ArticlesHistòria contemporània

Lenin, Luxemburg i l’autodeterminació dels pobles

Autor:

Max Eritja

Estudiant de Ciències Polítiques

Euràsia, any 1917. El fantasma comunista del qual parlava Karl Marx, mort tan sols trenta-sis anys abans, s’havia acomodat a Rússia després de vagar incansablement per Europa. No ho havia aconseguit atzarosament: el poble rus, cansat de les penúries que comportava el zarisme estancat a l’era feudal, l’havia impulsat violentament a Moscou. La ideologia socialista que prengué el poder era idealista, pragmàtica i profundament estructural, però restava dividida per un afer que fragmentava la intel·lectualitat d’arreu del món: la llavors anomenada “qüestió nacional”.

Qui fou el primer líder la Unió Soviètica, Vladímir Ílitx Uliànov, havia desenvolupat poc abans el dret de les nacions a l’autodeterminació a la revista del POSDR Sotsial-Demokrat. Lenin, com era conegut popularment, anticipava l’imperialisme com la unió d’interessos burgesos d’arreu del món, és a dir, l’estadi superior del capitalisme [1]. La col·laboració entre els ens populars per superar aquesta barrera, segons Lenin, era supraestatal, en altres paraules, no creia convenient criticar la lliure determinació com a fet propi de la burgesia contemporània, sinó com a moviment popular d’alliberament de la nació oprimida envers l’opressora. Per tant, calia una cooperació internacionalista obrera, per tal de deslliurar les nacions de l’imperialisme burgès.

Recolzar, doncs, el dret de les nacions a la seva independència, era un pas revolucionari en sí, tenint en compte la poca acceptació que rebia en d’altres ideologies. Dins del socialisme científic, però, no resultava estrany: al cap i a la fi, Lenin només estava ressaltant paraules de Karl Marx, centre ideològic del pensament marxista. El coautor del Manifest Comunista, no obstant, es fixaria en un cas concret: l’irlandès.

L’illa gaèlica, durant tota la vida de Marx, romangué ocupada per les forces britàniques. Al llarg de la segona meitat del segle XIX, Marx es definia cada cop més a favor de la independència irlandesa en la correspondència al seu col·lega Friedrich Engels. L’any 1848, de fet, escrivia que calia «una aliança entre Irlanda i Gran Bretanya», mentre que el 1867 deia literalment: «El que necessiten els irlandesos és: 1. Govern propi i independència d’Anglaterra, 2. Una revolució agrària […] 3. Tarifes protectores contra Anglaterra» [2]. Un Marx més madur, als 52 anys, sentenciaria contundentment en una carta a la federació romana de l’AIT: «El poble que n’esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes».

L’acceptació de la lliure determinació de les nacions, nogensmenys, no acabaria mai de ser comuna en el socialisme. L’oposició a la perspectiva leninista seria encapçalada per Rosa Luxemburg, socialista polonesa i cofundadora de la Lliga Espartaquista. Luxemburg, com la resta de marxistes de l’època, no feia pas les seves consideracions en base a les nacions asiàtiques, sinó únicament en les europees; concretament, en Polònia, aleshores part de l’Imperi Rus. La líder revolucionària recolzava els moviments obrers molt per davant dels moviments d’alliberament nacionals, ja que considerava que un estat fort i poderós com Polònia podria reprimir més durament les pugnes obreres que no pas la basta i fràgil Rússia imperial. Ella, doncs, es mostrava a favor de l’autodeterminació d’aquells “pobles petits oprimits per un de gran” com, per exemple, les repúbliques bàltiques [3].

Lenin, mai aliè al moviment intern sobre la qüestió, respondria a Luxemburg el que seria l’inici d’una sèrie de controvèrsies que augmentarien de to amb el pas del temps. Ílitx era un home segur de si mateix, analític però passional, i això faria que les seves crítiques fossin directes, iròniques i, sovint, despietades. En resposta a Rosa Luxem-burg, qui s’havia burlat del plantejament d’una Irlanda separada de la Gran Bretanya, Lenin li etzibà que ignorava el posicionament del vell Marx sobre l’illa celta, alhora que l’acusà d’oportunista. Per últim, considerà que, quan Luxemburg criticava el nacionalisme de la seva nació oprimida, justificava el de la nació opressora [4].

Els retrets entre Lenin i Luxemburg continuarien durant anys, però el debat sobre la qüestió nacional i el dret a l’autodeterminació seguiria a l’aire fins el dia d’avui. Aquest dilema es repetí de manera quasi cíclica entre oponents dins del socialisme com Trotski, qui també es referí a la qüestió catalana en la seva correspondència amb Andreu Nin i Stalin. Aquest darrer definí les característiques d’una nació d’una forma exhaustiva i molt més estricta que Lenin.

A principis de la segona meitat del segle XX, arran de la repressió soviètica a Hongria i a Txecoslovàquia, el marxisme crític intern i extern a la URSS va iniciar un procés de reconeixement de l’autodeterminació dels pobles com a rèplica a les intervencions de Khrusxov i Bréjnev. Actualment, les formacions marxistes que no reconeixen l’autodeterminació dels pobles del seu àmbit són molt minoritàries. Quasi un quart de segle després de la caiguda de l’URSS, en plena reconstrucció dels Estats-nació del Vell Continent, el fantasma del comunisme no ha deixat encara de recórrer-lo. Aquest cop, però, no ho fa sol: l’acompanya un nou esperit reviscolat, eternament jove i molt po-tent: l’esperit de l’autodeterminació dels pobles. A més, seguint l’exemple del primer, està disposat a revolucionar Europa. Sembla que ara, un segle després de les disputes entre Lenin i Luxemburg, podrem comprovar qui tenia raó.

Imatge: pintura El bolxevic, de Boris Kustodiyev (1920).


Bibliografia

[1] ÍLITX ULIÀNOV, Vladímir. La revolución socialista y el derecho de las naciones a la autodeterminación. Sbórnik Sotsial-Demokrat. 1916, núm. 1. [consultat el 21/04/2014] Disponible en castellà a http://www.old.cjc.es/misc/libros/derecho_autodeterminacion.pdf

[2] MARX, Karl. Erste Seite des Briefes von Engels an Marx vom 4. April 1867 i Jugen-dbildnis von Karl Marx’ TochterJenny. A: Marx-Engels-Werke. Berlín Est, Institut Für-Marxismus-LeninismusBeimZk Der SED, 1965, volum XXXI, p. 376 i 400. [consultat el 21/04/2014] Disponible en alemany a http://marxwirklichstudieren.files.wordpress.com/2012/11/mew_band31.pdf

[3] LUKSEMBURG, Róża. Fragments sobre la guerra, la qüestió nacional i la revolució. A: Escritos Políticos, Barcelona, Ed. Grijalbo, , 1977, p. 595-606. [consultat el 21/04/2014] Disponible en català a http://www.marxists.org/catala/luxemburg/1918/fragmentsguerra.pdf

[4] ÍLITX ULIÀNOV, Vladímir. El derecho de las naciones a la autodeterminación. Pros-veschenie. 1914, núms. 4, 5 i 6. [consultat el 21/04/2014]

Share: