ArticlesHistòria medievalHistoriadors

Una catedral saquejada enmig de la lluita per l’hegemonia pirinenca

Autor:

Oliver Vergés

@oliververges

Fa un temps [anys 1195 – 1196], el comte Ramon Roger de Foix va anar amb una multitud de mercenaris a un monestir dedicat a Santa Maria, en terres del comte d’Urgell, que era seu episcopal. Els canonges de l’església, atemorits per la fama del comte de Foix, van refugiar-se dins del temple on van patir el seu setge i, angoixats per la set, es van veure obligats a beure’s la seva pròpia orina. Quan a la fi es van rendir, els cruels soldats van entrar a l’església i van endur-se tots els ornaments, les creus i els calzes i van trencar les campanes, de manera que no hi va quedar res tret de les parets nues.

Amb aquesta vivesa relatava el monjo Pierre del monestir de Vaux de Cernay, prop de París, el setge i posterior saqueig que va patir la catedral de la Seu d’Urgell a mans del comte Ramon Roger de Foix, a finals del segle XII. Si bé és cert que els setges no eren excepcionals a l’edat mitjana, ans al contrari, l’assalt a una catedral degué sorprendre tant els contemporanis dels fets com ens sorprèn a nosaltres encara avui. Tradicionalment, el comte de Foix ha estat acusat de càtar malvat i d’enemic de l’Església catòlica, arguments que explicarien el perquè d’aquest comportament herètic i diabòlic. La cosa, tanmateix, no és tan senzilla: ni Ramon Roger era tan malvat ni l’Església fou una simple víctima de la difusió de l’heretgia càtara a les terres catalanes durant els segles XII i XIII.

Però, què va portar el comte de Foix a travessar la serralada pirinenca de nord a sud amb els seus homes per atacar la Seu d’Urgell? Aquesta és la pregunta que pretén resoldre l’historiador alturgellenc Carles Gascón en el seu últim treball, La catedral saquejada. El comte de Foix i la invasió del bisbat d’Urgell a la fi del segle XII (Edicions Salòria, 2015). Gascón, especialista en catarisme a Catalunya i autor de nombrosos articles i estudis dedicats a aquesta i a d’altres temàtiques de les contrades pirinenques, ha intentat explicar el setge i posterior saqueig de la catedral d’Urgell, obrint la perspectiva històrica i estudiant amb profunditat la política pirinenca i catalana dels segles XI, XII i XIII.

A partir de l’any mil i al llarg de l’onzena centúria, els comtes d’Urgell van deixar enrere el seu bressol pirinenc per centrar-se en la conquesta de terres musulmanes cap a migdia. El buit deixat al nord fou ocupat, principalment, per dos grans poders que havien de disputar-se l’hegemonia pirinenca al llarg dels següents dos-cents anys, els vescomtes de Castellbò i els bisbes d’Urgell. Per evitar afavorir uns més que els altres, els comtes van optar per una política d’equilibri entre ambdós, una política que es va demostrar clarament ineficient. Val a dir, a més, que per aquelles dates els comtes havien perdut gran part del prestigi que havien tingut un centenar d’anys abans i que els bisbes, per la seva banda, vivien immersos en el joc de les faccions i dels interessos de poder d’uns i altres a terres pirinenques. Si a tot això sumem els interessos reials per absorbir el comtat d’Urgell davant la imminent crisi successòria que es preveia a la mort sense fills del comte Ermengol VIII i la negativa baronial a aquesta possibilitat, entendrem fàcilment que a finals del segle XII el conflicte estava apunt d’esclatar.

És en el si d’aquesta dinàmica política que Gascón situa, ben encertadament, l’episodi clau d’aquesta conflictivitat, el saqueig de la catedral urgellenca. A finals de la dotzena centúria, la contraposició d’interessos obligava a elegir un bàndol: el dels interessos baronials o el dels interessos comtals. Mentre que el vescomte de Castellbò, enfrontat ja amb l’església d’Urgell pels dominis andorrans, s’aliava amb el comte de Foix per afavorir els vescomtes de Cabrera, candidats baronials a succeir Ermengol VIII, la ciutat de la Seu s’aixecà a favor dels interessos comtals i en rebuig de la feble i indecisa política de l’inoperant bisbe Bernat de Castelló. Aquesta rebel•lió urgellenca és, segons Gascón, el motiu que hauria portat Ramon Roger de Foix i les seves tropes a atacar la Seu, despullada de muralles en aquelles dates, i a incendiar-la. Els habitants van protegir-se a l’únic indret que els oferia protecció, una catedral romànica apunt d’acabar de ser construïda. Amb tot, després de dies de setge i mancats d’aigua, els habitants de la Seu hagueren de rendir-se veient com la flamant edificació era saquejada. Segons els relats posteriors, s’endugueren creus de plata, textos, vasos, teixits de seda i ornaments i es mofaren de les imatges i de la simbologia religiosa simulant misses i alimentant els seus cavalls als altars de la catedral. Val a dir que la situació va obligar a deturar les obres de construcció sine die, unes obres que mai més es van reprendre seguint els cànons del romànic.

Potser aquest és un dels successos que més profundament ha marcat l’imaginari urgellenc medieval, però la història no va acabar aquí. L’atac a la Seu va ser un episodi més d’un conflicte secular que havia de reconfigurar totalment l’espai polític pirinenc i que s’allargaria fins els pariatges de 1278 i la seva posterior ampliació deu anys més tard. El batejat com a segle de ferro per Gascón va culminar definitivament en taules. La part meridional del comtat va restar a mans dels Cabrera, que van passar de ser vescomtes a comtes, però amb un clar control per part de la Corona sobre un comtat d’Urgell que no tornaria a ser el mateix. La meitat meridional del territori va quedar repartida entre els Foix, hereus dels vescomtes de Castellbò i dels senyors de Caboet, i els bisbes d’Urgell, els que potser més van perdre en tot aquest conflicte. I, repartit entre ambdós poders, les valls d’Andorra començaven a regir-se per un sistema de cosobirania que viuria set-cents anys més. (Clica aquí si vols saber més de la qüestió andorrana).

Més de vuit segles després del saqueig de la catedral de la Seu d’Urgell, Carles Gascón situa i explica aquest episodi no com un fet aïllat resultat d’un enfrontament entre catarisme i catolicisme, sinó com el que realment va ser, un fet d’armes propi de les guerres que van configurar les sobiranies pirinenques de la plena edat mitjana. Ho fa amb un estil amè i entretingut que permet al lector entendre les claus del conflicte, els interessos de cadascun dels bàndols i, el més important de tot, el perquè d’una presa de decisions que va marcar un abans i un després en la història urgellenca.

Imatge: vista actual de la catedral de la Seu d’Urgell

Share: