ArticlesHistòria contemporània

Restauració i Transició: un amarg dejà vu?

Autor:

Max Eritja

Estudiant de Ciències Polítiques

Freqüentment, en tertúlies, se sol sentir un concepte, si més no, extravagant: «l’esperit de la Transició». Un concepte molt mal•leable que apel•la la política del consens i, complementàriament, la democràcia engabiada dins de les línies roges del marc constitucional. En tot cas, és un terme bastant absent entre la crítica de la mateixa. De fet, és una expressió generalment enaltidora del que aquell procés suposà[1].

No podem dir que la Transició espanyola fos modèlica: la manca d’un full de ruta, la vulnerabilitat davant d’un probable cop d’Estat o la indelebilitat de la memòria de la Guerra Civil en són exemples. Els partits que participaren en la Transició cauen davant d’una protesta destructiva que molta gent porta als llavis, sigui en forma de crit o de xiuxiueig. S’amplifiquen les definicions de la Transició com una reforma estètica de l’estructura aluminosa franquista, conduïda per les elits que aquest mantingué en la famosa expressió de la «reforma pactada»[2]. Qui busqui, però, descobrirà quanta sang ha calgut per mantenir unit l’Estat espanyol. Fins i tot, hi podrà percebre l’ombra de la Restauració Borbònica, també iniciada vers l’any 75, però d’un segle abans.

És cert? Quines semblances guarden ambdós processos?

D’entrada, més que la simple coincidència cronològica. Es considera que la Restauració començà després de la victòria de Martínez-Campos a Sagunt el desembre de l’any 1874, retent honor a la vella tradició ibèrica de canviar les coses a través d’un cop d’Estat. La Transició, en canvi, tragué el cap l’any 1975, amb la mort del també colpista Francisco Franco. La dimissió forçada del continuista Arias Navarro i el nomenament d’Adolfo Suárez un any després l’acabaren de confirmar.

L’objectiu primer d’ambdós períodes fou restablir un sistema d’ordre en una època revoltosa. La Restauració dels Borbó, després de la Primera República i els conflictes cantonals; la Transició democràtica, durant una època de protestes obreres en augment. Per a aconseguir-ho, aquesta pretengué consolidar una monarquia coordinadora d’una democràcia liberal representativa i, alhora, d’una oligarquia reclosa en si mateixa[3]. La submissió a l’interès d’aquestes elits constitueix, precisament, un dels pilars de la desafecció política que porta segles sotjant Espanya. No obstant, la Restauració i la Transició són els dos moviments més rellevants de la història del constitucionalisme espanyol per a revestir de democratisme els pilars bàsics del sistema en el qual es fundà; d’altres, en canvi, pretengueren transformar-los. També coincideixen a ser les dues etapes que més ens poden explicar l’actual sistema polític.

Cal reconèixer, malgrat tot, que el nou teixit del sistema fou tramat de manera astuta, malgrat que l’Espanya que sortia del segle XX no comptava amb els mateixos recursos que la que hi entrava. El rei Joan Carles de Borbó, per exemple, tenia clar que no podia emprar els mètodes coactius dels seus avantpassats; de fet, ni la «democràcia» orgànica franquista servia en una etapa que havia de culminar en un nivell democràtic superior. Llavors, com fer-ho?

La Restauració tenia instruments que la Transició no podia usar: dos partits, en el primer cas, es tornaven en el poder mútuament, gràcies a les tupinades, al caràcter censatari del sufragi i al caciquisme provincial. Aquest sistema, anomenat tornisme o canovisme (referent a Cánovas del Castillo, vuit vegades president del Govern) dotava Espanya d’un concepte fins llavors rar: estabilitat. Durant la Transició, la pau política també era desitjada, especialment per qui tenia fresques les carnisseries de la Guerra Civil. La fórmula moderna que els pares de la Constitució van trobar-hi va ser la llei electoral: gràcies a ella es podia garantir que el poder executiu i legislatiu real fos en mans d’un o dos partits grans. Amb uns biaixos de tall conservador que afavorien principalment la UCD, era més fàcil dotar el sistema espanyol d’estabilitat[4]. Per tant, la regularització que procuraven el Partit Liberal i el Partit Conservador als segles XIX i XX va ser, després del cisma centrista, tasca del PSOE i del PP. No obstant, el sistema electoral de la Transició també beneficia (en menor mesura) els partits majoritaris en províncies molt concretes, és a dir, els partits regionals.

Els anomenats PANE (Partits d’Àmbit No Estatal) reben la seva herència dels existents en la Restauració, no obstant, són diferents entre si i han evolucionat, naturalment, cap a formes polítiques més «modernes». Mentre que la marca PNB ha perdurat (no sense la notable moderació d’uns principis purament racistes), la Lliga Regionalista troba el seu mirall de futur en Convergència Democràtica de Catalunya. La pervivència d’ambdós partits demostra un fet evident: la carpeta «perifèrica» no és un problema nou i, tant ahir com avui, és un afer incòmode que cap dels dos grans partits estatals ha sabut prou bé com tractar. En força casos, els partits estatals i regionals han sigut simples grups d’interès formats per la burgesia i per càrrecs militars amb aires de grandesa. El concepte de l’organització de masses vindria per dos fronts: primerament, per part dels partits i sindicats obrers (comunistes, anarquistes i republicans); per altra banda, per la Lliga Regionalista[5], que agruparia l’elit, però també una gran part de la massa obrera catalanista, erigint-se com l’única força defensora dels «interessos nacionals», és a dir, com a «partit País» (noti’s el calc del pujolista), mentre que també guardava una intensa relació amb la burgesia i els poders fàctics locals.

Evidentment, no es pot analitzar la situació de la Restauració ni de la Transició sense tenir en compte la pressió d’aquests poders fàctics, és a dir, dels que tenen el poder d’influència de facto[6]. Des de l’Antic Règim fins ben entrada la Transició, els poders fàctics impossibles d’ignorar per qualsevol poder espanyol eren l’exèrcit i l’Església. Per una banda, els militars podien fer caure el govern amb un simple cop d’Estat (com prou havien demostrat); per l’altra, la desaprovació eclesiàstica comportaria una mala valoració per part de les opinions pública i internacional. La burgesia espanyola, no obstant, no ha constat mai com un grup de poder cap al govern, sinó com a part i objectiu de les seves polítiques. Ambdós poders fàctics conservadors van acceptar gratament l’abandó del republicanisme espanyol l’any 1875, però foren molt més crítics amb la Transició, que els treia d’un règim franquista que els beneficiava. Les crítiques des de l’Església van ser les úniques, no obstant, que van poder ser calmades, a través del cardenal reformista Vicente Enrique Tarancón. Poc a poc, l’Església segueix patint una separació progressiva de la societat, tot i que manté certs privilegis amb l’Estat espanyol.

Podem veure que la història política i constitucional espanyola té molt a dir respecte al sistema polític actual. Gràcies a ella podem deduir quines dinàmiques mouen el sistema electoral, el sistema de partits, el regionalisme i el sentiment patriòtic espanyol, entre d’altres. La Restauració, juntament amb èpoques anteriors, explica quines pors i interessos s’entrellaçaven durant la Transició espanyola. Els períodes, finalment, en què s’emmarcaren aquests dos processos solen ser objecte de debat pels historiadors de la política. S’accepta generalment que el segle XIX espanyol va acabar l’any 1898, amb la pèrdua dels últims residus colonials com Cuba, les Filipines, Guam i Puerto Rico, i que aquesta deshonra influí el segle següent. És talment possible que el segle XXI espanyol comenci amb una altra lamentada pèrdua i amb l’auge, com es veu últimament, d’un bipartit continuista, potser, de diferents colors. La història, com diuen, sempre es repeteix.

Imatge: pintura de Cánovas i Sagasta, els dos líders del bipartidisme instaurat amb la Restauració dels Borbó.


 

[1] ESCUDERO, Rafael: «El eterno retorno del espíritu de la transición». Eldiario.es [en línia]. 02/07/2012 (consultat el 06/03/2015). Disponible en castellà a: http://www.eldiario.es/zonacritica/eterno-retorno-espiritu-transicion_6_21757829.html

[2] RODRÍGUEZ-AGUILERA, Cesáreo: Cap. 3 «¿En qué sentido fue ‘modélica’ la Transición política?». A: RENIU, Josep Maria et al.: Sistema político español. Ed. Huygens. Pàgs. 55-67.

[3] SOLÉ TURA, Jordi; AJA, Eliseo: Cap. 4 «Consideraciones generales sobre la historia constitucional de España». A llur Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936). Madrid. Ed. Siglo XXI. 1981. Pàgs. 118-144. ISBN: 9788432313745.

[4] MONTERO, J. Ramón; J. LLERA, Francisco; TORCAL, Mariano: «Sistemas electorales en España: una recapitulación». REIS – Revista Española de Investigaciones Sociológicas. Núm. 58, pàgs. 7-56. 1992. ISSN: 0210-5233. Disponible en castellà a: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_058_03.pdf ; i RODON, Toni: «El sesgo de participación en el sistema electoral español». REIS – Revista Española de Investigaciones Sociológicas. Núm. 126, pàgs. 107-125. 2009. ISSN: 0210-5233. Disponible en castellà a: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_126_041238571255060.pdf

[5] SOLÉ TURA, Jordi; AJA, Eliseo «Consideraciones generales… op. cit.

[6] Ibidem.

Share: