ArticlesHistòria contemporàniaHistoriadors

Sobre la història, l’estratègia i el procés

Autor:

Marcel Taló

Llicenciat en Història

A aquestes alçades, a ningú sorprèn que es digui que l’actual cicle polític que viu el nostre país és un dels més interessants de la història recent. En ell convergeixen les reivindicacions nacionals amb les conseqüències d’una gran estafa que ens recondueix acceleradament al segle XIX. Mentrestant, apareixen noves formes d’organització política horitzontals, urbanes, un nou sentit comú i del comú que contribueixen a esmicolar l’hegemonia dels grups dominants, es digui Cultura de la Transició o règim del ’78, com epistemològicament es prefereixi.

Sens dubte, un dels actors principals d’aquest nou cicle és l’Assemblea Nacional Catalana. No voler reconèixer-li els encerts seria infantilisme i digne d’una miopia analítica considerable: l’èxit de la Via Catalana n’és la millor prova. Tanmateix, si el procés pretén ser realment democràtic, si busca construir un futur millor a partir d’una revisió profunda i crítica del present, no pot continuar espolsant-se les contradiccions, mentre allunya les crítiques apel•lant una transversalitat que, en el fons, acaba quan comença l’esquerra.

És ben sabut que l’Assemblea és filla de les consultes per la independència. El col•lectiu que l’impulsa, el Moviment per la Independència (MxI), era un conglomerat de grups i organitzacions polítiques diverses que es movien a l’entorn de l’espai de l’esquerra nacional: gent de la PDD i de la coordinadora de les consultes, gent de l’MDT, Sobirania i Justícia, etc. Aquests grups, encara que queden ràpidament desbordats per la dinàmica de l’ANC, dissenyaran el seu procés constituent i les seves línies estratègiques principals. Aquestes parteixen d’una premissa molt clara: sense CIU no hi ha independència. Per tant, l’objectiu passa per pressionar el govern, per tal que piloti el procés. A la pràctica, però, el que es fa és legitimar el govern que ha signat els pitjors pressupostos socials des del franquisme, especialista de la repressió i que quan ha convingut ha tancat files amb el PP per blindar els seus privilegis. Se simplifica el procés i se’n fa una lectura molt superficial que busca fer-lo estàtic, neutre, quan en realitat no ho és pas: mentre no se celebra la consulta, s’aproven pressupostos i es tanquen escoles i hospitals. Res pot incomodar l’actor principal, autoproclamat i legitimat per l’estratègia de l’ANC. Des del #totsambelpresident al control explícit que CIU té de l’AMI, sembla que l’estratègia independentista sols pugui passar per convertir la burgesia en directora del procés (encara que aquesta hagi estat la principal beneficiada de l’status quo actual) i no pas en superar-la per l’esquerra i convertir el poble català en l’autèntic subjecte protagonista del canvi.

Les preguntes estan servides: per què la majoria independentista, que s’identifica com d’esquerres, ha renunciat a disputar la direcció del catalanisme polític a la dreta? Va ser l’intent de Carod Rovira de 1999-2010 el darrer intent en aquest sentit? No ha arribat l’hora encara de començar a madurar el discurs independentista, és a dir, de començar a discutir sobre què entenem per sobirania, sobre la UE, sobre la moneda, en definitiva, sobre quin país volem construir? No és aquest procés la resposta d’una part de la burgesia catalana als intents de recentralització de l’Estat espanyol? I no són les agressions espanyolistes al País Valencià i a les Illes conseqüència directa d’aquest procés?

Els actuals directors de l’orquestra sobiranista defugen el debat sobre quin futur per a quina Catalunya, segons la màxima pujoliana de l’“ara no toca”. Els processos que confonen unitat amb homogeneïtzació (tendenciosament escurada a la dreta) i que eviten assumir les contradiccions no solen acabar bé.

Què podem fer des de la nostra disciplina per garantir un debat ric i plural al voltant del dret a decidir, i que serveixi a l’esquerra política i social per bastir una estratègia independentista que desbordi l’actual direcció conservadora del procés? D’una banda, exercir la funció social de la història, és a dir, contribuir a la comprensió del present, mitjançant l’anàlisi crítica del passat. Es tracta d’oferir eines per a la transformació social i combatre el relat històric únic, el qual aspira a desnaturalitzar la història i fossilitzar-la, per convertir-la en una mera legitimadora d’herències. La història, com deia Gramsci, no s’ocupa dels morts, sinó dels vius, dels d’abans i dels d’ara. Resseguint la genealogia del present, aconseguim aprendre’l millor, sense enfrontar-lo mai amb el passat, sinó fent-lo complementari.

D’altra banda, cal recuperar la història social, entesa com la recuperació de la memòria de les classes populars, de les seves experiències, de les seves alternatives, de les seves victòries i els seus errors. Hauria dimitit l’esquerra d’aquest país de la direcció del catalanisme, si el record dels Vallès i Ribot i Roca i Farreres, entre d’altres, fos encara present? Si expliquéssim que hi havia catalanisme abans de la Lliga? Que paral•lelament a la codificació conservadora del catalanisme sempre ha existit un altre articulat en clau obrera i popular? Hem d’abandonar a l’oblit i condemnar al silenci tot aquest aiguabarreig que conjuga catalanisme, obrerisme, maçoneria, lliurepensament, republicanisme i anarcosindicalisme durant la Restauració i que és la base per explicar l’èxit republicà del 31?

Si seguim consumint a tothora el relat únic dominant, sigui a cop de monument, d’homenatge, de telefilm, etc; si segueixen intentant imposar una memòria còmplice dels seus privilegis, els hem de saber respondre, com a historiadors i com a societat, amb una bateria d’estudis i investigacions que contestin i superin el relat únic. Per això és tant important que la historiografia s’escapi dels límits de l’academicisme i contribueixi als debats socials i polítics, sigui el sobiranista o no, que aporti noves perspectives i els enriqueixi. Si no ho fa, tot seguirà canviant per seguir igual. A més, si podem contribuir a que l’actual procés sigui realment sobiranista, és a dir, que empoderi realment la ciutadania i la faci sobirana per decidir tot allò que l’afecta, de ben segur que les properes generacions ens ho hauran d’agrair.

Imatge: Foto de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 a Barcelona.

Share: