ArticlesHistòria modernaHistoriadors

Què en sabem de les Corts Catalanes d’època moderna?

Autor:

Ricard Torra

Llicenciat en Història
Investigador predoctoral

Segurament, molts de vosaltres haureu sentit algun cop aquella màxima “Catalunya té un dels Parlaments més antics d’Europa…”, afirmació talment certa, sempre que tinguem en compte les diferències essencials de base entre el parlamentarisme medieval d’arrel corporativista i el parlamentarisme de les democràcies representatives d’avui en dia. Ara bé, potser alguns de vosaltres també haureu escoltat o llegit allò de “les Corts catalanes d’època medieval i moderna eren un reducte d’elits feudalitzants amb uns elevats índex de corrupció, rèmores d’un passat que s’oposava a la tasca modernitzadora de les monarquies absolutistes”. Què és cert i què és fals? Recentment i, a partir d’una lectura molt recomanable tant pel seu abast com per la seva capacitat de síntesi[1], he pensat que seria oportú plantejar alguns elements sobre aquesta problemàtica a l’espai d’El Principat.

Tradicionalment, la historiografia que ha estat identificada com a “liberal-centralista” per autors com António M. Hespanha, hauria tendit a interpretar els poders perifèrics com a elements “nobiliariofeudals”, els quals haurien suposat un entrebanc en el camí per a la implantació del centralisme estatal[2]. En el cas de la historiografia “liberal-centralista” espanyola, aquests poders perifèrics suposadament feudalitzants s’haurien centrat en les institucions públiques dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó i, molt especialment, en les assemblees parlamentàries d’aquests regnes. Per aquests historiadors, hom podria atribuir una sèrie de mals endèmics a les Corts d’època moderna, resumibles en els 5 punts següents:

1-Les Corts Catalanes haurien estat una institució de caràcter feudalitzant i retardatari. Com a contrapunt, les institucions centrals de la Monarquia Hispànica haurien indicat el camí de la modernitat i la racionalitat estatal –sobretot, a partir de l’arribada de la dinastia borbònica al poder–.
2-Els índex d’assistència i, sobretot, representativitat de les assemblees haurien estat molt baixos, mai comparables a les actuals democràcies representatives.
3-Les Corts d’època moderna, incloses les catalanes, haurien tingut una funció merament econòmica, amb una capacitat legislativa poc o gens rellevant.
4-Les Corts Catalanes haurien estat un dels paradigmes de la corrupció altmoderna.
5- La incapacitat legal de les Corts i la manca de convocatòries de les mateixes, haurien portat a l’estancament i, sobretot, fossilització del Dret Públic Català en el període modern[3].

A aquesta interpretació, diversos autors com Eva Serra o Antoni Simon s’han oposat aportant dades significatives que desmentirien els arguments plantejats. Elements com la corrupció de la institució, l’escassa assistència, la baixa representativitat o la incapacitat legislativa, han estat àmpliament contestats, demostrant que les Corts Catalanes en cap cas es podien identificar amb aitals descripcions. Descripcions que probablement són fruit, tal i com ha identificat perfectament Eva Serra, de la falta de publicació dels diferents processos de Cort d’època moderna, dels quals, malhauradament, només comptem amb l’edició de la reunió de 1585. Probablement, la manca d’una monografia sobre les Corts que vagi més enllà de l’obra de Víctor Ferro[4], tampoc ajuda a combatre certes postures que s’aprofiten de les llacunes, per omplir més i més pàgines amb autèntics exercicis d’història-ficció i/o deriva ideològica purament jacobina. A totes aquestes afirmacions, com a historiadors, hem de contraposar totes aquelles interpretacions ben fonamentades que ens permeten aportar dades sòlides a la discussió historiogràfica. I hom pot preguntar-se, realment, què en sabem de les Corts Catalanes?

Sabem que el poder de convocatòria residia en la persona del monarca, però que, en determinades ocasions, podia delegar la seva assistència en algun membre de la família reial. Sabem que almenys funcionaren des de 1283, si bé els primers passos evidents per parlar de Corts i no d’Assemblees de Pau i Treva es donaren l’any 1214. També sabem que hi assistia la noblesa, alta prelatura eclesiàstica i ciutats i viles reials, agrupats en Braços o estaments. També sabem què feien les Corts –produir lleis–, legislació que s’agrupava en quatre tipologies diferents: Constitucions –a instància del monarca–, Capítols de Cort –a instància dels braços–, Actes de Cort –procediments legals que s’havien fet abans de les Corts, però que es confirmaven durant el seu transcurs– i Capítols del Redreç –legislació exclusiva sobre la Diputació del General o Generalitat de Catalunya–. I finalment, també sabem com feien aquestes lleis –a través de la discussió dins dels estaments, les comissions mixtes i les negociacions amb el poder reial–.

En definitiva i per anar acabant, hom es pot preguntar: funcionaren les Corts Catalanes pel que fa a l’època moderna? Nosaltres pensem que sí i, a més, hem aportat el nostre granet de sorra en aquest sentit[5]. No només per la capacitat legislativa que demostraren, sinó també pel fet que, tal i com recorda Eva Serra, a mesura que perderen poder amb l’espaiament de les convocatòries, foren capaces de delegar part d’aquest poder perdut a la seva diputació permanent, la Generalitat.

Imatge: Fragment de capítol de Cort del segle XVI.


Bibliografia

[1]SERRA, Eva. Butlletí bibliogràfic sobre les Corts Catalanes, Arxiu de Textos Catalans Antics, 2007, 26, 663-738.
[2]HESPANHA, Antonio M. Vísperas de Leviatán: instituciones y poder político (Portugal, siglo XVII), Madrid: Taurus, 1989, pp. 21-22.
[3]Sobre aquestes interpretacions, veure: SIMON, A. Mitos historiográficos sobre la relación Cataluña-España en la construcción del estado moderno. Una lectura crítica de la historiografía nacionalista española. A: Mitificadores del Pasado, falsarios de la historia: historia medieval, moderna y de América, Bilbao: Euskal Herrico Unibertsitateko Argitalpen Zerbitzua, 2011, p. 91-108.
[4]FERRO, V. El Dret Públic Català: les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic: Eumo Editorial, 1987.
[5]TORRA, R. Mites o realitats? Sobre el paper de les Corts Catalanes altmodernes com a generadores de dret. El cas de la Visita del General, Estudis. Revista d’Història Moderna, 2014, 40, en premsa.

Share: