Abans de CatalunyaArticlesHistòria contemporàniaInvestigadors

Mà d’obra esclava excavant Empúries

Vista del mar des de la ciutat grega d'Empúries. Foto:Cèsar Sànchez

L’arqueologia, com la Història, han estat emprades habitualment pel poder com a arma política. S’afirma (incomprensiblement sense rubor…) que aquest o aquell país és l’estat més antic de món perquè té… 3000 anys d’Història!, o es potencia l’estudi de certs pobles antics, que es consideren més “adients“ al sistema del moment en un territori determinat que no pas altres.

A casa nostra, el jaciment d’Empúries ha estat un punt neuràlgic en l’estudi de la història antiga al llarg del segle XX, és una de les colònies gregues més a l’oest i és lògic, i obligat, que el seu estudi hagi tingut un paper destacat. Ara bé, és prou coneguda la participació de mà d’obra esclava en el procés d’excavació de domus, insulae o tabernae?

Un treball publicat el 2003 per Francisco Gracia desenterrà un dels episodis més foscos del jaciment, quan uns dos-cents presoners de guerra republicans foren obligats a treballar a les excavacions entre el 1940 i el 1943, tal i com també passà a la construcció del futur mausoleu del dictador, o a tants i tants d’altres indrets de l’estat.

Batallons disciplinaris de soldats treballadors (2)

Després del cop d’estat de juliol de 1936, l’avenç dels revoltats pel territori peninsular enceta un període de repressió que en diferent grau durà dècades, més enllà i tot de la mort del dictador. El sistema repressiu, organitzat en plena situació bèl·lica, es prorrogà més enllà del 1939. De fet, Franco allargà l’estat de guerra oficial força anys, cosa que li permeté d’executar la repressió pel boc gros. Un dels elements emprats foren els anomenats Batallones de Trabajadores de Prisioneros de Guerra, que s’anaven eixamplant a mesura que l’exèrcit del govern legítim perdia batalles. Els presoners, sobretot aquells amb antecedents considerats perillosos (7), anaven a parar a aquests cossos disciplinaris i eren emprats com a mà d’obra forçada en diferents àmbits, des de les obres públiques fins a tasques de suport al front repartits en els més de 200 batallons existents entre la seva creació el 1937 i el 1940.

L’any 1940 foren creats els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST), que funcionaren fins el 1942 i enquadraven, ara ja com a soldats de lleva i no com a presoners, aquells ciutadans que haurien hagut de fer la mili durant el conflicte i que eren considerats desafectes, o que s’havien alineat clarament amb moviments d’esquerres.

Intervencions a Empúries

Escultura dedicada a Bosch i Cardellach a Mataró (font: Wikimedia)

Escultura dedicada a Bosch i Cardellach a Mataró (font: Wikimedia)

Les excavacions a Empúries s’havien iniciat el 1846 per la llavors vigent Comisión de Monumentos de Girona, sota presidència del governador civil de torn i de la mà de Julián González de Soto. Empúries ja era conegut com un indret on s’hi trobaven antiguitats, i la Comisión va passar pel davant d’altres accions promogudes des de l’àmbit privat i va emprar una subvenció de la Diputación per tal d’aconseguir peces que engruixirien el futur Museu Provincial de Girona.

Ja a inicis del segle XX, el 1908, Puig i Cadafalch promogué la primera campanya d’excavació després de gestionar la compra dels terrenys per part de la recentment creada Junta de Museus. Els treballs arrencaren el 23 de març. Era la primera campanya d’excavació que pot definir-se com a planificada i científica, ja que no tenia l’objectiu de trobar peces per a vendre-les o engruixir col·leccions. El director, Emili Gandía, va dissenyar un mètode arqueològic que seria seguit al llarg de la intervenció, que fou documentada fins al detall als seus diaris d’excavació.

El marc temporal i polític no és casualitat, ja que el 1907, Prat de la Riba havia aconseguit de crear l’Institut d’Estudis Catalans amb l’objecte de potenciar l’estudi de la història i literatura catalanes. Les excavacions a Empúries tingueren alhora una motivació política, en el sentit que es considerava la recerca dels orígens no tant de les comunitats que s’hi havien establert durant segles, sinó directament del la cultura catalana.

Ja als anys 30, la proclamació de la II República havia donat una empenta a la protecció del patrimoni amb la promulgació de lleis, tant estatals com de la Generalitat que malauradament, no es pogueren aplicar amb tota la seva potència donada la situació (6). Pere Bosch i Gimpera, Conseller de Justícia del govern del president Companys i un dels historiadors catalans més reconeguts, havia estat un dels “assessors” del conseller Gassol per a la redacció de la Llei de Protecció del patrimoni arqueològic català.

Almagro, l’arqueòleg de camisa blava

Martín Almagro Basch l'any 1950 (Font: Museo Arqueológico Nacional. Madrid)

Martín Almagro Basch l’any 1950 (Font: Museo Arqueológico Nacional. Madrid)

El 1939, Martin Almagro tenia 26 anys i havia estudiat a Alemanya abans d’allistar-se a la Falange Española poc després de l’aixecament. Gràcies a les seves bones relacions amb el primer dels ministres de Cultura franquistes, el 1940 aconseguí una plaça de professor d’Història a la Universitat de Barcelona, així com la direcció del Museu d’Arqueologia de Catalunya, rebatejat com Museu d’Arqueologia de Catalunya pel govern sorgit de la guerra.

Fou en virtut d’aquest segon càrrec acabat d’estrenar que Almagro es féu càrrec dels estudis d’Empúries, que fins al moment havien estat dirigits per Bosch i Gimpera, que apart de la seva vessant política, era professor d’Història Antiga i Medieval a la Universitat de Barcelona i rector de la UAB des del 1933 fins el 1939, quan s’havia exiliat a Mèxic, on hi moriria el 1974.

El jaciment era la perla de l’arqueologia a Catalunya, i Almagro tenia intenció d’endegar els treballs en la major brevetat entre d’altres raons, per assolir prestigi professional. Coneixia la pràctica de la Capitania de la IV regió militar de llogar mà d’obra constituïda per presoners de guerra a particulars, i aconseguí els serveis de la 4a companyia del Batallo de Treballadors de Figueres 71(5). Aquest tracte de favor aconseguí mantenir-lo fins la destitució del tinent general Orgaz, qui havia decidit desplaçar els presoners a Empúries.

Empúries doncs, fou la posada de llarg d’Almagro, àvid de crear-se un currículum a l’alçada del que s’esperava d’ell i del que ell entenia que havia de ser el mirall de l’acció del nou govern. La seva tasca s’estengué fins entrada la dècada dels anys 60, quan es traslladà a Madrid degut a la seva designació per a la Càtedra de Prehistòria a la Universidad Central l’any 1962 (avui dia Universidad Complutense), cosa que li féu impossible de mantenir la direcció del Museu Arqueològic. A partir del 1965, un alumne seu, Eduardo Ripoll, prengué el relleu a la direcció de les excavacions.

Els estudis d’Almagro Empúries es basaren en el treball dels antics col·laboradors de Bosch, com el cas de Serra Ràfols, tot i que trobà certa resistència en alguns d’ells, com Gandía que a més, morí al cap de poc de la seva arribada.

La intensa activitat arqueològica a Empúries responia també a un segon objectiu, aquest de caire menys personal, que es centrava en fer veure la presència romana com “l’inici per a la creació de l’ànima nacional de tots els pobles espanyols (…)”. De fet, a l’informe dels treballs realitzats entre el 1940 i 1942, Almagro repeteix una vegada i una altra que el primer assentament a la zona, la ciutat ibera d’Indika que ha acabat donant nom a la tribu dels indiquetes, era una ciutat “espanyola”. Seria curiós veure “que hi posava al seu DNI”. Al dels indiquetes.

Què varen excavar entre 1940 i 43?(3)

Presoners de guerra republicans a les excavacions d’Empúries, 1940. (Fotografia: Museu d'Arqueologia de Catalunya)

Presoners de guerra republicans a les excavacions d’Empúries, 1940. (Fotografia: Museu d’Arqueologia de Catalunya)

Les 70 persones de la companyia 17 treballaren, a partir del 12 d octubre de 1940 i fins la primavera del 1941 (5) i en condicions molt dures, a la zona de la porta que s’obre a l’oest del jaciment, des de la muralla, al fòrum. En aquests anys, la tasca es centrà a l’àrea de cronologia romana del jaciment, tant pel que fa a les estructures de defensa, com certs trams de muralla, com dels elements públics del poder romà, com al fòrum.

L’informe ja esmentat d’Almagro presenta perles que fa difícil de no esmentar, com la retòrica de esmenta l’enclavament com l’indret “por donde España recibió los primeros influjos civilizadores de griegos y romanos y del Cristianismo”. Pel que fa a l’abast del treball de camp, esmenta que cercant perimetrar el jaciment, es tragueren a la llum uns 300 metres de muralla d’una potència de fins a 5 i 6 metres que havia estat soterrada per la sorra de la platja moguda pel vent. Un altre element documentat gràcies a l’esforç dels presoners republicans foren els basaments de l’amfiteatre, situat a la banda exterior de les muralles, així com una estructura rectangular identificada inicialment com una palestra.

Precedents de l’arqueologia ideològica a Empúries

La deriva ideològica de la tasca d’Almagro i el franquisme en general pel que fa a l’anàlisi històrica és innegable, alhora en major o menor mesura, és un fet recurrent al llarg de la història. Sense anar més lluny, podríem simplificar la situació exposant que, si bé el franquisme li convenia fer veure l’imperi romà i la província d’Hispania com a origen de la “nació espanyola”, des del punt de vista del nacionalisme català d’inicis del segle XX, la identificació del “model català” s’havia vist força més proper i identificat a la presència grega, de caire més comercial i menys imperialista. Ara bé, justificar la deriva d’Almagro amb la prèvia utilització d’Empúries com a element d’exaltació del nacionalisme català és si més no asimètric, no només pel que fa als mitjans emprats i que durant més de quaranta anys no hi hagué opció de contestació ni d’interpretacions alternatives en un sistema polític que resulta que era una dictadura, sinó també pel reconeixement que devem als excavadors d’inicis del XX, amb totes les mancances tècniques i biaixos ideològics evidents, però que instauraren una nova manera d’estudiar l’arqueologia, mètode que Almagro ja trobà en ple funcionament.

Per cert, al seu informe del 1942, Almagro es lamenta que els “rojos” malmetessin part de les estructures d’Empúries per a instal·lar-hi peces d’artilleria. Absolutament d’acord, i més encara, quan es van fer les tasques preparatives i les peces no s’hi instal·laren mai. (1)


Referències:

(1) Almagro Basch, Martín. (maig-juny 1942). Nuevas excavaciones en la colonia grecorromana de Ampurias . Investigación y progreso, 13, núm. 5-6, 129-134

(2) Beaumont Esandi, Edurne i Mendiola Gonzalo, Fernando. (2004). Batallones disciplinario de soldadostrabajadores: castigo político, trabajos forzados y cautividad. Revista de Historia Actual, 2, 31-48.

(3) Buscató Somoza, Lluís y Pons Pujol, Lluís. (15 de junio de 2012). La descoberta d’Empúries: les excavacions de 1846 i 1847. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. Universitat de Barcelona, Vol. XVII, nº 980, (en linia).

(4) Gracia Alonso, Francisco. (2003). Arqueología de la memòria. batallones disciplinarios de soldados-trabajadores y tropas del ejército en las excavaciones de Ampurias (1940 – 1943) . En Una inmensa prisión : los campos de concentración y las prisiones durante la Guerra Civil y el franquismo (37-60). Barcelona: Crítica.

(5) Gracia Alonso, Francisco. (2015). Arquelogia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provinvial de Barcelona (1939-1962). Barcelona: Universitat de Barcelona.

(6) Gracia Alonso, Francisco. (2016). Història de l’arqueologia catalana. Formació i estabilització (1907-1975). En Tribuna d’Arqueologia 2013-2014(365-393). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

(7) http://webs2002.uab.es/hmic/recerca/camps%20de%20concentracio%20i%20unitats%20disciplinaries.pdf

Share:

Leave a reply