop que les mines de Sallent es declaraven en vaga. La primera vegada havia estat el 1972, en què van desafiar l’amenaça de la repressió franquista. Als anys 70, les mobilitzacions havien estat contínues: per demanar la readmissió dels vaguistes acomiadats, per sumar-se al clam general d’amnistia que va recórrer el país entre 1976 i 1977 o bé per reivindicar millores en les primes i en la seguretat.

Els miners seguirien manifestant-se sempre per assolir noves conquestes sindicals: no tardaria a arribar el conveni propi i l’any 1986, el règim especial de la mineria del carbó, amb concessions com la jubilació anticipada. Els miners de Sallent havien aconseguit el que demanaven.


Bibliografia

  • Diari La Vanguardia: “En Sallent y Balsareny nadie vislumbra solución alguna al conflicto laboral de las minas de potasa” [17/06/1983]

  • El Pou de la Gallina: “Vaga a les mines de Sallent” [21/01/16]

  • Hemeroteca (diferents dies): Diari Regió7 (Juny-1983)

Share: